Molta merda

Les brillants condecoracions llueixen atapeïdes en els pits de l’alt comandament. Espectadores privilegiades de les maniobres militars, les medalles no reposen impassibles a les explicacions del coronel sobre les evolucions de les tropes, sinó que es belluguen lleugerament amunt i avall, a dreta i a esquerra, perquè les casaques de les quals pengen tampoc no s’estan quietes. Fred als cossos dels vells generals? Vent inoportú? Neguit per una nova incorporació a la col•lecció? En cap cas. Inexplicablement, als narius de les autoritats castrenses hi arriba una bafarada pudenta, d’aquelles que tomben d’esquena, així que els tancs han començat a treure fum pels canons. Sorprenentment, no es detecta ni rastre de l’olor de pólvora cremada i de benzina encesa que acostuma a acompanyar aquests actes, tan sols una ferum que mareja de tan intensa. Com que no és normal, d’entrada ningú no diu res, emulant el conte del vestit nou de l’emperador. Qui gosaria dir que hi ha algú que s’ha llufat entre tant d’uniforme marcial distingidíssim, so pena de riota i burla generalitzada? En aquestes situacions de compromís, hom recomana d’aguantar-se l’alè i d’esperar que passi la tempesta, que tots pensen el mateix: allargar l’edat de retirada dels capitosts mena a esdeveniments luctuosos com el que estan patint, que haver de suportar estoicament les ventositats de qui, literalment, ja no s’aguanta els pets, podria estalviar-se renovant tota la cúpula militar amb sang (i esfínters) nous.
El general al capdavant de la caterva de cabdills comença a notar els primers símptomes de desmai, que ja fa massa estona que li arriben les olors fètides sense treva. Armat amb l’autoritat inherent al seu càrrec, ja en té els nassos plens de tanta catipén i trenca la filera avançant cap al coronel que no calla ni sota l’aigua. Li xiuxiueja a cau d’orella:
- Sento una fortor horrorosa, i vostè? – li etziba mentre se’l mira de reüll, amb ganes d’escanyar-lo per alliberar la mala gaita que té.
- Forma part de l’acte, senyor, no n’està al corrent? – i se’l mira amb un posat molt seriós, que no s’esperava aquest diàleg tan directe.
- Què diu, ara! Que hem de suportar aquest tuf perquè està programat? O m’ho explica molt bé, o seré jo qui li indiqui el lloc idíl•lic on farà de guia a les properes maniobres... – i li somriu després del sarcasme que no dissimula la ràbia continguda.
El coronel empassa salivera, un acte reflex que delata el seu estat d’acolloniment sobtat. Forçat per les circumstàncies, respon amb tota franquesa:
- És la nova arma secreta de l’artilleria russa, senyor. Els tancs en són els portadors – i quasi no gosa de mirar-lo a la cara, que s’espera el castanyot imminent.
- Els tancs es dediquen a escampar el suc dels porcs, ara? I jo que pensava que es tractava d’aixafar l’enemic, no pas de sulfatar-lo com vulgars enciams... Exigeixo més detalls, senyor coronel! – i arrufa el nas amb cara de pocs amics.
- S’ha programat de descobrir el secret en acabar l’acte, senyor – respon intranquil, volent guanyar temps a tota costa, molt poc convençut d’aturar un estat d’ànim del seu superior tirant a sulfurat.
- Prou de comèdia, coronel! Faci’m el fotut favor de cridar un dels tancs en circulació i m’explica ara mateix el perquè de tot plegat – i torna a la seva posició original mentre es redreça l’exagerada gorra de plat, un xic inclinada després de la bravata.
En atansar-se el tanc que s’estava més a la vora de la comitiva, la fetor es torna insuportable. Alguns dels vells generals s’han tapat el nas fent pinça amb els dits sense més explicacions, que d’altres no ho han fet a temps i han hagut de ser atesos pel personal sanitari quan ja feien tentines abans de caure a terra, colpejats per una emanació de pudor inhumana.
El monstre de metall s’ha aturat aixecant una gran polseguera, però aquesta no ha estat impediment per a què el cap suprem de l’exèrcit rus prengués la iniciativa i s’abraonés a l’escotilla que dóna accés a l’interior de la carcassa cuirassada. Així que fa rodar el volant que permet obrir la tapa, una mefitis fortíssima d’excrements recentment evacuats l’envolta instantàniament. Quan creia que no seria capaç d’aguantar-la, la visió del que hi ha dins del tanc el revifa momentàniament, de tan glaçat com el deixa: un soldat amb els pantalons a l’alçada dels turmells i defecant a la gatzoneta dins d’un míssil! Sorprès per la mirada furtiva del general, el vailet s’incorpora d’una revolada i, sense dir res més, premsa la merda fins al fons de l’obús i tapa la desproporcionada bala sense fer cap fàstic als sucs nauseabunds que sobreïxen del contenidor. Els ulls del general han agafat unes dimensions cítriques, per allò d’obrir-los com unes taronges, però no té temps a reaccionar, que el soldat, decidit, passa un drap pestilent per la superfície de l’objecte cilíndric i ofereix aquest darrer al seu descobridor com aquell que duu una ofrena al déu protector.
Sort d’uns generals que havien sortit al darrera de llur superior en veure’l dirigir-se cap al tanc, que si no l’arriben a subjectar per les espatlles, la trompada que s’hauria clavat en perdre el coneixement hauria estat de pronòstic reservat. I això que el projectil no estava executant el moviment parabòlic que hom esperaria d’ell, més aviat reposava estàtic al damunt dels braços del conductor del tanc, el qual, diguem-ho de passada, amb els nervis en reconèixer l’escalafó tan superior del seu interlocutor i les mans ocupades, no havia tingut temps d’apujar-se les calces, oferint una imatge deplorable (i quina fetidesa!) del temible exèrcit rus.
Mentre el ventaven recolzat a la tribuna, el comandant suprem va rebre les explicacions pertinents de la nova arma que hauria d’acabar amb l’enfadosa guerra freda.
- Es tracta d’un sistema enginyós de desfer-se de les fetoroses femtes humanes que es generen dins del tanc en plena acció – enceta el coronel, sense tenir-les totes amb ell – El soldat recull les seves necessitats en un reservori dissenyat per acollir-les que, a la vegada, servirà de bala que serà llençada pel canó com qualsevol altra. A la punta d’aquesta, el plom que destrossarà les línies enemigues; a l’ànima del mateix, les pútides dejeccions humanes que esclataran a l’aire així que aquest impacti, deixant anar una pudor irrespirable. Aquesta no matarà ningú, però la seva presència dinamitarà la voluntat guerrera de l’enemic, disminuint-li l’autoestima fins a nivells prou baixos com per a proporcionar un avantatge decisiu per als nostres motivats soldats. Amb aquesta operació matem dos ocells d’un tret: eliminem uns pestífers residus d’un espai tancat on més aviat fan nosa, i a la vegada els fem servir com a arma dissuasòria. Enginyós, no troba? – i quasi no pot empassar, que el coll no li toca la camisa.
- I si provocàvem un estat diarreic sostingut en l’habitant del tanc? No afavoriríem així un contingut més letal del míssil? És clar que potser s’hauria d’assolir un cert grau de consistència en la femta humana, que sinó la bala no arribaria al pes òptim per a un trajectòria parabòlica ideal. S’imposa, doncs, establir un règim alimentari especial per als conductors d’aquestes andròmines, equilibrat quan estan fora de servei, farcit d’espècies que afavoreixin un trànsit intestinal més aviat accelerat quan estan mobilitzats. Ah, i tot això confiant en què el vent no faci de les seves i bufi en sentit contrari al de l’obús caganer, que aleshores sí que caca de la vaca, oi que em segueix, coronel? – i somriu sorneguerament mentre contempla la cara del seu interlocutor, tot un poema.
El to foteta del general en cap de l’exèrcit es va traduir en una investigació en tota regla dels subordinats que s’havien empescat un armament pel cap baix surrealista. No cal dir que als arrestats se’ls sotmeté a un judici sumaríssim que repartí execucions i deportacions al gulag per als implicats. Per a tots? No seríem fidels a la realitat si no esmenéssim que el coronel que feu de guia a les maniobres fou indultat de la pena capital pel mateix cap suprem de l’exèrcit rus, per a qui tenia reservat un destí fet a mida: netejar les latrines, les corts de porcs i els estables dels equins de la caserna més oriental de la Sibèria, amb dedicació exclusiva als fems durant una jornada laboral que anava de sol a sol, fent un ús abusiu de la dita popular que fa “Vols caldo? Tres tasses!”

Lluís Pagès
Dedicat a Aleksandr Georgievich Semenov, un home, per damunt de tot, molt valent.