Microrelat

La mèdium abandonà la sala somicant, mentre explicava entre sanglots el mal tràngol que havia patit. Mai l’interlocutor del més enllà l’havia esbroncada per quelcom de tan inesperat que passà per alt a tots els que prepararen la sessió d’espiritisme. No sabem si, de l’ensurt, l’esperit va quedar tan blanc com la seva homòloga viva, però podem donar fe de que, consumat el desastre, l’anguniós silenci inicial donà pas a una monumental enrabiada que l’ésser eteri descarregà sense pietat sobre la mitjancera, convertida en l’ase dels cops pel ruixat de penjaments que li caigué al damunt.
I tot plegat perquè, a mitja partida d’escacs entre els qui envoltaven la mèdium i el jugador traspassat, el tauler va començar a trontollar. I ho feu amb prou intensitat com per tirar per terra totes les peces, desfent una prometedora posició d’atac de qui conduïa les blanques des de l’altre barri. A les ànimes no els fa cap gràcia que els prenguin el pèl, que si s’avingué a deixar el seu repòs etern per accedir a una ouija, amb el joc d’escacs en lloc del típic alfabet i nombres disposats en semicercle, fou perquè ho trobà molt original (l’avorriment a l’altre món és conegut). L’habitant dels llimbs en cap cas s’imaginà que la tensió per la lluita plantejada es traduís en les sotragades sobtades de l’escaquer, malgrat que era un efecte més que habitual en els objectes que es fan servir quan els de carn i ossos pretenen comunicar-se amb els que han deixat de patir.
El que més sorprengué als aficionats responsables d’aquesta idea de paraigües, fent ús de les seixanta-quatre caselles com a telèfon intel•ligent connectat amb el regne de les ombres, fou que el moviment de les peces havia reproduït fidelment l’encontre que jugà amb blanques Adolf Anderssen contra Jean Dufresne a Berlin l’any 1852. L’inspirat atac romàntic del genial alemany feu que la partida és qualifiqués com “la sempreviva”, un adjectiu que provocà en la ment dels jugadors el pensament fugaç “té pebrots, la cosa!”, del tot justificat si no perdem de vista que el mort hi tenia molt a dir si era Anderssen realment qui es trobava a l’altra banda del fil. I és que, fet i remenat, qui pertorba la son dels justos s’arrisca a perdre la seva.

Lluís Pagès