Mentiders i tafaners

- El rendiment del fons a venciment està condicionat a l’evolució de la cotització borsària dels quatre blue chips que l’integren, fent-se una lectura mensual d’aquesta per a cadascun d’ells, calculant la mitjana ponderada trimestral i determinant llur posició relativa respecte un índex de referència prefixat des de la data d’inici del producte financer, de manera que si tots ells estan per sobre d’aquest, s’abona en compte un cinc per cent del capital imposat, però només que un es trobi per sota, aleshores no es fa efectiu cap pagament i cal esperar el proper trimestre, tot i que preveiem un entorn conjunturalment alcista, és apostar a cavall guanyador, no en tingui cap dubte – i l’empleat de banca, autotitllat assessor d’inversions, quasi bé deixa sense alè a la seva interlocutora de tan de pressa com ha venut l’article, parlant d’una tirada sense respectar ni punts ni comes. I encara té la barra de somriure tan àmpliament com artificiosa després d’una explicació ridícula per poc entenedora donada la velocitat en què ha exposat les suposades bondats del producte.
La senyora Teresa, recuperada del patiment per ofec persistent, també somriu, però ho fa per educació, que no ha entès ni un borrall del que li acaba d’explicar. Obligada a una reacció davant de l’agressió verbal a la que ha estat sotmesa, reivindica el passat com a única arma de defensa.
- Són els nostres estalvis, vull dir els que amb en Florencio, al Cel sigui, hem pogut arreplegar amb molts esforços durant els més de cinquanta anys de casats. Ell sempre tenia molta confiança en el senyor Tramunsa, l’havia assessorat tota la vida, llàstima que es jubilés ja fa uns quants anys – i es retoca l’audiòfon dissimuladament, augmentant el volum de l’aparellet, a veure si ara ho capta tot, que entendre-ho ja ho dóna per impossible.
- Bé, entenc que s’hi avé, oi? Perfecte, doncs. Signi aquí i deixi-ho a les meves mans, li enviarem puntualment la documentació a casa – i li allarga el bolígraf Montblanc de rigor, assenyalant-li allà on ha de signar en el full amb una creu feta amb llapis, mantenint la fredor d’un funcionari públic que executa una sentència judicial.
- I vostè m’assegura que no els perdré? Vull dir si van mal dades… - sabedora que el contracte de la inversió és inintel•ligible per a ella, intenta arrencar-li un compromís oral.
- I ara! Les previsions macroeconòmiques dibuixen un mercat comprador des del primer moment, i no s’hi val a badar, que quan comenci a pujar la borsa, si un no és dins, aleshores sí que s’haurà perdut un temps preciós per a fer beneficis! A borsa s’ha de jugar amb el factor temps, que a la llarga sempre s’hi surt guanyant – segueix incansable amb la peroració.
- Precisament, a mi de temps, més aviat no en vaig sobrada, que ja tinc una edat – el recurs del sentit comú, el menys comú dels sentits, fa un intent de recuperar certa racionalitat al desgavell que té al cap, provocat per un il•lusionisme financer trufat amb una verbositat inexorable.
- Què diu, dona, si està fresca com una rosa! Si és tan amable, tinc un altre client que m’espera, senyora Bofill, encantat d’haver-la pogut atendre, estem en contacte – i s’alça mentre li allarga la mà en senyal de comiat urgent.
Així que la velleta passà pel meu costat, el meu grau d’indignació ja estava a màxims. El to de veu del jove, per sobre de la mitjana d’una conversa donades les circumstàncies auditives de la seva interlocutora, m’havia permès de seguir el diàleg fil per randa, espectador involuntari d’una engalipada com una casa de pagès. Com que era el meu torn, m’assegué davant de la taula de l’empleat amb ganes de brega.
- Bon dia, venia a treure efectiu – educat, però sense estendre la meva mà dreta.
- Ho hauria de fer al caixer automàtic, fins a mil euros a l’acte – ni un bri d’empatia, sec com una mala cosa.
- Ja ho sé, per això he fet la cua, no es pensi, que avui tinc coses més importants a fer – vols caldo, tres tasses.
- Vaja, i ja ha omplert el paper de la sol•licitud? – respon el xitxarel•lo, encara sense dir ni un bon dia.
- No sé de quin paper em parla, no són vostès els que tenen els formularis? – un punt de sorpresa em desplaça la indignació inicial per una sospita a confirmar.
- Els té al seu abast a qualsevol dels taulells que hi ha per tota l’oficina. La propera vegada, faci el favor d’omplir-lo abans de que sigui atès, ens estalviarem moltes cues i tots hi sortirem guanyant – si hi ha una definició de bord, aquesta declaració n’és el millor exemple pràctic.
- Anem a pams, que em penso que no l’he entès bé, m’està dient que ompli jo el formulari? Aleshores, ja em dirà què hi fa vostè, aquí. Això és un servei i, per cert, que bé que se la cobren la comissió, m’equivoco? – cal actuar de pressa, que entomi el cop abans que em prengui per una altra senyora Teresa.
- Bé, només li ho deia per no fer-li perdre temps – i arrabassa amb ràbia continguda un fulletó del classificador que reposa sobre la taula i es disposa a escriure-hi en els espais buits – De quin import estem parlant, si és tan amable? – i ni es digne a mirar-me a la cara, ha decidit fer el tràmit de pressa i corrents per treure’s el mort de sobre ben aviat. Llàstima que jo no en tingui cap, de pressa, que la venjança es serveix en un plat fred.
- Sis mil cinc-cents euros. Bitllets de dos-cents i de cent, si us plau, no en vull de més grans – i paro l’ham amb la sensació de que hi caurà de quatre potes.
- Renoi, són força calés. N’està segur del que fa? Podria oferir-li productes financers molt atractius. Si em permet, per què els vol treure? – L’ocell ja és a la gàbia, penso per mi.
- És que me’n vaig de putes... – quasi li xiuxiuejo, i me’l miro ben fixament, com una boa constrictora contempla la víctima tenallada entre les seves vèrtebres, immòbil just abans de ser engolida, paralitzada per la por.
- Perdoni, és que no ho he entès bé, per a què m’ha dit que els volia? – i el clímax del caçador s’assoleix ara, quan veu el parany amb la preuada peça ben atrapada pel cep, fent esforços inútils per alliberar-se del cop de gràcia.
Alço el to de veu amb la finalitat que ressoni la meva resposta per tota l’oficina, com un crit triomfal que eixordés l’univers sencer.
- De putes! Que me’n vaig de putes! Vol fer-me el fotut favor de lliurar-me els calés immediatament! – i afegeixo un to de pell vermellenc, amb algunes venes del coll un xic inflades, els ulls sortits de les òrbites i les mans masegant-se entre elles com ho faria en Fu-Manxú just abans del sacrifici. En aquests tràngols, l’attrezzo és cabdal per aconseguir una escenografia d’allò més efectista.
- Ah, entesos, perdoni, li ho faig ara mateix… - L’empleat de banca, àlies escanyapobres, blanc com el paper, prem el piu de l’aparell que té sota la taula, mig amagat, i diposita sobre aquesta un feix de bitllets, els quals compta, desa en un sobre i me’ls lliura amb la velocitat de qui se sap a punt de ser contaminat pel virus de la vergonya.
- Passi-ho bé – i retiro la cadira mentre m’amago el paquetet dins l’americana, sense deixar de mirar-lo a la cara, tot un poema d’avergonyiment davant de les rialles contingudes de la resta de companys de feina i de les no tan contingudes dels clients que fan cua. Que sí, que ja ho sabem que tots hem d’acabar a la caixa, però no cal que ens tractin com si fóssim bestiar, pacient com els bous quan llauren, resignat com els burros quan van a batre, i estúpid com les ovelles quan salten marges.

Lluís Pagès