MENHIRS

Ah! Per quan al teu comentari de la foto... Aquest bell i aprimorat "senyoret" de la foto, si visques ara no tindria 95 anys com tu dius, sinó vint-i-cinc més pel cap baix. Perquè no has de partir de la data del retrat, sinó de l'edat que deu tenir a la foto, cosa molt diferent! Mira, crec que és una idea enginyosa que aquest xicot del retrat posi la seva cara per mi. Te una mirada especial... no ho creus?

Un poema que en el seu dia em dugué moltíssimes hores de feina, per no dir-te mesos! En un començament era més llarg, però en acabat el vaig escurçar. A més te el mèrit o l'honor d'ésser el primer poema en llengua catalana que ha estat traduït al còrnic. I no et dic les vegades que el vaig recitar en català a Cornualla... De fet aquest poema fa fer la funció ambaixadora de la nostra llengua. Salut, Nil.

Realment extraordinari com descrius els menhirs, em quede esbalaït.
Els actuals humans que no percebem aquestes paraules del mateixos menhirs. I la traducció a dos idiomes més, és genial.
En la foto estàs jove i segon la data 22 de novembre del 1913, deus de tindre actualment 95 anys. ¡Això és!
Ja em diràs el teu nom, perquè supose que "Nil", és el teu seudònim.
Saluts cordials...
Rafael Molero Cruz

Nil, gràcies pel comentari
I molt interessant el que comentes de l'origen del mot pingüí!! Avui ja he après una cosa nova.
Genial el poema Menhirs i la seva traducció.

Bona nit,
El teu comentari m'ha tret de l'estat de somnolència en que suara em trobava i m'ha energitzat, tot i que el sol ja fa un munt d'hores que és fora de la nostra òrbita terrestre, fins al punt de veure'm amb cor de mantenir-me, despert, amb els cinc sentits, encara, una bona estona. Perquè la veritat, no m'esperava un comentari tant explosiu, tan lluminós i en definitiva tan arrelat i ensems després de la consciència humana. Pristi! bell mot. Mai l'havia sentit.... sinònim de primigeni. Les paraules tenen una vibració i són per tant claus de volta de la nostra consciència.
Com hauràs pogut veure, els meus poemes, gairebé en la seva totalitat són de temàtica homoeròtica. Ho són per una qüestió personal. Pren-t'ho com si en Nil anés, un cop al mes, que és la freqüència en que trigo a publicar un de nou, a cal sexòleg o a, canviem l'escenari, a cal confessor. Si! a expiar els meus "pecat" de manera poètica, que no són pocs!. I per acabar, ja que tens curiositat pel meu traç poètic, et recomano tres poemes meus: Xàldiga (guspira) , Adéu-siau i Estrelles. Fins ací tot per avui. Nil

Lluís, molt encoratjador el teu comentari. Les teves paraules m'empenyen a
apuntar cap amunt: l'Olimp dels poetes!

Ras i curt: t'ha sortit un poema rodó. M'ha fet sentir com un curiós habitant dins del menhir, una sensació estranya però del tot original. La comunió entre aquest tros de roc afilat i l'univers sencer és un encert que has sabut copsar i reflectir de manera mestrívola en els teus versos. El menhir apunta cap al cel, i jo juraria que el teu talent literari també, i cada vegada més.

Avui he ensopegat amb el comentari que has deixat. De tant en tant cal repassar-los per tal de copsar opinions que sempre t'ajuden a aplicar-te més.
Aquest dit meu no només em serveix de ganxo per a subjectar l'ansa del tassó de la llet o arrencar males herbes, sinó també per a fer recerca de mots certers.
Reposa bé al teu menhir urba...

Mercès!. I amb aquest poema em deixo perdre per l'espai sideral en cerca de l'autenticitat que em permeti comprendre, sense retrets, el perquè del capteniment humà, ara, en aquest món corpori de les passions i dels decencisos. Salut!

El teu poema transmet perfectament tot el que passa pel cap, i pel cos, quan s’admira una d’aquestes pedres que senyalen el cel. És inevitable fer-se preguntes i sentir que formem part d’un món del qual encara ignorem moltes coses...

La versió catalana, feta per mi, és l'original. Les altres son traduccions. Aquesta llengua desaparegué al segle XVIII i diuen que la darrera parlant fou Dolly Pentrateat que en mori l'any 1777 digue en còrnic: Me ne vidn cewsel sawnek! (¡No vull parlar pas anglès!) Avui és una llengua en lent procés de recuperació, hi ha unes 555 que el parlen i uns milers que l'entene.

No sé que m'encisa més, si el poema, que l'hagis creat en Còrnic, O que el puguis traduir tan bé.

Em complau mot que t'agradi i endemés que et faci recordar a la teva i meva estimada Gran Bretanya. Aquest poema el vaig escriure quan vivia a Cornualla. Embastar-lo no e va costar gens, ara bé polir-lo hores i hores, dies i mesos i fins i tot havia passat un any o més i encara hi vaig fer algun petit retoc. Perquè com un cop llest l'havia de recitar en veu alta en català, calia que fos el més musical possible. La traducció anglesa van intervenir més d'una persona i la còrnica, jo juraria que és la primera que es fa d'un text català a aquesta llengua celta. Me la va fer directament del català al còrnic, un home que coneixia també l'idioma sànscrit, cosa que li suposar bo de fer. Mercès, Nil.

Preciós una passada, em porta a la meva estimada Bretanya