Memòria afiladíssima

Després d'uns dies de bivac sense accés a aigua corrent, aquella tovallola tèbia que li embolcallava la cara li provocava un plaer de luxe asiàtic. Exhaust per l'excursió, s'havia dirigit a l'únic hotelet d'aquell poblet perdut i, després d'una dutxa reparadora, havia decidit de fer-se afaitar per una persona experta en el maneig de la navalla i d'aplicar-se uns tonificants massatges facials que el deixarien com nou. Com a membre del cos de funcionaris de presons, acostumat a seure a la cadira de la barberia del penal sense ni demanar el seu torn, va fer el mateix en entrar al local, eixarrancant-se al seti tot tancant els ulls, disposat a relaxar-se després de pronunciar l'"afaitar, si us plau" de rigor.
Estovada la pell durant uns minuts, la tovallola fou enretirada i se li aplicà l'escuma. Va sentir com el barber afilava la navalla amb una pell adobada, per agafar-lo seguidament pel mentó i començar a eliminar aquells pèls crescuts en quatre dies. Cada passada de la fulla semblava que el regenerés de baix a dalt, com si es tractés d'un procés purificador que li llevés capes de brutícia acumulada.
Tot seguia el ritual més que conegut de tan repetit, quan va notar que el moviment ascendent de la mà s'aturava a mig recorregut. No hauria obert els ulls si no hagués notat una pressió creixent contra el prim epitel·li que separava la seva tràquea de l'eina rasuradora. I aleshores fou quan el seu cervell va rebre la mala notícia:
- Hola, però si és en Morales, quina sorpresa! Quin mala pensada t'ha dut fins aquest racó de món, cabronàs? Ves per on, no m'hauria imaginat mai que arribéssim a trobar-nos en una situació així, subjectant jo la paella pel mànec després de tants d'anys a l'inrevés! Perquè suposo que et recordes de mi, oi, malparit?
Aquella veu va fer que la nou del coll se li desplacés cap amunt, en un acte reflex, en rememorar el número inoblidable d'aquell ex-presidiari. I tant si el recordava! La passa de diarrea a tot el penal associada finalment a uns restes de rosegaire en el ranxo, el reclús aparegut mort per ennuegament amb el seu propi ull de vidre i un reguitzell d'aldarulls en hores d'esbarjo l'havien assenyalat com a principal sospitós, però malgrat alimentar un niu de ratolins sota el seu catre, que el finat fos el seu company de cel·la i que la seva llengua viperina enardís els ànims d'un col·lectiu propens a la revolta, mai no havien aconseguit de reunir les proves acusatòries definitives. D'aquí que el seu número de presoner, 666, tingués un vernís diabòlic impronunciable. L'havia enviat tants cops a la cambra d'aïllament per reiterada mala conducta, encara que no fos provada, que quan fou alliberat per acompliment de la condemna (vint anys de presó per l'assassinat del seu padrastre, qui havia abusat sexualment d'ell de petit) encara li ressonaven al cap les seves darreres paraules premonitòries: "algun dia ens tornarem a veure les cares, Morales…però aleshores només me la veuràs un sol cop més".
El seu excés de zel com a funcionari de presons, reprimint de manera exagerada qualsevol infracció de la normativa de conducta, per mínima que fos, l'hi havia atorgat el rar privilegi de ser considerat de forma unànime el guardià més odiat. I ara, una successió de fets d'allò més banals l'havia situat a l'altra banda de la tanca, de guardià a presoner, de botxí a víctima, amb la seva gola a punt de ser seccionada per a equilibrar un balanç de putades rebudes clarament decantat de la banda de qui el tenia immobilitzat per l'amenaça de l'arma blanca. A no ser que…
- b3! Peó a b3! Te'n recordes? Segur que sí…
Aquelles paraules van fer l'efecte desitjat en la mà del barber, que va afluixar quasi imperceptiblement la pressió sobre el coll de la seva víctima, sorprès per una resposta que no reclamava auxili ni pietat. Era el moment que esperava per a continuar colpejant la memòria del seu estrany executor abans de què aquest es decidís a fer el pas irreversible.
- Recorda't! Primavera del seixanta-vuit, pati central de la presó, sessió de simultànies a càrrec d'un gran mestre argentí, convidat pel director del centre a fi de distreure al personal. La teva partida va acabar després d'aquest moviment, blanques inclinen el seu rei davant l'imparable avenç dels peons negres.
Però les seves paraules van tenir l'efecte contrari sobre el seu segrestador:
- Com goses tirar-me en cara una derrota dolorosíssima en una situació com la teva? Que t'has begut l'enteniment? Em va costar sang i suor d'aconseguir el meu avantatge material, per acabar veient com la meva torre assistia impotent a la victòria negra… És una posició final que no puc treure'm del cap, calculant més i més variants que m'haurien estalviat d'arribar a una posició perdedora després de tant d'esforç en va. I tu goses enfrote-te'n a la meva cara, quin fill de …
I, mentre serrava les dents, la pressió de la fulla va fer brollar unes gotes de sang del coll de la víctima de resultes d'un tall molt superficial. Però això no va impedir que, malgrat la força paralitzadora de la mà sobre la barbeta, obligant-lo a mantenir la boca closa, encara li sortís un filet de veu que presagiava un final imminent en notar que un gotim d'un líquid espès li lliscava pit avall.
- Però si vas jugar com un gran mestre! Va ser la partida de més durada, els teus companys anaven abandonant un a un, derrotats, els seus llocs i al final només vas quedar tu, envoltat de tothom, vivament interessats en el desenllaç d'una partida excepcional. Vas enfrontar-te a un campió com un veritable candidat! Vas moure les teves peces per tot l'escaquer amb un virtuosisme inusual en un presoner com tu! Recorda't d'aquell dia de glòria!
- N'hi ha que juguen als escacs de la mateixa manera com parlen, d'altres ho fan com quan follen, i jo com quan bec: cada moviment dels meus és una glopada de l'aiguardent més fort, d'aquells que encenen la gola en empassar i t'arriben al cervell com un cop de puny de boxa, directe al front. Però no pateixis, que per més que m'afalaguis no em canviaràs pas la meva decisió de fer justícia a tants anys de maltractaments gratuïts. Pagaràs per tot, Morales, oh, i tant que pagaràs!
La navalla va reprendre la seva posició perpendicular a la gola de l'afaitat, quan la superfície de contacte entre l'acer i la pell és mínima i assegura una introducció del metall en el teixit viu d'allò més ràpid i eficaç, d'efectes devastadors, amb un senzill moviment de canell similar al que descriu la mà que governa l'arquet del violoncel·lista quan executa un acord.
Només li quedava una carta per jugar: saber si era un vertader jugador d'escacs. Les posicions difícils sobre el tauler, aquelles que no revelen la veritat de cada bàndol si no s'analitzen una vegada i una altra, provoquen una atracció irresistible sobre el jugador enverinat per la pòcima de Caissa, el qual deixa de banda qualsevol cosa que el pugui distreure de la quadrícula negra i blanca, com si una droga s'hagués apoderat de la seva ment i el mantingués sota el dictat dels seus efectes hipnotitzadors. I encara hi havia més: la seva salvació passava també pel fet de conèixer el tarannà del seu botxí. Havia jugat tota la partida a l'atac, buscant el cos a cos, olorant la sang del rei enemic, amb unes ànsies d'occir-lo que només la psicologia d'un jugador d'escacs pot explicar: fer mat al rei amaga un desig soterrat de matar al progenitor, i en 666 havia mort al seu padrastre! Tan sols si feia aflorar aquest subconscient de qui li anava a manllevar la vida tindria alguna opció a sortir airós d'aquell atzucac vital.
- No! Escolta'm bé, no és això el que et vull dir! En realitat, la victòria era ben teva! Jo també vaig estar donant-li voltes al teu final, i durant molt de temps. Després de jugar b3, fes memòria de la posició: el teu rei blanc a la casella e4, la teva torre a a2 i els peons blancs a c6, d5, f3 i g2. El teu oponent tenia el seu rei negre a d6 i els seus amenaçadors peons a b3, c3, c7, g6 i h7. Tu et vas rendir perquè vas creure que els peons negres no podien aturar-se, però no vas adonar-te que no calia fer-ho: jugant 1. Te2!, després de c2 aleshores 2. Rd4 i Te6 és mat sense defensa. Fins hi tot amb Ta1 es guanya: si les negres juguen 1. …, b2 aleshores 2. Te1, Rc5 3. Rd3 i els peons negres cauen. La partida era ben teva! Vas vèncer realment a un gran mestre! Vas massacrar al rei rival!
Aquella parrafada havia fet el seu efecte, cada paraula pronunciada deuria haver arribat al racó més amagat de la memòria de l'ex-presidiari per a fer el seu efecte salvífic, bescanviant la ira provocada pels maltractaments per la curiositat irrefrenable d'un jugador obcecat en descobrir la solució de qualsevol problema d'escacs, perquè per fi va notar un veritable alleujament de la seva compromesa situació quan el barber va separar la fulla del seu coll i va desaparèixer botiga endins. La temptació de veure solucionat un problema que li barrinava pel cap des de feia anys, junt amb el subconscient que l'abocava a matar d'una vegada per totes al rei que personificava al pare, va ser més forta que les ganes de revenja sobre un desgraciat. El soroll de les peces abocades sobre l'escaquer per a reproduir aquella posició i saber-ne la veritat final i irrefutable després de tant de temps, maleint un dia sí i l'altre també pel seu dissortat final, va ser el darrer soroll que recordà d'aquella funesta tarda. Quan en 666 va tornar al saló, en Morales ja s'havia fet fonedís, esglaiat de les vegades que havia confiat el seu cap a un barber sense aturar-se a pensar mai que la seva vida podia penjar d'un fil quan la navalla repassava el clatell mentre fullejava despreocupadament el diari.

llpages