Cercador
Mediocre city
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-Bon dia i bona hora, ciutadans, ciutadanes, tant persones com animals com éssers inanimats i inerts que em conformeu i alhora jo, amb vosaltres, em conformo. Pareu les orelles i escolteu la vostra mare, la vostra acollidora, la vostra gran matriu nodridora de feina (o no) i d'aire tres quarts contaminat (o més) i blablabla...
Cada vegada que tallava secament el discurset amb 'blablabla'...senyal que Mediocre City, ànima gegant, no estava bé i, de cop, estossegava i una munió de núvols greixosos i grisosos s'instal·lava al seu sostre, al seu cap, i Mediocre City s 'emprenyava perquè si s'emmirallava on fos que fos possible emmirallar-se...es veia canosa! Això sempre li causava vòmits de ràbia que tothom patia en forma de sacsejades com de terratrèmols, però ningú en resultava ferit: Mediocre City era benigne de mena (tot i que ho mostrés ínfimament).
- Doncs no tan bon dia (prosseguia), suma de cervells i cors, de xerraires i callats, de bruts i nets, de treballadors i d'esquenadrets, de rics i d'indigents, de ...blablabla. I, sobretot, no tan bon dia a tots aquells i aquelles que em doneu el nom: mediocres. Gràcies a vosaltres, grup únic en alça, sóc com sóc i em dic com em dic. Seguiu, seguiu així, que jo creixo, colla de ningús, ramat de collats als engranatges més ben pensats que cap altra ciutat no pugui teniiiiir!
I esclatava, histèrica, en una riallada sorollosa, com un bràmul que despertava criatures i avis i els feia o plorar o espantar o tot plegat.
Les places de Mediocre City no mostraven cap originalitat. Els carrers no tenien rostre propi. Els habitatges eren llisos, cases o pisos, tristos i amb predomini del plàstic com a element decoratiu. Els espais de trobada cívica sempre projectaven les mateixes pel·lícules (de color gos com fuig) i s'hi jugaven els mateixos jocs i ja se sabia qui guanyaria. Els semàfors no piscaven amb alegria, sinó per obligació i a desgana o sense esma (quan això darrrer s'esqueia podia produir-se un accident, un accident, d'altra banda, massa vist i sabut amb les conseqüències conegudes i avorrides). Els comerços tenien un aspecte rònec i mai es mudaven. Els museus esdevenien museus d'ells mateixos i una pàtina de fàstic els caracteritzava. Blablabla (ara de la narradora). En definitiva, que era una ciutat que no valia la pena de visitar (cosa que mai s'ha de dir, perquè no hi ha res que no valgui la pena. Com se sap i es pot afirmar això?).
Fins que...(ai, els 'fins que'!) va arribar a Mediocre City en Bohemi, home que havia voltat per tot el món de Déu i de no Déu i vist i pensat i observat i rumiat. En Bohemi, cinquantè de pell bruna i somriure angelicat espontani -i, per tant, sincer- va inspirar en el llindar de la ciutat que desinteressava tant, que no apareixia als prospectes de cap agència de viatges i que ni de cosmopolita era etiquetada. La ciutat descolorida i evitable. Va inspirar l'alè de Mediocre City...i va entrar-hi. En Bohemi tenia parents a la ciutat i se'ls estimava. Feia temps que no en tenia notícies (via carta per correu tradicional).
-Qui ets tu i què fas en el meu àmbit?
-He vingut a tenyir-te...oi que et cal, Medy?
-Com goses escurçar-me el nom amb tanta llibertat? Repeteixo: qui ets tu?
-No t'enfadis. Que no et queda bé. Estic aquí perquè TU ho has volgut i tu saps que el teu 'tu' és potent i m'ha arribat. Aleshores, calla, i deixa fer.
-...
-Qui calla, atorga. Gràcies.
I va passar una setmana. El dilluns, parents visitats i animats. El dimarts, barri enrigolat. El dimecres, altaveus desintoxicats amb ganes de propostes. El dijous, mercat amb tonalitat i música. El divendres, creativitat. El dissabte, serpentines, confetti i globus. El diumenge, festa grossa. Aquell home, llar a llar -en un temps indefinible, tot i l'existència dels rellotges- va explicar a la gent com es pot SER, com es pot ACTUAR, com es pot VIURE. Arreu semblava que esperessin aquells mots reviscoladors i la gent s'ho apuntava i fins i tot ho escrivia en cartells que penjava en llocs visibles, per no oblidar-ho mai.
-M'he transformat. Tinc els cabells d'un blau nítid. Tinc els ulls plens d'emocions. Tinc un alè de plantes aromàtiques. Tinc un vestit de retalls de vida i de colors. Tinc els budells farcits de bicicletes que m'hi fan pessigolles i em fan gràcia amb els seus ring-rings. Tinc tants espais i centres fantàstics que m'inflo d'orgull. I doncs...que no em canvieu el nom?
Cada vegada que tallava secament el discurset amb 'blablabla'...senyal que Mediocre City, ànima gegant, no estava bé i, de cop, estossegava i una munió de núvols greixosos i grisosos s'instal·lava al seu sostre, al seu cap, i Mediocre City s 'emprenyava perquè si s'emmirallava on fos que fos possible emmirallar-se...es veia canosa! Això sempre li causava vòmits de ràbia que tothom patia en forma de sacsejades com de terratrèmols, però ningú en resultava ferit: Mediocre City era benigne de mena (tot i que ho mostrés ínfimament).
- Doncs no tan bon dia (prosseguia), suma de cervells i cors, de xerraires i callats, de bruts i nets, de treballadors i d'esquenadrets, de rics i d'indigents, de ...blablabla. I, sobretot, no tan bon dia a tots aquells i aquelles que em doneu el nom: mediocres. Gràcies a vosaltres, grup únic en alça, sóc com sóc i em dic com em dic. Seguiu, seguiu així, que jo creixo, colla de ningús, ramat de collats als engranatges més ben pensats que cap altra ciutat no pugui teniiiiir!
I esclatava, histèrica, en una riallada sorollosa, com un bràmul que despertava criatures i avis i els feia o plorar o espantar o tot plegat.
Les places de Mediocre City no mostraven cap originalitat. Els carrers no tenien rostre propi. Els habitatges eren llisos, cases o pisos, tristos i amb predomini del plàstic com a element decoratiu. Els espais de trobada cívica sempre projectaven les mateixes pel·lícules (de color gos com fuig) i s'hi jugaven els mateixos jocs i ja se sabia qui guanyaria. Els semàfors no piscaven amb alegria, sinó per obligació i a desgana o sense esma (quan això darrrer s'esqueia podia produir-se un accident, un accident, d'altra banda, massa vist i sabut amb les conseqüències conegudes i avorrides). Els comerços tenien un aspecte rònec i mai es mudaven. Els museus esdevenien museus d'ells mateixos i una pàtina de fàstic els caracteritzava. Blablabla (ara de la narradora). En definitiva, que era una ciutat que no valia la pena de visitar (cosa que mai s'ha de dir, perquè no hi ha res que no valgui la pena. Com se sap i es pot afirmar això?).
Fins que...(ai, els 'fins que'!) va arribar a Mediocre City en Bohemi, home que havia voltat per tot el món de Déu i de no Déu i vist i pensat i observat i rumiat. En Bohemi, cinquantè de pell bruna i somriure angelicat espontani -i, per tant, sincer- va inspirar en el llindar de la ciutat que desinteressava tant, que no apareixia als prospectes de cap agència de viatges i que ni de cosmopolita era etiquetada. La ciutat descolorida i evitable. Va inspirar l'alè de Mediocre City...i va entrar-hi. En Bohemi tenia parents a la ciutat i se'ls estimava. Feia temps que no en tenia notícies (via carta per correu tradicional).
-Qui ets tu i què fas en el meu àmbit?
-He vingut a tenyir-te...oi que et cal, Medy?
-Com goses escurçar-me el nom amb tanta llibertat? Repeteixo: qui ets tu?
-No t'enfadis. Que no et queda bé. Estic aquí perquè TU ho has volgut i tu saps que el teu 'tu' és potent i m'ha arribat. Aleshores, calla, i deixa fer.
-...
-Qui calla, atorga. Gràcies.
I va passar una setmana. El dilluns, parents visitats i animats. El dimarts, barri enrigolat. El dimecres, altaveus desintoxicats amb ganes de propostes. El dijous, mercat amb tonalitat i música. El divendres, creativitat. El dissabte, serpentines, confetti i globus. El diumenge, festa grossa. Aquell home, llar a llar -en un temps indefinible, tot i l'existència dels rellotges- va explicar a la gent com es pot SER, com es pot ACTUAR, com es pot VIURE. Arreu semblava que esperessin aquells mots reviscoladors i la gent s'ho apuntava i fins i tot ho escrivia en cartells que penjava en llocs visibles, per no oblidar-ho mai.
-M'he transformat. Tinc els cabells d'un blau nítid. Tinc els ulls plens d'emocions. Tinc un alè de plantes aromàtiques. Tinc un vestit de retalls de vida i de colors. Tinc els budells farcits de bicicletes que m'hi fan pessigolles i em fan gràcia amb els seus ring-rings. Tinc tants espais i centres fantàstics que m'inflo d'orgull. I doncs...que no em canvieu el nom?
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439937 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com