Masturba'm, amor meu

L'Alda malda per ser satisfeta.

-Masturba'm, amor meu...

Va gemeguejant, estirada al llit de llençols d'un rosa antic similar al conjunt íntim que lluïa i que qui sap on para.

En Nard té el dard en flama, però va fent el que ella li suplica.

A en Guinard, que li diu Nard, li encanta remenar el dit gros i l'índex d'una mà al clítoris de la fembra mentre ella es vincla presa del desig.

A la Romualda, passat a Mualda i finalment Alda l'entusiama, al mateix moment, mentre l'home està de costat, d'agafar-li el membre amb fermesa, la que pot fins que esclati, notar-ne la duresa, tenir present tot tot tot el que encara podran fer.

En Nard, de tant en tant, abaixa el cap i es besen passionalment. Però segueixen aguantant. Els agrada allargar aquell estat.






Aquella mica de capítol amb algunes incorporacions reals d'experiències de joventut fa que l'escriptora de seixanta-sis anys trobi massa calent el te bullint que es pren cada matinada, a les quatre, i que li ha portat una minyoneta que es pot permetre a hores mal pagades. La Clàudia, aleshores, posa una cama sobre l'altra per tal que l'entrecuix senti una pressió que ajuda a còpia de moviments pèlvics i el record d'imatges suggerents.

-Masturba'm, amor meu.

Ho va dient i va passant a mots més grossos, a posicions de repàs de kamasutres particulars, peculiars i privilegiats. I mig-riu amb aquests tres adjectius, li marxa la cara de vici, la recupera, amb un gest maldestre fa tombar el te que li mig-escalda una part de l'avantbraç esquerre -no havia d'haver arromangat les mànigues- ...

Que es facin fotre, els lectors! Deixarà en Nard i l'Alda masturbant-se eternament i ja se'n cansaran. Potser ni ho publicarà. No en té cap necessitat. Viu en un món ideal, es troba bé, és prou senyora i ningú l'emprenya. Fins que es mori.

Tot i que no queda tranquil·la. A fora, al carrer, passegen mandonguilles, persones disfressades de mandonguilles gegants que passen desapercebudes per les persones que van de mandonguilles encara més abracadabrants. Són les despertaires de les quatre, les quatre, les quatre, les quatre, sempre les quatre quan és fosc i fa fred aquell hivern que no s'acaba i que van amb aquella flonjor calenta com si fossin jerseis de llana arrodonits i fets planetes i no sap què volen i per això va tancar la finestra un dia...les cortines pesen de pols, un tigre invisible les ha esfilagarsades i, a més, ni se n'endevina el color.



Un cop la vella al sot, la minyoneta rescatarà els escrits malentranyats i els referà i revifarà. S'hauran acabat mals modos i medicacions al·lucinògenes. I somriu, gens innocent i gata maula, la Carny -d'Encarna, Encarni- i que el món es prepari!