Mares del demà.

Després de vuit hores al laboratori, i només un parell de descansets per esmorzar i dinar frugalment, tinc unes ganes tremendes de fer una copa. Trucaré a la Magda per dir-li que arribaré una miqueta més tard del compte a casa. Posaré qualsevol excusa, com ara que se m'ha girat feina de cop o que no he pogut fer servir el cromatògraf de gasos fins a darrera hora. Prendré una cervesa ben freda i unes olivetes al bar de prop de la facultat.

El local no ha canviat gens en tots aquestos anys, segueix sent el lloc perfecte per a que els estudiants es llencin a fer vida social. Quan hi entro em sorprèn la esperpèntica estampa d'una dona de la meva edat que s'insinua descaradament a un grup d'universitaris que no saben on posar-se. Però el que més em sobta és constatar que la dona en qüestió és l'Alba, a la que no veig des que va marxar a Alemanya a fer el doctorat; i està completament borratxa.

- Com està la millor microbiòloga que conec? Quant de temps! - Interrompo, salvant el cul als pobres nois espantats.

- Carles! Feia segles que no sabia res de tu! - Crida ella, asfixiant-me amb les bafarades d'alcohol que expulsa a cada síl·laba.

Ens allunyem de la concurrència i me l'emporto, agafant-la pel braç, a un lloc apartat de la barra on espero donar-li conversa per aconseguir que li passi la mona i, de pas, saciar la meva curiositat.

- Què n'és de la teva vida! Havia sentit a dir que estaves investigant a l'estranger. - Li pregunto.

- No te'n puc dir res! De fet, no et puc parlar de tantes coses... - Em respon misteriosament.

La miro estranyat mentre ella comença a canviar la cara; d'una expressió de duresa, a la més trista de les ganyotes, per acabar somicant, potser recordant la confiança que ens teníem durant els anys d'estudi.

- Oh Carles! He fet una cosa terrible, terrible!

- No pateixis , dona, a qualsevol se'ns pot anar la mà bevent. - Li dic amb to relaxat.

- No és això. És en el que he estat treballant durant aquest temps.

- I de què es tracta aquesta feina tan intrigant. - El meu divertiment es transforma en interès.

- Acabarem amb la humanitat! Renovarem el gènere humà! T'ho puc dir perquè ja és massa tard.

- Crec que has begut massa, Albeta. - Sentencio convençudament.

- No te'n fotis Carles! En què creus que he ocupat els darrers anys?

- En una nova arma bacteriològica d'us militar? - Contesto burleta però desitjant equivocar-me amb tota l'ànima.

- Pitjor. Un virus. Un virus que purgarà la raça humana de soca-rel. I ningú ho podrà aturar. - Una mica més i cau al gesticular per donar èmfasi a les seves paraules.

- Explica't. - Cedeixo als seus deliris etílics.

- Contaminarem les reserves d'aigua del món sencer. Rius, dipòsits, aqüífers; hi estendrem un virus mortal, que he creat jo mateixa, i que afectarà a tothom que en begui o que estigui en contacte amb individus ja exposats. Serà fulminant, en qüestió de mesos devorarà els seus hostes i només hi ha una manera de salvar-se...

- Comprant la vacuna que vosaltres mateixos haureu creat, segurament. - Aquesta sí que és bona.

- No busquem enriquir-nos, sinó millorar el món.

- Suposant que tot això sigui cert. Millorareu la humanitat aconseguint que només se salvi la gent amb prou poder adquisitiu per fer-se amb l'antídot. - És impressionant com es desboca la imaginació d'una dona beguda.

- No, no, no! No existeix cap remei miraculós a la venda. T'he dit que només hi ha una manera de salvar-se.

- Quina és, si es pot saber? - Fingeixo interès.

- Tan sols una concentració determinada de progesterona a l'organisme pot inhibir prou temps la reproducció del virus per a que es creïn anticossos.

- M'estàs dient que només se salvaran les dones que estiguin embarassades en el moment de la infecció? - Això no se li hauria acudit ni al pitjor guionista de Hol·lywood.

- Sí! Les dones prenyades sobreviuran i immunitzaran a les seves criatures amb la primera llet materna. Imagina. Durant els temps immediatament posteriors el món només estarà regit per dones de totes les parts de la Terra, de totes les races i condicions socials. No com ara, que les úniques mestresses del món són la fam i la guerra. I després d'elles ho faran un fills criats exclusivament per dones, heretaran un planeta amb la població prou minvada com per no sobreexplotar els seus recursos naturals. Aquesta nova humanitat no caurà en els mateixos errors que estem cometent ara.

- Prou rucades Alba! Sempre et van agradar massa les historietes de ciència-ficció. - La veritat és que n'estic fart.

- He fugit abans que m'inseminessin per acomiadar-me de la gent que estimo. El meu sentiment de culpa és massa fort. Crec que em segueixen. Tinc llogada una habitació en una pensió d'aquí a la vora. Vine, fes-me un fill! No vull morir!

Em diu tot això mentre em posa una de les seves mans a l'entrecuix i m'acosta els llavis als meus. Jo l'aparto dient-li:

- Si vols fotre un polvo hauries de buscar excuses menys recargolades. Serà millor que vagis a la teva habitació de la pensió a dormir la mona. Ara sóc un home casat.

Avergonyida, Alba surt corrents del bar i desapareix deixant-me un mal regust de boca. Quan estudiàvem junts sempre m'havia semblat que sentia quelcom per mi. Acte seguit se sent com xisclen els frens d'un cotxe i una topada estrepitosa fa sortir a tota la gent del bar a tafanejar al carrer. Veig com l'Alba jeu morta a terra. El vehicle que l'ha atropellada s'ha donat a la fuga.

Torno a casa després de declarar a la policia. Pobre Alba, quin final més tràgic. No crec res de la seva història... Bé, de totes maneres, penso que va sent hora que la Magda i jo ens plantegem tenir canalla.