Manta

Nadal, ja és a prop, les botigues són obertes; avui plou una pluja fina que no impedeix de caminar però reté alguna gent a cobert. La esparsa gent que ronda pels carrers, ja de nit, en aquest dia de festa, remena joguines i regals. El carrer Gran de baixada és més agradable i es fa ràpid. Els cafès d'ara - a cada xamfrà n'hi ha un - , són grans i tenen amples finestres, i treballadors amb uniformes de cuiner i un ampli assortit de "bolleria" fina.

Em deixa parat la caixera del super que endevina que sucre és "azúcar" perquè hom li dona un instant per pensar; el problema és trobar-lo als prestatges, si es té poca vista.

Sí, hi ha coses ben curioses a la ciutat: la primera, l'arbre de Nadal a una casa ocupada per gitanos romanesos que veig des de la vorera ara que és fosc. Conviu amb la brutícia que s'hi observa a l'escala: no ha de passar, però, desapercebut aquest indici de voluntat d'alegria i de pervivència.

Amplis finestrals! deia i colpidora imatge d'una dona d'aspecte sud-americà que tremola asseguda en el marc d'una d'aquests grans finestres, tapada amb una manta, amb el seu company a la vora. Què hi fan? No tenen casa? El ràfec o balcó els tapa de la pluja. No són dels "nostres"?

De tornada, on hi havia hagut una escola amb els seus camps de bàsquet i el seu equipament blanc amb vores verdes i després una llar d'avís d'on no hi surt ni hi entra mai ningú, sota cobert, algú té una ràdio engegada i es tapa amb una manta. Quines coses! Aquella manta - un tros d'ella - és igual que la que hi ha al meu llit. És cosa del destí.