Maimese o l'erm

El sol del migdia queia implacable sobre Maimese: un llogarret en mig de l'erm, on ningú hauria volgut anar a fer espetegar el ossos. Feia dos dies l'Ència, que és com li deia jo a la Prude, havia baixat amb totes les maletes de l'atrotinada furgoneta, que un dia havia estat pintada de color groc canari i ara era més aviat ocre rovell: encara sort que la bitlletera la duc a la butxaca de l'armilla sempre a la vora del cor!

Aquell sol de justícia rosegava la terra convertint-la en pols fina. Tenia tanta set que em semblava que la llengua era cuir ressec i em torturava un mal de cap com si dugués una fletxa clavada de templa a templa. Potser m'havia trobat en situacions pitjors però llavors no en recordava pas cap. Per un moment l'esperança d'haver trobat el lloc s'esvaí amb el temor que fos tan erm com tota la comarca.

Estic sol, vaig pensar, ben sol i fotut. I potser començava a delirar quan em va semblar veure la lluïssor d'una mirada, lleugerament encuriosida, dins l'única ombra que hi havia a tot el poblet sota un porxo de fusta atrotinat. Diria que gairebé m'hi vaig arrossegar caient de la vella furgoneta al terra polsós, implorant compassió i aigua.

El sol s'havia post quan em vaig despertar i un home molt vell seia, a prop del jaç on jo era, a la vora del foc: la nit era gèlida. Em va mirar i amb el dit va fer el gest que no digués res: ets a Maimese i jo soc aquí per guarir els extraviats. Va endevinar la meva pregunta: Maimese? Fa molts temps, va dir, era un poble pròsper fins que un bandoler va exigir la jove més bella del poble a canvi de no arrasar-lo. Jo era el batlle i vaig forçar la decisió del consell: la vida d'una noia per la pau del poble. Però el bandoler va tornar i va exigir la collita, llavors no era un erm la contrada. Més tard, quan ja el perseguien, va exigir els hereus per reforçar la seva tropa. Fins que només vam quedar jo i l'erm que creixia i vaig dir: Mai més eh! I aquí em tens condemnat per tota la eternitat.