LA DONA I LA MÚSICA

Un relat de: Calderer



No tolera la música, de sempre que li té aversió. I és que la gamma d'emocions que li provoca és àmplia i variada: des de neguit fins a tristor, des de por fins a irritació, des d'aprensió fins a ira, exasperació o desconsol. L'afecta tot tipus de música però sobretot la de piano; és sentir el so de les tecles i envair-la una tempesta d'emocions que la fan plorar, tremolar i agitar-se. Les notes semblen penetrar-la, violar-la i per molt que vulgui mantenir la calma ones de calor l'envolten i li pugen i li baixen per tot el cos i llavors els polsos de les temples semblen compassar-se al seu ritme amb un batec ara furiós quan és una peça romàntica, ara ràpid i lleuger quan es tracta d'un vals.


Al final, quan la darrera vibració de l'últim so s'apaga, el silenci i una gran lassitud li cau al damunt i l'esgotament l'envaeix de tal manera que s'endormisca per moments i ha de córrer a allitar-se per poder descansar i recuperar-se

Comentaris

  • Altes emocions[Ofensiu]
    Anaïs | 19-01-2013

    Hola, company!
    Pel que fa a l'estructura, només em pregunto perquè vas separar tant un paràgraf de l'altre, no sé si és un error a l'hora de prémer la tecla "intro" o està fet a consciència. No et dic pas que m'hi desagradi, jo a vegades també utilitzo aquestes separacions per voler indicar un canvi de ritme, una nova situació, etc.
    Pel que fa al contingut, és un relat curt, per tant has d'anar directe al gra i ho fas (bé, de fet hi ha principis de llibres de 100 pàgines que també tenen una frase així, contundent): "No tolera la música,..." a mi m'han captat l'atenció.
    Perquè jo sóc de les persones que penso que la quantitat d'un text el fa més o menys bo. Amb això vull dir que un text llarg se't pot fer curt de contingut a l'estar ben explicat i exposat, i que un text curt se't pot fer llarg perquè no t'agrada com està expressat.
    Aquesta història que expliques, potser sí que es podria explicar en més paraules, però el fet de fer-ho en curt i ras em recorda al temps d'una melodia, del que està parlant la teva història.
    El que sí que t'haig de dir és que a part del principi del text i el verb violar que és molt significatiu, m'ha donat la sensació de dualitat d'emocions, és a dir, com si s'ho passés bé. I és que company les emocions estan en pols oposats però es toquen, com allò de que de l'amor a l'odi només hi ha un pas (sí, traducció literal del castellà, sóc una mica "xarnega" jo). No sé si hi volies donar aquesta dualitat, però t'ho explico perquè és el que sentit.
    També t'haig de dir que m'ha recordat a l'orgasme, ja que després jeu abatuda descansant...
    Un somriure,
    Anaïs

  • OSTRES![Ofensiu]
    Annalls | 16-01-2013

    Tenia tot un llarg comentari per tu ...i mira a saber que he fet, que s'ha esborrat...
    El resumiré. Deies que no sabies si aquest micro-relats et servirien per res...Que dius!! A R.C els micro son els reis..tan sols cal que els ajuntis...A més n'he llegit un altre "acomboiat" i segur que captes l'atenció de la gent.
    A mi m'agrada com t'expliques, però no et puc fer ni una critica tècnica perquè no en tinc , encara no he fet cap curset, estic a l'espera de que en surti un adequat als horaris etc...
    La meva filla es així , hipersensible a segons quina musica (tons melangiosos), de petita no podia cantar-li nanes, es posava a plorar i quan el meu company toca la tenora ella tenca la porta, (solen ser tonalitats menors).

    Em perdonaràs les faltes, però fins fa poc no me pogut posar amb el català.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

83187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.