ACOMBOIAT

Un relat de: Calderer



ACOMBOIAT


En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma o esperit del més enllà? Un àngel benefactor? Un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d'un ésser d'una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l'acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l'escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L'acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L'atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara unes quantes més: algú més s'adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanaran proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d'emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim... Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s'han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l'acompanya només li provoca cansament, tedi i avorriment.

Comentaris

  • rnbonet | 20-01-2013

    El que m'agrada és que has trobat una forma sintàctica ajuntada a un tempus escaient per donar la sensació inquietant que crec buscaves.

    El que no, la gran quantitat d'interrogacions. I potser hagués canviat l'ordre del 1er. i 2on. paràgrafs.

  • Em fa pensar molt en un relat...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 16-01-2013

    ...anomenat L'ORLA, d'un recull de relats de literatura fantàstica.
    Potser l'has llegit?

    O potser és que hi ha temes (o sensacions) que es repeteixen.

    El que sí et puc dir és que el final de L'ORLA...o no! (si pots, llegeix-lo, llegeix el recull...t'agradarà...si vols i tens temps, és clar!).

    El que la lectura del relat em comporta és una certa inquietud i no es fa pesant en ser de frases curtes i les contínues preguntes que donen força i que les podem traslladar a cadascú...perquè...qui no has notat/sentit presències?

    Mena

  • Sensació de vertígen[Ofensiu]
    Anaïs | 16-01-2013

    Hola, company!!!
    Doncs aquesta sensació la vaig tenir ja fa bastants anys. Vaig tenir una relació diguéssim tortuosa amb una persona que vivia al mateix poble que jo, i durant un temps vaig pensar que em perseguia, que em vigilava... Menys mal que la sensació ja ha passat.
    En aquest cas, company Calderer, m'he deixat guiar per les sensacions i emocions al llegir aquest text, i no et puc dir res negatiu, ja que m'has recordat les sensacions que vaig viure jo. I sí, el tedi forma part d'una d'elles, i per mi va ser el principi de la superació.
    Un somriure,
    Anaïs

  • Diria...[Ofensiu]
    Annalls | 16-01-2013

    ...que per mi , les tres paraules ultimes es reforcen l'una a l'altre i que no son exactament el mateix, tot i que s'assemblen. Ja saps que no se tècnica es la meva opinió.
    El tedi es més fort que l'avorriment i produeix una mena de fàstic, i el cansament en aquest cas psíquic, ara no ho se explicar però no te ben be el mateix sentit..potser en el cas seria el preàmbul del avorriment.
    I l'historia? Aquí m'has enganxat, et diria que si coneixes algú amb aquests símptomes, l'enviís al psiquiatre d'immediat , les flors de Bach, estan bé però en casos així com a complement. Tan si existeix o no el mon immaterial, (tan de bo ho sabéssim).
    Anna

  • Magnífic![Ofensiu]
    Vladimir | 13-01-2013

    M'agrada molt aquest microrelat!

    Jo no sóc d'aquest grup de la quinzena, no perquè no trobi interessant la iniciativa, sinó perquè vaig massa de corcoll darrerament i no em puc comprometre a més activitats... Però celebro que hagis penjat nous relats, ens tenies una mica orfes, als teu admiradors!

    Sobre aquest text fantàstic només se m'acut el que per a mi seria una millora. L'efecte sorpresa de la darrera frase s'incrementaria si només aparegués un nom, en lloc de tres. De fet, "cansament, tedi i avorriment", tot i els diversos matisos que puguin tenir, volen dir el mateix. Trobo molt més efectiu acabar el conte així:

    "Però han passat molts mesos i, encara que les preguntes persisteixen, les emocions i les expectatives s'han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l'acompanya només li provoca avorriment" (per cert, he afegit una coma abans d'"encara que").

    Felicitats i que passis una boa quinzena!
    Vladimir

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

83186 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.