MÀQUINA

Un relat de: Calderer


VAIG CONSTRUIR UNA MÀQUINA

Vaig construir una màquina, de feia temps que ho duia al cap. Emprant materials i peces de desguàs, de reciclatge que en diuen ara: el motor d’una rentadora vella i asmàtica, un eix que havia format part del mecanisme d’una persiana, cilindres, pistons i èmbols de la meva primera i adolescent moto, uns tubs de plàstic de l’aspiradora, unes canonades de coure de l’antic aire condicionat, a més de llums, vàlvules, cables, angles d’alumini, cargols mig oxidats, i peces diverses l’origen de les quals s’havia perdut en la memòria.

La guardo a l’habitació que la dona anomena dels mals endreços, encara que per mi és més aviat com la sala d’un museu. Quan tenim convidats, de seguida que han fet les salutacions i els compliments de rigor i han parlat del temps que fa o farà, els porto a veure la meva invenció. Abans de permetre’ls contemplar-la els explico que l’he construïda jo sol aprofitant el que he trobat, que he tardat gairebé tres anys des de la fase de disseny fins al darrer ajustament, que és única en tot el món. I quan obro la porta i els faig entrar m’omple de goig veure com baden la boca i els ulls. I és que la meva màquina és molt aparent: de disseny modern però agençada amb materials clàssics que sempre resulten més sòlids i, a més, li donen un aire d’austeritat severa i seriosa. Per això els deixo que la contemplin una estona; després cal disposar-los tot al voltant del perímetre, a tocar de la paret, que la màquina és grossa i l’habitació no ho és gaire. Un cop col•locats i preparats, per no dir expectants, baixo la intensitat de la llum, uns focus estratègicament situats per ressaltar-ne les característiques, i pitjo el botó d’engegar. I llavors, esdevé la meravella que tot i que he contemplat més d’un centenar de vegades encara m’emociona i m’esborrona: primer els eixos comencen a moure’s mandrosament, un pistó puja i després s’afanya a baixar, una roda metàl•lica que en una altra vida va pertànyer a la moto gira amb una gràcil lleugeresa, i l’eix de la persiana, vertical i rígid, puja fins gairebé tocar el sostre al mateix temps que gira sobre ell mateix en un moviment precís i alhora elegant. Quan totes les peces i engranatges giren, pugen, baixen, tiben i es revolucionen, una remor sorda va pujant de to fins a convertir-se en un batec mecànic constant però rítmic puntejat de tant en tant pel xiulet d’alguna de les vàlvules pneumàtiques. I acompanyant el moviment i el soroll hi ha un pampallugueig de llums i de reflexos adequadament precís i multicolor. Quan arriba al màxim de potència i tot es mou, vibra, bramula i llampegueja, un interruptor automàtic en provoca la desconnexió i en uns minuts, amb cadència de tardor parsimoniosa i pausada, el moviment, les vibracions, les llums i els sons, tot, absolutament tot, es va alentint i alentint fins que s’atura. Deixo passar uns segons, per tal que el silenci esbocinat en milers de partícules deixi de surar per l’habitació i es dipositi sobre la màquina meravellosa i els espectadors atònits. Però de seguida hi ha un esclat d’aplaudiments, ohs admiratius, exclamacions diverses i felicitacions que jo intento acceptar amb raonable humilitat.
Ara bé, sempre hi ha aquell pallús que no entén res de res i fa la pregunta:
—I per a què serveix?
Però estic preparat i invariablement contesto:
—No ho sé, jo només l’he construïda.

Comentaris

  • Així que he començat...[Ofensiu]

    Així que he començat a llegir ja he intuït el final.
    Així que he començat a llegir... no sé com dir-ho, a veure si m’explico bé... La lectura m’ha absorbit, el seu ritme m’ha confós o potser m’ha portat al teu terreny; m’has embolicat amb la descripció de l’artefacte i, tot i que al principi ho tenia clar he de dir que el seu final —encara que costi de creure—, m’ha agafat per sorpresa.
    M’has tornat a fer passar una bona estona. Gràcies!
    —Joan—

  • Enginyer de les paraules[Ofensiu]
    qwark | 18-01-2013

    Hola senyor Calderer. Inauguro amb aquest comentari la meva participació a l'edició 2013 del RDQ. Atès que ens coneixem de fa temps i he llegit moltes pàgines teves, m'estalviaré els protocols innecessaris i anirem per feina.
    Metàfora. D'acord, llavors el lector va llegint mentre amb una neurona diu "osti, a veure si pillo de què va això de la metàfora, que a mi les endevinalles i les indirectes mai se m'han donat gaire bé. Després dius que la màquina és una metàfora del sistema sociopolític vaticà i quedes en evidència". L'altra neurona que s'engega sempre quan llegim, normalment sempre s'encarrega de seguir el fil i preguntar-se com acabarà. En aquest cas, t'he de dir que la meva ha endevinat de seguida que no sabríem la utilitat de la màquina. De fet, des del començament, una tercera neurona s'ha encarregat de recordar aquells fantàstics arbres de nadal sostenibles que va comprar la Mayol fa dos o tres anys. N'hi havia un que anava a pedals i, no sé per què, m'ha recordat molt a aquesta màquina. Crec que també s'encenien llumetes. És més, ara que hi penso, que no sigui que la Mayol va anar de visita a casa del protagonista d'aquest relat i va trobar utilitat per a l'invent...

    Bé, fora bromes, el primer que vull destacar és l'estil. Crec que ets un dels relataires que més atencions dedica a tenir cura de l'estil. Busques la paraula adequada en cada cas i la col•loques de la manera com toca. Als teus relats les paraules són peces d'un engranatge, que gira, vibra, bramula i llampegueja.
    Això és el segon que vull destacar: l'adequació de la forma i el fons. En alguns moments (o potser en tots) sembla que el relat parli d'ell mateix, que el relat sigui una màquina com la que descriu. I això té molt de mèrit. Per coses com aquesta, algú fins i tot pot pensar que estàs fent Literatura amb majúscules.

    Quant a l'estructura, no hi sé veure gaire cosa. Em penso que hi ha una idea central i aquesta s'ornamenta amb filigranes de prosa (de fet, sent una mica prosaics, l'essència del relat es podria resumir en tres o quatre línies). Així que em penso que tota la gràcia es troba en el punt esmentat anteriorment.

    Detalls que no m'agraden? Hi ha cap al final una frase molt llarga (crec que ja saps que en penso de les frases de 4 o més línies) i una certa redundància (potser necessària per construir l'efecte descrit anteriorment).

    Per últim, dir-te que el relat fa pensar una mica que és autobiogràfic. Apostaria que no tens una màquina així a casa però apostaria la mateixa quantitat que t'encantaria tenir-la.

  • Guapo aquest escrit...[Ofensiu]
    Annalls | 17-01-2013

    ...la metàfora? Reciclat? que tot es pot aprofitar? que tot serveix per alguna cosa? que l'energia no es crea ni destrueix, si,no que es transforma?,
    Que sempre li volem donar una utilitat a tot , quan a vegades passar-s'ho bé fent alguna cosa fruit d'ella es per si més que suficient? Que no sabem fruir per se? I perquè les coses en aquest cas la maquina te de servir per quelcom més que pel que serveix ...fer-ho passar bé?
    Es les darreres per mi. M'ho pots fer saber?
    Anna

  • Jo també m'ho preguntava...[Ofensiu]
    Anaïs | 16-01-2013

    Hola, company!
    De resultes que jo també em preguntava, ja des del principi del segon paràgraf, de que serviria la màquina tan excepcional que havia construït el protagonista de la història. Per fer un bon comentari del teu text m'he preparat un full i llapis per anar apuntant, i aquesta era una pregunta que he apuntat "que fa la màquina?". Això em dóna a reflexionar sobre la necessitat de crear i crear nous invents que la humanitat ha tingut sempre, i la necessitat d'usar-los que després se n'esdevé, com si no hi hagués res més enginyós. Un exemple: la rumba (o la "manolita" que en diuen), la màquina aquella que escombra. Va molt bé, després de treure totes les cadires, catifes... I no es pot utilitzar res més, és l'invent del segle.
    Des de la meva humil experiència, et diré el que penso sobre l'estructura. Crec que està ben ideat, l'únic que jo tinc especial mania en l'abús de les comes abans de punts, és a dir, al primer paràgraf trobo que hi falta algun punt i coma (potser un punt tallaria massa la descripció). L'ús de les comes vol significar intensitat i rapidesa en el text i també descripció, però en excés a mi em dóna sensació d’ofec. Prova de llegir-lo en veu alta i ja em diràs el què. Jo potser també faria algun punt i a part més a la resta del text, però no sé ben bé on el posaria, ja que potser llavors trencaria l’argument... Això sí, la descripció de la màquina i de l’escena m’ha agradat, ja que m’he pogut imaginar l’invent col·locat en aquella habitació “que la dona anomena dels mals endreços” que és un pèl justa, i també he visualitzat els convidats, amb la jaqueta al braç perquè no els hi ha donat temps de posar-la en algun sofà o cadira, mirant la màquina colossal. De fet, hi ha un valent que ho pregunta, però crec que és la típica situació en què tothom ho pensa i pocs s’atreveixen a expressar en veu alta el que els hi passa pel cap.
    Bé company, espero que els meus comentaris t’ajudin.
    Un somriure,
    Anaïs

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

83194 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.