FIGURETES

Un relat de: Calderer


FIGURETES


Quan, nerviós, vaig trucar al timbre de seguida va obrir la porta, com si m’estés esperant al darrere, i em va fer entrar. Salutacions, dos petons a la galta: “ho has trobat bé? passa, passa!” I em va apressar per poder tancar la porta ràpid.
Amb la primera ullada em vaig adonar que el rebedor estava totalment atapeït d’objectes. De figuretes. Hi havia una tauleta, un expositor i unes lleixes; i tot era ple de figuretes. Em va fer passar i vaig veure que al passadís hi havia tot d’expositors i lleixes i que al menjador hi havia aparadors, vitrines, taules, tauletes, lleixes. I que per tot aquests mobles, damunt de qualsevol superfície, hi havia figuretes. Pastors i pastores, gatets, verges, elefants, dames i cavallers victorians, mussols, angelets, cavalls, uns Davids de Miquel Àngel, oques, budes, dimoniets, porquets, sants, Chopins i Behetovens, atletes grecs, tigres, jesusets... Per un moment, veient el menjador tan atapeït em va entrar una mena de vertigen i una sensació d’ofec, com si amb tantes figuretes no hi hagués prou aire. Cohibit vaig apropar al cos la borsa de la feina que sempre tragino amunt i avall, tenia la sensació que sense voler, amb qualsevol moviment maldestre tiraria per terra la filera d’elefants que hi havia a la tauleta de la dreta o els mussols de l’expositor de l’esquerra. Quantes en deu haver?, especulava per a mi. Cent? Dues centes? Segur que al menjador sol n'hi havia més de tres-centes.
La senyora, Elvira, em mirava somrient, divertida per la meva sorpresa:

―Sí, m'agraden molt les figures de porcellana. En tinc de tot tipus. Mira aquesta és de Lladró, una de les més valuoses que tinc.

I amb molt de compte agafà un diligència amb dos personatges galants d'època de colors pastel i me la mostrà.

―És bonic! ―Vaig dir. Per dir alguna cosa que mai m’havia parat a pensar si m’agradava o trobava bells aquest tipus d’objectes.

Vaig demanar de passar pel lavabo i allí també estava ple de gom a gom: sirenes, cavallets de mar, posseidons armats de tridents, dofins, estrelles de mar, pescadors amb pipa, nimfes amb caracoles, peixos, tortugues, ...
Després de refrescar-me amb aigua la cara i les mans, per fer-me passar l’atabalament i la sorpresa vaig sortir i vam anar per feina. Entre petons, carícies i tocaments em va dirigir cap al dormitori que, com no podia ser d’altra manera, semblava un museu, fins i tot em va semblar que hi havia més figuretes que a altres habitacions de la casa, si això podia ser

Aquella tarda em va passar un fet extremadament insòlit. Em vaig veure al mirall i no em vaig reconèixer. Potser m'he d'explicar una mica més i una mica millor. Ja portàvem una bona estona ficats en la feina, ella tenia raó quan deia al xat que era insaciable. Estàvem, doncs, en ple coit, ella a quatre potes damunt del llit, de través, mig vestida o mig despullada —en cap moment de la tarda va voler despullar-se del tot— i jo dret al costat del llit entomant-la per darrere amb moviments enèrgics. I en aquest moment em vaig mirar al mirall d'una calaixera molt clàssica que hi havia davant nostre, mig tapat per tot d'angelets rosats, i vaig veure un jove de vint anys morè i pelut i una senyora d'uns cincuanta tota escabellonada que es bambolejava al ritme dels moviments del noi, el vestit tot obert, els pits una mica caprins pendolejant pels enèrgics embats, gemegant i xisclant amb veu ronca. I per uns instants que serien breus però que a mi se'm van fer llarguíssims, no em vaig reconèixer en aquell jove morè, musculós i pelut que entomava per darrere una senyora rossa tenyida d’uns cincuanta anys.

En acabar, ella em va apressar perquè em dutxés i marxés: “el meu marit està a punt de plegar de la feina”. Al rebedor va mirar per l’espiell de la porta, per comprovar que no hi hagués cap veí al replà, em va fer un petó lleuger i abans d’obrir em va dir amb veu manyaga: “si t’ha agradat podem quedar un altre dia, però la propera vegada, porta’m un regalet, una figureta, la que tu vulguis però que sigui de porcellana”

Comentaris

  • Hola![Ofensiu]
    allan lee | 15-01-2013

    No estic amb els de la Quinzena- basicament per atabalament personal- però m'agrada la proposta i per poc que pugui la seguiré. O sigui, que t'ha tocat, maco.
    En principi et diré que si el que volies era provocar un ofec absolut, ho has aconseguit; sovint entro als basars xinos per inspirar-me si vull escriure coses grotesques. M'ha encantat, a part de l'ofec. Però com que vols comentaris no parroquials, em permeto dir:

    - a la 4a línia, la paraula AMB crec que s'hauria de substituir per A. A mi em sona millor.

    - ....nimfes amb CARACOLES...crec que són Caragols, o Caragolines de mar, si un cas.

    També moltes LLEIXES. Potser postades també serviria, o antostes.

    Pos apa, espero haver estat útil. De tota manera sempre és un plaer llegirte.

    a

  • Eròtic i amb humor[Ofensiu]
    Atlantis | 15-01-2013

    Trobo molt ben relatat tot el conjunt de figuretes i la descripció de les mateixes des del rebedor fins al lavabo i al mirall de la cambra. Aquesta sensació d’ofec quasi s’encomana.
    Ara bé, no sé si sóc jo que no ho acabo de veure, però quan expliques que el protagonista s’estranya de veure’s en el mirall no acabo d’entendre el perquè s’estranya, i de fet a mi em sobra aquesta anècdota, no l’explicació del mirall guarnit d’angelets i quan es relata l’acció damunt del llit, que trobo molt eròtica, sinó el fet de que s’estranyi. També al començament quan relates la casa, repeteixes diverses vegades la paraula lleixes i a mi em fa nosa.

    És una crítica totalment des del punt de vista de lectora. Espero que no t’hagi molestat perquè és un relat molt ben explicat, eròtic i amb un final ple d’humor. M’ho he passat molt bé llegint-lo.

    Salutacions

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

83187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.