Vint-i-un segons

Un relat de: Calderer

VINT-I-UN SEGONS


A les 9.33 del matí de dijous 25 de març l’Albert condueix el seu cotxe vermell per la carretera nacional II prop de Montcada i Reixac tot escoltant un programa d’entrevistes per la ràdio.
A les 9.33 i un segon l’esposa de l’Albert xerra amb altres mares, en un bar de davant de l’escola, de la propera sortida de convivències que faran els nens de parvulari. Discuteixen quin tipus de roba serà el més adient per portar ja que fa un temps boig de primavera i tan aviat plou com fa un sol i una calor més pròpia del mes de juliol que no pas del mes de març.
A les 9.33 i dos segons el client de fa anys que l’Albert es disposa a visitar, revisa l’agenda i comprova que dintre d’un quart d’hora ha de rebre l’Albert. Per avançar feina comença a anotar la comanda que li pensa fer i alguns punts que li vol comentar sobre els defectes de fabricació d’algunes de les peces de l'última remesa.
A les 9.33 i tres segons un ciclista que circula per la carretera es avançat pel cotxe de l’Albert. El ciclista pedaleja amb convicció, gairebé amb ràbia, tot recordant la darrera de les carreres d’aficionat on ha participat i el penós resultat que va aconseguir. El ciclista ja no és jove però no vol admetre que les facultats li van de davallada i que cada cop obtindrà pitjors resultats.
A les 9.33 i quatre segons l’amant ocasional de l’Albert, rep la trucada d’un noi italià que ha conegut el cap de setmana. Queden a l’apartament d’ella al migdia, per dinar, amb el sobreentès que acabaran al llit. Després de penjar la noia pensa un moment en l’Albert, amb una mica de pena per les banyes que li posarà en unes hores. Però el pensament i el sentiment de pena o de culpa és fugaç i després surt a corre-cuita a depilar-se i a preparar-se per al seu italià que suposa fogós i imaginatiu.
A les 9.33 i cinc segons un gos rodamón es mira el cotxe vermell de l’Albert. El veu passar, indiferent, i segueix caminant pel lateral de la carretera atent a trobar alguna cosa per menjar.
A les 9.33 i sis segons la mare de l’Albert, prepara una rentadora, triant la roba blanca i la de color. Mentre separa les peces pensa amb enyorament, ho fa sovint, en l’època que els seus fills eren nens. Sospira.
A les 9.33 i set segons el cap de l’Albert, revisa les comandes dels darrers tres mesos d’aquest i observa una certa davallada. Especula si serà per causa d’una menor dedicació o si serà una fluctuació estacional com d'altres vegades; si li ha de dir alguna cosa o esperar els resultats d’aquest mes; o si potser li hauria de baixar el percentatge de prima que li va concedir l’any passat com a premi pels seus bons resultats.
A les 9.33 i vuit segons la primera nòvia de l’Albert, de quan tots dos tenien tretze anys, recorda aquell primer petó que es van fer, dolç i innocent.
A les 9.33 i nou segons la infermera del dentista de l’Albert escriu un missatge SMS per tal de recordar-li que la setmana vinent es compleix un any de l’última revisió. I que, si vol, pot demanar hora per al proper dijous.
A les 9.33 i deu segons per l’emissora de ràdio que té connectada l’Albert anuncien que en uns minuts començarà l’entrevista a aquell famós director de cinema que aviat rodarà una pel·lícula a Barcelona i que ha vingut uns dies abans per tal de localitzar escenaris.
A les 9.33 i onze segons l’amic de tota la vida de l’Albert i company de farres juvenils, l’etern adolescent que tots els amics casats i aburgesats de la colla envegen, es desperta amb una terrible ressaca. Mentre intenta recordar si va anar-se’n al llit amb la noia aquella de la que no recorda el nom (es deia Lisa, Elisabet, i no se’n van anar al llit, la noia el va deixar plantat després de la cinquena copa i el segon rot), li ve a la memòria una borratxera memorable de quan ell i l’Albert tenien divuit anys. Com sempre després de sortir de nit se sent miserable, té un despertar depressiu que li durarà fins a ben entrada la tarda.
A les 9.33 i dotze segons un ordinador emet una ordre a una impressora que imprimeix metòdicament una factura de la llum. Quan la pila de factures arriba a les cent la impressora s’atura, deixa anar un xiulet i un empleat de la companyia les recull i les posa en una altra màquina que les doblega i tanca fins a convertir-les en una carta. Una de les factures va a nom d’Albert Maspons i Farré.
A les 9.33 i tretze segons l’obesa germana petita de l’Albert esborra per error un arxiu a la feina. Quan s’adona del que ha fet deixa anar un renec impropi d’una noia tan jove. Després treu una xocolata de la bossa i la devora intentant no pensar en el règim que s’està saltant.
A les 9.33 i catorze segons aquell futbolista brasiler favorit de l’Albert li engega una bufetada a la seva dona també brasilera. Després en segueixen unes quantes fins que el futbolista, ja més tranquil, considera que la dona ha après la lliçó i que mai més no li portarà la contrària.
A les 9.33 i quinze segons el pare de l’Albert fuma una cigarreta d’amagat de la mare de l’Albert. Amb els ulls mig tancats observa com les espirals de fum suren i s’eleven amb parsimònia. L’home gaudeix d’aquell plaer prohibit. No pensa en res.
A les 9.33 i setze segons el fill de l’Albert es posa un tros de plastilina marró a la boca per veure si té sabor de xocolata. Decebut pel gust a plàstic l’escup mentre tots els altres nens de la taula riuen.
A les 9.33 i disset segons el peixater comença a preparar l’encàrrec que li ha fet fa una estona per telèfon la dona de l’Albert. Tres cues de rap, cinc bruixes mitjanes i peix de platja per a fer una sopa.
A les 9.33 i divuit segons un camioner austríac que transporta un carregament de cervesa d'aquell país albira a la llunyania, a la mateixa carretera però en direcció contrària, el cotxe vermell de l’Albert.
A les 9.33 i dinou segons la infermera del dentista de l’Albert acaba de confegir el missatge SMS que l’informa que fa un any de l’última revisió i li envia.
A les 9.33 i vint segons un núvol blanc, un cúmul si volem ser precisos, situat a la vertical del cotxe vermell de l’Albert esfilagarsat pel vent ha agafat la forma d’un cavall alat, un pegàs.
A les 9.33 i vint-i-un segons el mòbil de l’Albert rep el missatge del dentista i emet automàticament uns tons d’alerta. Ell l’agafa amb la mà que té lliure i es mira la pantalleta per veure si és un missatge de la seva dona o de la noia aquella, la amant ocasional que s'està depilant per a l'italià. En fer-ho deixa de mirar la carretera i no veu el camió carregat de cervesa austríaca que de sobte envaeix la calçada contrària, el conductor s’ha adormit, i que xoca frontalment amb el cotxe vermell de l’Albert el qual mor a l’instant amb el mòbil encara a la mà i un missatge a la pantalleta que diu: "Recordeu que fa un any de l’última revisió dental. Podeu demanar hora responent a aquest missatge".

Comentaris

  • I els monstres i malsons serà inquietant[Ofensiu]
    bloodymaruja | 22-01-2013

    M'agrada molt:
    Com distreus el lector de l'objectiu final donant "pistes falses", moments que no són imprescindibles al relat.
    No m’agrada:
    La gran quantitat d’informació el fa ser una mica caòtic i t’obliga a repassar el que has llegit buscant la conexió. Però això de vegades és bo per mantenir l’interés.
    Sempre es pot millorar tot, és clar, però el trobo un molt bon relat.
    El Relatus ja t’ha fet veure algunes frases que són castellanismes.

  • Tic-tac[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-01-2013 | Valoració: 10

    Literatura angoixant, amb el tic-tac a les pupil·les, amb el retrat perfecte d'un entorn quotidià, molt ben descrit, imaginatiu i molt ben portat. Final brutal a vint-i-un segons de vida intensa. Una forta abraçada i felicitats per l'originalitat del relat.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

83187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.