EL PASSADÍS DE LES MÀSCARES

Un relat de: Calderer

EL PASSADÍS DE LES MÀSCARES


Quan jo era petit, el pare baixava cada dos o tres mesos a Barcelona a fer gestions de l’empresa, i sovint m'hi portava; després, en acabar els assumptes laborals, visitàvem l’oncle Sebastià. En realitat no era oncle nostre, només estava casat en segones núpcies amb la tieta Hortènsia, la germana gran del meu pare. Però dèiem que visitàvem l’oncle Sebastià perquè aquest era tot un personatge, en canvi la tieta Hortènsia era un ésser amorf, gairebé invisible. Fins i tot físicament eren l’antítesi l’un de l’altre: l’oncle era de cos i cap grans, de faccions grosses i maneres histriòniques, xerrava molt i molt alt; la tieta era petitona, gairebé diminuta, pàl·lida i de trets delicats, xiuxiuejava amb una veu tan prima que calia parar l’orella per sentir-la.
Els primers records que tinc dels oncles, devia tenir jo sis o set anys, estan envoltats de fascinació i de misteri. O potser seria més correcte dir que el que recordo, i el que em fascinava, era el pis on vivien. Era un principal senyorial de l’eixample barceloní, gran i de sostre molt alt. Carregat de mobles sumptuosos i d’objectes —rellotges, figures, quadres— cars i antics El més insòlit, però, era el passadís llarg i fosc que comunicava la part del davant amb la del darrere. Tothom li deia el passadís de les màscares. L’oncle tenia negocis a l’Àfrica, era l'època del domini colonial de Guinea, i col·leccionava màscares ètniques. Les primeres eren africanes però amb el temps la col·lecció es va ampliar amb peces de tot el món. I així, les dues parets del passadís s’havien omplert des de la meva altura de nen fins gairebé el sostre amb màscares de tot tipus: negres o acolorides; de fusta, de ceràmica o de fang; terrorífiques o còmiques; de guerra, màgiques, teatrals o de carnestoltes. De petit, quan havia de traspassar el passadís ho feia apressat, rígid, procurant no mirar ni a un costat ni a l’altre, imaginant que tots aquells ulls em vigilaven. Ara, tants anys després, m'adono que em dominaven sentiments ambivalents: por i admiració.
Al cap dels anys, ja de ganàpia, la por es va esvair i una gran curiositat la substituí. Mentre estudiava a Barcelona, un dia a la setmana anava a sopar a casa dels oncles. Després de l’àpat, mentre la tieta desparava taula i fregava els plats, l’oncle m’explicava anècdotes dels seus viatges i, com a bon col·leccionista, fruïa ensenyant-me les peces i detallant-me com i on les havia adquirit.
—Aquesta és d’un bruixot de la tribu dels bubi, s’utilitza en rituals màgics de fertilitat, —l’oncle se la posà i començà a entonar un càntic repetitiu i gutural— el bruixot m’ensenyà els càntics i la dansa, si algun dia tens un camp i vols que hi creixi bé el que has sembrat et faré tot el ritual.
Li vaig assegurar que no em veia fent de pagès i encara menys si calien rituals com aquell.
Quan ensenyava la col·lecció era incansable: la imitació exacta d’una màscara teatral de l’antiga Grècia, una d’antifaç del carnestoltes de Venècia, del segle XIX; la que asseguraven que es posaven els sacerdots maies per als sacrificis humans; les xamàniques de les tribus siberianes; una nupcial dels fang del golf de Guinea; la que portaven els botxins de la Xina Imperial...
Amb els anys, allò que passa, ens vam distanciar. El pare havia mort i jo estava molt ocupat amb la feina i la família. La relació es limitava a una postal per Nadal i a alguna trucada pels aniversaris. Un dia, però, que havia de gestionar un assumpte a Barcelona que vaig solucionar abans del previst vaig trucar als oncles anunciant-los que en una estona els faria una visita.
La casa dels oncles havia canviat i era més estranya que mai: la col·lecció de màscares s’havia escampat més enllà del passadís i envaïa el menjador, la sala d’estar, el rebedor... Tot el pis, fins al racó més impensat, n’era ple. Totes les parets n’estaven atapeïdes.
Els oncles havien envellit molt. La tieta Hortènsia, com sempre insignificant, s’havia encongit encara més. L’oncle Sebastià, decrèpit i tot, seguia sent un personatge únic: gros, enèrgic i xerraire.
—Fixa’t en les últimes adquisicions —I m’assenyalava un pany de paret amb màscares sorprenents: una era de l’Spiderman, l’altra imitava un robot, una altra d’un pallasso— M’he modernitzat, ara les col·lecciono de tot tipus, fins i tot me les fabrico jo mateix quan trobo que em falta alguna.
I agafant la de pallasso rialler se la posà:
—Hem de tornar a dignificar les màscares, a utilitzar-les, a que formin part essencial de la nostra vida i de la nostra cultura. Ja no s’hi val només col·leccionar, cal crear. Si imagino una màscara, la considero necessària i no la trobo me la confecciono al meu gust. Quina millor forma d’expressar un sentiment que portar la màscara més adient: per això m’he posat aquesta riallera i enjogassada, per demostrar-te com estic de content per la teva visita.
Encara vaig passar una hora llarga amb l’oncle i en tota l’estona no parà de parlar de la seva col·lecció i de les noves idees filosòfiques (així les anomenava ell) que ara manejava, i de posar-se i treure’s màscares.
—Encara he fet una altra descoberta, no sols serveixen per expressar un sentiment o un estat d’ànim, també tenen l’efecte contrari: si et poses la de pallasso una estona segur que estaràs més content, o si vols matar algú i et falta el valor, és un exemple ja m’entens, només t’has de posar unes hores la màscara de guerrer bantú que t’he ensenyat abans i et convertiràs en el més valent i ferotge dels homes. Per això s’han utilitzat durant tota la història de la humanitat i en tota mena de cerimònies.
I després, aparentment sense connexió, digué:
—Dignitat, les màscares donen dignitat. A tots els afers de la vida. M'entens?
Li vaig assegurar que sí, que l’entenia i pretextant un compromís d’última hora em vaig acomiadar. La tieta, però, m’acompanyà fins a la porta i em xiuxiuejà:
—No parla d’altra cosa i es passa tot el dia confeccionant màscares noves i posant-se-les. S’està més hores amb una o altra andròmina d’aquestes posada que no amb el rostre descobert. I no em deixa entrar a l’habitació on les fabrica, diu que a totes les cultures la creació de les màscares ha estat reservada als homes. Gairebé ni em parla.
La pobra tieta Hortènsia semblava desconsolada. Li vaig dir que si necessitaven alguna cosa que no dubtés a trucar-me. I em vaig fer el propòsit de visitar-los més sovint, al cap i a la fi eren l’única família per part del pare que em quedava.

Però van passar els mesos sense que els pogués visitar. De tant en tant els trucava i la tieta Hortènsia em donava noves de l’obsessió de l’oncle.
—Ha instal·lat un llit plegable a la cambra on fabrica les màscares i gairebé que no en surt. Només per menjar i per comprar els materials que necessita. I tot el dia que mormola no sé què de la darrera màscara.
Fins que un dissabte al matí em trucà molt espantada:
—Aquest matí no ha volgut sortir i quan li he dit que era hora d’esmorzar m’ha contestat que no, que era hora de morir. I s’ha tancat per dins i per molt que truco a la porta no m’obre ni em contesta.
Vaig anar-m’hi corrent, abans d’una hora ja hi era. Vam cridar i colpejar la porta, érem al mig del passadís envoltats per les màscares que semblaven espiar-nos, però no vam obtenir resposta. Finalment, empès per la convicció que havia ocorregut una tragèdia, vaig esbotzar el pany.
L’oncle jeia al llit panxa enlaire, molt mudat amb americana i corbata, amb una màscara posada i les mans plegades damunt del pit. Mort.
La màscara era impressionant: de fusta setinada estava pintada en negre, gris i plata i pels trets esculpits representava una calavera. Era, doncs, una màscara mortuòria. Però no era antiga, la pintura encara era fresca, l’havia fabricat aquell mateix matí.

La pobra tieta Hortènsia estava desfeta. Em vaig haver d’encarregar de tots els tràmits, que van resultar especialment complicats ja que, per les circumstàncies de la mort, va resultar imprescindible fer l’autòpsia. Finalment el forense va concloure que era una mort natural, aturada cardíaca produïda per no sé quina fallada de la conducció elèctrica del cor, i vam poder continuar amb les exèquies.
Al cap d’uns dies vaig acompanyar la tieta a cal notari. Com era d’esperar li havia deixat tot i per tant no havia de tenir cap preocupació econòmica el que li quedava de vida. Altra cosa era, em preguntava jo, com viuria una persona tan absolutament amorfa i invisible com la tieta Hortènsia. La col·lecció la cedia a un conegut museu etnològic amb la condició que s’exposessin les peces de més valor en una sala que portés el seu nom.
Bé, havia cedit tota la col·lecció excepte una peça, tal com especificava en un codicil que sembla que redactà el mateix matí en què va morir. Aquella peça última, la màscara mortuòria, me la va deixar a mi amb el següent advertiment: “...perquè algun dia el meu estimat nebot la necessitarà...”

Vaig ficar l'estranya herència de l'oncle dins d'una capsa de cartró i la vaig guardar en una cambra de mals endreços que tenim a casa. Durant molts anys va restar allà oblidada. Un dia, però, buscant alguna altra cosa la vaig retrobar. I, no sé per què, em va semblar poc digne tenir-la allà entre pols i andròmines inútils. Des de llavors, ha passat força temps, guardo la màscara mortuòria al meu despatx en una capsa de caoba que vaig fer construir expressament. De tant en tant, en realitat cada cop més sovint, quan estic sol la trec i l’admiro. Últimament, quan la tinc entre les mans, la contemplo força estona i em vénen al cap imatges de paisatges de tardor, de camins que es perden en la distància i de llibres que s’acaben. I quan em desperto trasbalsat d’aquest abaltiment somiejador cuito a desar-la a la capsa; però tinc la sensació, o potser la convicció, que aviat me l’hauré de posar i que aquest serà un acte digne i necessari.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

83194 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.