l'urpa del felí (II)

La ferida encara em feia mal, però tenia present que podia moure el cap i les cames.
Aquella bèstia que m'acabava d'atacar va baixar de la roca i va rodejar-la lentament. Jo el seguia amb el cap; em va mirar de reüll i, al veure'm vigilar-lo, se'm va acostar altra vegada, recolzant les potes damunt la roca, la seva cara a un pam de la meva. Quan va obrir la boca em pensava que m'anava a devorar, però en canvi va treure la llengua i va començar a llepar-me l'espatlla ferida. Tot i la por que estava passant, no semblava que estigués jugant per llavors matar-me; i poc a poc vaig començar a percebre com aquelles llepades de fet m'estaven alleugerint del dolor.

Ja amb el cor una mica asserenat, vaig poder mirar-me'l millor. No havia vist mai un animal així. Per uns moments vaig furgar en la memòria, recordant les converses amb Quetzalcoatl: no, no recordava que m'hagués parlat de cap felí d'aquest tamany, ni tansols quan vam parlar dels possibles perills. D'on hauria sortit aquella criatura?


Va parar de llepar-me l'espatlla i va seguir donant voltes a la roca, lentament però àgil, coneixedor del terreny.
Al cap d'una estona es va aturar a la part del davant de la roca; el veia entre les meves cames, mirant el cel.

Després d'uns segons de silenci i quietud, va abaixar una mica el cap i va fer un miol profund i greu, llarg. Va erguir-se de nou, alçant el cap, i semblava rodejar-lo una aura de llum que li feia brillar el pelatge negre, quasi blavós en la nit. Em va sobtar veure com el felí semblava créixer, o elevar-se, fins que em vaig adonar que s'havia posat dret sobre les potes posteriors: estava completament dret, com si fos una persona, i em mirava amb una expressió tranquila, plena de solvència.

Uns espasmes estranys li recorrien les extremitats al temps que el pèl semblava retrocedir-li en algunes parts del cos. Quan va parar de convulsionar-se, tenia l'aspecte d'un híbrid entre home i jaguar negre.
-Qui ets? -vaig gosar preguntar-li amb la veu trencada.
No em va contestar però es va apropar a mi, mirant-me per sobre els meus genolls. Els llavis, negres i prims, semblaven dibuixar un lleu somriure; però els ulls eren dos grans diamants de misteri, d'un misteri que no podia desxifrar.

*

No recordo ben bé com va començar allò. Només sé que en un moment donat aquell animal s'estava acariciant el rostre contra les meves cames, fregant-se molt lentament. Després va posar el front a la conjuntura dels meus genolls, fent pressió avall per tal que les obrís, i jo les mantenia juntes, fermes, tancades: morta de por. Va prémer amb força, insistint, i jo vaig enganxar-les encara més, torçant-les alhora cap un costat, fugint d'aquella pressió que no entenia.
Això no va semblar agradar-li i va fer-me una lleu però ràpida mossegada a la cuixa, mostrant-se violent; donant-me un ensurt. Seguidament va recol.locar rectes les meves cames amb el cap, va recolzar-l'hi i va tornar a insistir amb més força.
Aferrada amb les mans a la roca, el cos en tensió, notava com els músculs em començaven a fer mal. Empassant saliva, deixant anar una llàgrima de por, vaig cedir una mica. Ell va aprofitar la petita obertura per baixar més el cap, obrint-me les cames lentament. Ja no podia resistir-m'hi, estava esgotada. Vaig intentar relaxar-me, perquè sabia que si n'intentava fugir em tornaria a mossegar, i potser no tenia massa paciència. Es va fer una mica enrere i no vaig gosar moure'm: ferida, en presència d'aquell home-animal i en aquella postura, em sentia més nua que mai; indefensa, incapaç de fer res més que esperar veure què em deparava.
Va acostar el cap molt lentament al meu entrecuix, ja exposat completament, també nu, indefens, i incapaç d'aturar la llengua emmarcada per aquells ullals, la llengua mig rasposa que vaig notar com un calfred i una punxada quan em va acariciar l'interior de la cuixa. A mesura que l'anava passant per les ingles, però, vaig anar calmant-me i un nou neguit naixia dins meu; em costava creure què estava passant però m'hi abandonava, perquè el plaer s'havia imposat on feia uns instants regnava la por, i llavors por i plaer compartien el jaç del meu cos com si fossin amants recents, reconeixent-se.

Quan va llepar-me pròpiament, sàviament, ja feia estona que ho desitjava.
Recordo que no hi havien hagut mai tantes estrelles al cel.

**

Entrada ja la matinada, l'èxtasi havia ocupat el meu cos per complet i començava a brotar una petita llavor dins el meu ventre. Aquell petit botó de dues fulles que esclatava i prenia forma de planta, creixent ràpidament, arrelant dins la meva matriu amb tendresa mentre m'acariciava amb les fulles les entranyes; desplegant la seva verdor en mi.

Encegada, veient-me només endins, sentia créixer la Vida. Sabia que Ocelotl (el felí, que era el meu nahual i missatger de Tonacatecuhtli) restava assegut, mirant el cel.
La planta havia madurat i fet brotar plumes de gra fecundador al capdamunt de les fulles més altes, i unes protuberàncies allargades als costats, com empelts erguits, assenyalaven el sol del demà, sota el que ja maduraven i n'adoptaven el color daurat. El blat de moro ja lluïa totes les seves peces, com dents o ossos llimats; com diamants.
Quetzalcoatl, que m'havia enviat en aquest viatge, me n'havia donat un grapat que em va dir que potser necessitaria. Me n'havia menjat alguns granets, dolços i sucosos, i havia deixat la resta al sarró que encara devia ser a la platja.


***

Desfaria el camí de pujada encara perplexa, guiada aquesta vegada pel felí que, havent recuperat la forma pròpiament animal, m'acompanyaria a la següent clariana, ja que la nit s'havia enfosquit com el pèl renascut d'Ocelotl.
El recordaria sempre, assegut per veure'm seguir baixant, ja adaptada de nou a la foscor.
Em giraria una vegada més, per veure el seu perfil retallat en la nit, duent la seva olor sobre la pell com un vestit de gasa; les seves llepades endins l'ànima; les seves urpes marcades a la pell.

Però no seria ell qui em donaria respostes a les preguntes que es formulaven soles, sense invocar-les, agrupades als gorgs on l'aigua s'escorria i s'enduia els rastres de cel i gemecs; l'aigua que acariciava els dubtes que niaven el meu ventre.
No, no seria ell sinó ella, banyuda i altiva, qui em buscaria entre el fullatge espès que murmurava en la nit.