Lourdes

Un relat de: ciosauri

Les portes de l'ascensor es tanquen suaument. La Lourdes ha entrat de pressa, i a dins no hi ha trobat ningú. Sense dubtar, ha premut sobre el número deu; no li cal consultar l'agenda, recorda bé l'adreça de l'oficina on ha de portar els papers. Passeja la mirada per l'interior mentre la màquina fa la seva feina i l'enlaira lentament: els nens han d'anar acompanyats d'adults, no es pot fumar... De cop, s'atura al veure's reflectida en el mirall que ocupa la paret a la seva dreta. Caram! Diria que quan s'ha mirat en el moble del vestíbul de casa, abans de sortir, no anava tan arreglada: la roba li escau, el cabell ben posat (i això que pateix un ondulat rebel crònic, immune a totes les tàctiques de la seva perruquera), la cara lluminosa i sense arrugues... Potser és un efecte de la il·luminació de l'ascensor, o de la forma del mirall, però es troba maca. Ha sentit a dir que en algunes botigues de roba passa el mateix; un cop ets a casa, el conjunt no et queda ni la meitat de bé. Es gira ara d'una banda, ara de l'altra, fins que se n'adona que no es mou. Li sap greu, però ja ha arribat al pis deu.
Surt de l'ascensor i es troba davant de la porta de l'oficina que buscava. Hi entra, enllesteix el tràmit, i demana per anar al lavabo. Ella ha estat clara i decidida, i l'han tractada amb deferència; aquestes són les conseqüències de sentir-se quasi una deessa. Un cop dins dels serveis, busca un mirall i... sorpresa! L'encanteri ha arribat a la seva fi. Veu la mateixa cara cansada de sempre, els cabells esbullats, la roba de cadena barata i sense gràcia... Surt encongida i s'esmuny altra vegada dins l'ascensor, que l'espera amb els braços -és a dir, les portes- oberts.
Un xic desmoralitzada, prem el botó corresponent a la planta baixa en el mateix moment que entra algú més. Sense fer soroll, les portes es tanquen i s'inicia el viatge que la tornarà al carrer. Mentre mira fixament els seus peus, pensa en com és de dur acceptar-se, i més en el seu cas... Una tos lleugera li recorda que aquesta vegada està acompanyada; de reüll veu un home que l'observa apreciativament. No pot ser! Aixeca els ulls i el seu reflex al mirall li confirma el que sospitava: sembla -quasi- una top model! I el cas és que ell també la deu veure així! Han arribat a baix i li somriu; ella es troba massa atordida per respondre. Espera que marxi i, fent tentines, surt al carrer i enfila el camí de casa. El seu reflex en els aparadors que va trobant li confirma el que ja sap: és un aneguet lleig, i només un mirall la converteix en cigne. Què pot fer?
L'endemà a la tarda, la Lourdes torna al misteriós ascensor. Tot el temps que dedica habitualment a la compra al súper el passa pujant i baixant dins l'edifici, gaudint del bon aspecte que li torna el mirall màgic. No es vol aturar a pensar, a buscar explicacions. Torna a casa cansada, però s'adorm amb un somriure als llavis. Al dia següent no es pot esperar a la tarda; truca a la feina i diu que està malalta -de fet, se sent un xic febrosa- i viatja tot el dia dins l'ascensor. Ella mateixa s'adona que això no pot continuar quan, a la nit, obre la nevera: ja no hi queda ben bé res. Es passa la nit pensant, donant voltes i més voltes, buscant i descartant solucions. Al matí ha arribat finalment a una conclusió: vol sentir-se bé, vol veure's i que la vegin bé, vol passar-se el dia pujant i baixant dins l'ascensor que la transforma. Però també ha de menjar, és clar. Només veu una manera de resoldre el problema: buscarà feina en un dels despatxos de l'edifici; de fet, a triar, se n'estima més un de les plantes superiors. Potser és perquè té el seu objectiu tan clar, o potser és per un cop de sort -el primer a la seva vida: el cas és que supera totes les dificultats i, finalment, ho aconsegueix. Avui és el gran dia! A les vuit, comença a treballar en una oficina de la planta nou! Cobrarà un xic menys que ara, i haurà de fer trajectes més llargs, però tot això no li importa gens.
Contenta, arriba a la nova feina mitja hora abans i ... sorpresa! Es troba amb uns operaris que treballen a l'ascensor. Al veure-la neguitosa li diuen que no pateixi, que acaben de seguida; l'estan reformant i adaptant a les noves normes de seguretat. S'espera passejant amunt i avall de la vorera, intentant no pensar en res. Té la intuïció que s'acosta una catàstrofe però mira de no fer-se cas; no ho pot evitar, sempre ha estat una pessimista. Per animar-se es diu que algunes vegades no ha tingut raó -ben poques, però. Sent calfreds mentre veu com els treballadors recullen les eines. Entra a l'ascensor amb por, i al cap d'uns segons surt corrents al carrer. Encara és a temps de preguntar als operaris, a punt de pujar a la furgoneta que els espera, on és el mirall de l'ascensor; la veu se li trenca, i un lleu tremolor delata la seva desesperació. Sorprès, el que sembla que és l'encarregat de la colla li respon que ho sent molt, però els han dit que el canviessin; ja estava molt ratllat i l'han portat a la deixalleria per reciclar, com fan sempre. Li demana per què li interessa el mirall vell; ella, incapaç de respondre, li fa un gest d'agraïment amb la mà i se'n torna, d'esma, a l'oficina.
Mentre puja a l'ascensor remodelat, amb una llum més viva i un mirall absolutament igual a tots els altres, pensa que no té cap més remei que acceptar-ho: és un aneguet lleig i, de fet, segurament sempre ho ha estat. Es diu que és una bleda, i que és una sort que no hagi explicat res a ningú del que li ha passat aquests darrers dies; l'haurien pres per boja, i amb tota la raó. Prem el número nou mentre, darrere seu, entra una persona. Sent una tos discreta, i aixeca els ulls amb resignació; cal adaptar-se a la realitat quan més aviat millor. No la sorprèn veure el mateix home de l'altra vegada, però sí que li somrigui i iniciï una conversa. Li comenta que fa un bon dia -de fet, igual que ahir- i sembla que continuarà així; hi ha un anticicló just damunt nostre, es veu. Esperem que no marxi abans del cap de setmana, com sempre sol passar- li respon ella. El cor se li esponja, i surt de l'ascensor sabent que el seu company de viatge es diu Narcís i que treballa en una oficina de l'onzena planta. S'adreça a la nova feina pensant que el veurà sovint. És encantador, i de la planta baixa a la nou hi ha prou temps per anar-se coneixent; ella, de fet, no té cap pressa. Pensa també que les ulleres que porta en Narcís l'afavoreixen; qui sap si els vidres...no, no, no hi tornem, quines tonteries! -es renya amb un punt de severitat.
A la deixalleria, enmig d'un munt de fragments d'ampolles de vi i envasos de melmelada, hi ha uns trossets de mirall que sembla que llueixen més que els altres. O potser és un efecte òptic...?

Comentaris

  • Felicitats per ser-hi![Ofensiu]
    gypsy | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    ;)

  • Relat amb miratges[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-12-2008

    Un relat amb nom propi, i no qualsevol nom...
    Has triat a consciència un que es pogués relacionar amb un miracle? O un miratge, o una visió, fins i tot una aparició... qualsevol dels mots serveix d'introducció adequada al teu conte.

    En ell, una dona es veu i veu que la veuen, es reflexa en un mirall i en els altres, i contempla la seva imatge: tot un joc de simbolismes barrejats amb una quotidianitat ( la visita al lavabo, la nevera buida, els envasos de melmelada, ... ) molt ben triada per ambientar la narració.

    T'ofereixo una abraçada càlida, ja que el dia és fred, per si et ve de gust posar-te-la,
    Unaquimera

  • Ció![Ofensiu]
    manel | 23-09-2008

    No te l'havia llegit fins ara!. Abans que res, enhorabona pel premi, ja aniré a llegir-lo complet on dius. Veig que segueixes amb la teva prosa fresca, treballada, acurada, de bon llegir, i que de tant en tant et provoca un somriure que ajuda a continuar com si res. Una història on és fàcil sentir-se identificat, cadascú te les seves manies, i les te a la seva manera, i potser riem del que fa la Lourdes, però si expliquéssim les nostres em sembla que no ens trobaríem tan lluny.
    Encantat de llegir-te, com sempre.
    uns petons!

  • El temps passa[Ofensiu]
    surina | 08-08-2008

    Un dia em veig maca i un altre ben lletja.
    Es culpa del mirall o de la meva imaginació?
    Com em veuen els altres? Un conte per a fer-se
    preguntes i somiar. Molt maco.
    Irene Tironi

  • Alenada d' aire positiu i fresc[Ofensiu]
    Avet_blau | 08-08-2008 | Valoració: 10

    En algun racó d e la vida,
    sempre hi ha quelcom/ algú que ens fa sentir diferents, ens dona ales , ens omple
    l' Ego de sentiments positius.
    A voltes es una música, un paisatge,
    una persona ...
    Visualitzar-la en els moments tenebrosos,
    es ben terapèutic, sobretot en una societat negativa i fangosa, on costa tant trobar una alenada d' aire positiu i fresc .

    Avet

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ciosauri

ciosauri

22 Relats

101 Comentaris

32109 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Nascuda l'any 1957 a Palafrugell, he llegit i escrit des de sempre, però els meus textos no van sortir de l'àmbit familiar fins el 2001, quan em vaig decidir a participar en un concurs de relats de TV3 per internet. Després de trobar el gust a tenir lectors més imparcials he continuat, i ara m'afageixo al que m'ha semblat un gran club de gent lectora i escriptora.
Rellegeixo el que he escrit. Potser us preguntareu: i què li va passar a aquesta dona el 2001? Doncs veureu, treballo en un arxiu i aquest any varem canviar d'edifici, i alguna cosa havia de fer a les quatre de la matinada quan em despertava amb uns ulls com taronges pensant en la feina; alguna cosa sense fer fressa per no despertar a la família, és clar. I d'aquí va venir tot plegat...
mcsauri.blogspot.com.es