Història d'amor i de guerra

La Irene ha anat a veure, com acostuma a fer cada Dijous gras, la seva tia-àvia Raquel. Mentre prem el timbre pensa que l'espera un bon tall de coca de greixons i una estona d'agradable conversa. Somriu pensant en el ritual, sempre el mateix: la tia li donarà la benvinguda, li dirà que la veu molt bé, que potser només li falta engreixar-se una miqueta, la convidarà a menjar, li comentarà algun tema que ha llegit en el diari i tot seguit, a partir de qualsevol detall, començarà a enllaçar anècdotes de la família fins a arribar com a mínim a tres generacions endarrera. Ella disfrutarà de la coca i de les històries, tot i perdre's completament quan la tia li digui alguna cosa així com "sí, dona, ella s'havia casat amb el germà del cosí de l'avi". Ho ha de reconèixer, és incapaç de seguir-la, i a vegades li diu "Ah, sí, és clar" només per no quedar malament!La tia Raquel li obre la porta, li fa un petó i la convida a passar. La casa és antiga, senzilla i acollidora, amb coixins i puntes per tot arreu. Aquí la Irene té la sensació de que el temps s'ha aturat, o com a mínim que va a una velocitat diferent que a la resta del món. Potser també hi ajuda el fet que sempre hi ha vist la mateixa taula, les mateixes cadires, el mateix balancí. Després de berenar, i en un moment en que la Irene ja no sap a quina branca de l'arbre genealògic es troben, la tia Raquel intenta situar-la amb una referència precisa:-"... i s'estaven als estius en aquella casa de rajol, dalt de tot del carrer Nou".-Aquella casa tant maca, amb balcó i peces de ceràmica a la façana, amb dibuixos blaus?-Sí, aquella.-Que curiós que hi hagi viscut algú de la família. És una casa que sempre m'ha cridat l'atenció, cada vegada que passo per davant me la quedo mirant. I així dius que els cosins -de vés a saber quin grau- s'estaven allà...-Sí, la llogaven cada estiu, i acabada la temporada tornaven a França. Ella i el fill, per que moltes vegades ell no s'hi quedava tant de temps, havia d'anar a vigilar els negocis.-És clar. I si la cosina s'havia casat amb un francès, el seu fill era francès també?-Si, nena, si, i d'aquí va venir el problema.-Quin problema?-No t'ho han explicat, el que els hi va passar? -No, no en sé res.-És que és una història... i de fet no se n'ha parlat gaire... Però ja fa molt de temps, de tot això.-I per què no m'ho expliques?-Bé, jo et diré el que en sé -que és poc- i el que em penso, per què ja et dic que la família no n'ha parlat massa.Davant la insistència i la expectació de la Irene, la tia Raquel va començar: -Doncs veuràs, un estiu varen venir, com sempre, amb regals per als parents i amics, ben mudats -es veu que feien molt de goig, tots tres- i al cap de poc les coses ja van començar a anar malament.-Quines coses?-La política, filla meva, la política... Primer varen ser els austríacs que varen declarar la guerra als seus veïns, però després es va anar embolicant la troca i...-La Primera Guerra Mundial! -Això mateix, Irene. -I França hi participava, és clar.-Sí, quasi des del començament, quan els parents eren aquí, de vacances.  -I què varen fer?-El pare va tornar cap al seu país, però la mare no va voler perquè al noi li faltava poc per tenir l'edat de fer el servei i és clar, amb aquella situació...-Jo hagués fet el mateix.-Sí, però no tothom ho veia d'aquesta manera.-Ah no? No em diguis que ell volia anar al front!-No, ell no, però el pare... M'imagino que el degué influir tota la propaganda que es munta quan hi ha una guerra, i al cap d'un temps estava convençut que era un deshonor per a la família que el noi no anés a l'exèrcit.-Vaja! -Després d'uns mesos l'home va tornar i va dir que, si el fill no feia el que havia de fer, hi aniria ell a la guerra com a voluntari, per ocupar el seu lloc.-Això és molt fort!-Tu diràs. Ja m'imagino el que va passar: la mare dient que no, que de cap de les maneres, el noi dividit entre la opinió de l'un i de l'altre... Allò degué ser un bon daltabaix.-I tant! Pobres! I la família d'aquí què hi deien? -No ho sé, Irene, suposo que hi devia haver opinions per tots els gustos. -Em fa por preguntar-ho, però al final...-Al final el noi va fer el cor fort i va seguir al seu pare, i la mare es va quedar aquí, sola.-Ah si?-Sí. No sé si tenia un pressentiment -a vegades aquestes coses passen- i almenys aquí tenia gent que li feia costat.-I...-I el fill no va tornar.  -Mai?-Mai. Va ser un dels desapareguts de la guerra. Va lluitar en una batalla que va ser molt llarga, la de Verdum, i des de llavors no se'n va saber res més.-Que trist, pobre noi! Tan jove, i amb tota la vida per davant, i...-I encara no ho saps tot.-En hi ha més?-Sí, però no ho diguis a ningú, que...-Però si fa molts anys de tot això.-Sí, tens raó, però mira, és la costum. Abans d'aquestes coses no se'n parlava...-Digues, què més va passar?-Doncs la cosina no va perdonar mai el seu home. No el va voler veure més, i tampoc va tornar a França. Estava delicada de salut, no sé què tenia... -Qualsevol cosa, després del que li havia passat.-Sí, cada vegada estava pitjor, i la família la va portar a un centre, no sé on. El que sí sé és que les seves germanes la anaven a veure de tant en tant. Es veu que quan va morir, al cap d'uns anys, encara preguntava si havien arribat notícies del seu fill.-El devia estimar molt, al seu noi... -I tant! I el pare també, m'imagino.-El pare? És veritat, ja no hi pensava. Per què ho dius, això?-Doncs perquè vàrem saber pels diaris -aquelles casualitats que passen, perquè era una nota molt petita- que s'havia suïcidat en un hotel, d'un tret. -Ostres! -Sí, de fet no hi posava el nom, només les inicials, però les ties estaven convençudes que era ell.-És clar, també se'ls devia estimar, i quan va veure el que havia fet... Per que el noi havia anat a la guerra per no decebre'l, segur...-Segur... Durant una estona, cap de les dues diu res. La Irene repassa les imatges que li han vingut a la memòria mentre escoltava la història: soldats de la primera guerra mundial es barregen amb els homes i dones vestits a la moda de primers de segle de les pel·lícules d'època i amb la façana de la casa del carrer Nou... -En canvi, la germana gran... Saps que es va casar amb un pastor?-Ah, si?Quan surt de casa la tia, ja s'ha fet fosc. L'Irene entra al cotxe i s'afegeix al trànsit. Mentre condueix, no pot deixar de pensar en la història dels cosins, una història d'amor i de guerra. Se li acut que tothom les hauria de saber, les seves històries familiars, i que potser llavors aniríem millor. Un cotxe passa pel seu costat, rebent, i per contrast li recorda la tranquil·litat de ca la tia Raquel. Definitivament, allà el temps s'ha aturat. Això la reconforta, no sap ben bé perquè; i mentre accelera una mica desitja que, per molts anys, pugui tenir un tros de coca el dijous gras a la taula de la cuina i hi trobi la seva tia a punt per enraonar una estona.