Història d'amor i de guerra

Un relat de: ciosauri

La Irene ha anat a veure, com acostuma a fer cada Dijous gras, la seva tia-àvia Raquel. Mentre prem el timbre pensa que l'espera un bon tall de coca de greixons i una estona d'agradable conversa. Somriu pensant en el ritual, sempre el mateix: la tia li donarà la benvinguda, li dirà que la veu molt bé, que potser només li falta engreixar-se una miqueta, la convidarà a menjar, li comentarà algun tema que ha llegit en el diari i tot seguit, a partir de qualsevol detall, començarà a enllaçar anècdotes de la família fins a arribar com a mínim a tres generacions endarrera. Ella disfrutarà de la coca i de les històries, tot i perdre's completament quan la tia li digui alguna cosa així com "sí, dona, ella s'havia casat amb el germà del cosí de l'avi". Ho ha de reconèixer, és incapaç de seguir-la, i a vegades li diu "Ah, sí, és clar" només per no quedar malament!La tia Raquel li obre la porta, li fa un petó i la convida a passar. La casa és antiga, senzilla i acollidora, amb coixins i puntes per tot arreu. Aquí la Irene té la sensació de que el temps s'ha aturat, o com a mínim que va a una velocitat diferent que a la resta del món. Potser també hi ajuda el fet que sempre hi ha vist la mateixa taula, les mateixes cadires, el mateix balancí. Després de berenar, i en un moment en que la Irene ja no sap a quina branca de l'arbre genealògic es troben, la tia Raquel intenta situar-la amb una referència precisa:-"... i s'estaven als estius en aquella casa de rajol, dalt de tot del carrer Nou".-Aquella casa tant maca, amb balcó i peces de ceràmica a la façana, amb dibuixos blaus?-Sí, aquella.-Que curiós que hi hagi viscut algú de la família. És una casa que sempre m'ha cridat l'atenció, cada vegada que passo per davant me la quedo mirant. I així dius que els cosins -de vés a saber quin grau- s'estaven allà...-Sí, la llogaven cada estiu, i acabada la temporada tornaven a França. Ella i el fill, per que moltes vegades ell no s'hi quedava tant de temps, havia d'anar a vigilar els negocis.-És clar. I si la cosina s'havia casat amb un francès, el seu fill era francès també?-Si, nena, si, i d'aquí va venir el problema.-Quin problema?-No t'ho han explicat, el que els hi va passar? -No, no en sé res.-És que és una història... i de fet no se n'ha parlat gaire... Però ja fa molt de temps, de tot això.-I per què no m'ho expliques?-Bé, jo et diré el que en sé -que és poc- i el que em penso, per què ja et dic que la família no n'ha parlat massa.Davant la insistència i la expectació de la Irene, la tia Raquel va començar: -Doncs veuràs, un estiu varen venir, com sempre, amb regals per als parents i amics, ben mudats -es veu que feien molt de goig, tots tres- i al cap de poc les coses ja van començar a anar malament.-Quines coses?-La política, filla meva, la política... Primer varen ser els austríacs que varen declarar la guerra als seus veïns, però després es va anar embolicant la troca i...-La Primera Guerra Mundial! -Això mateix, Irene. -I França hi participava, és clar.-Sí, quasi des del començament, quan els parents eren aquí, de vacances.  -I què varen fer?-El pare va tornar cap al seu país, però la mare no va voler perquè al noi li faltava poc per tenir l'edat de fer el servei i és clar, amb aquella situació...-Jo hagués fet el mateix.-Sí, però no tothom ho veia d'aquesta manera.-Ah no? No em diguis que ell volia anar al front!-No, ell no, però el pare... M'imagino que el degué influir tota la propaganda que es munta quan hi ha una guerra, i al cap d'un temps estava convençut que era un deshonor per a la família que el noi no anés a l'exèrcit.-Vaja! -Després d'uns mesos l'home va tornar i va dir que, si el fill no feia el que havia de fer, hi aniria ell a la guerra com a voluntari, per ocupar el seu lloc.-Això és molt fort!-Tu diràs. Ja m'imagino el que va passar: la mare dient que no, que de cap de les maneres, el noi dividit entre la opinió de l'un i de l'altre... Allò degué ser un bon daltabaix.-I tant! Pobres! I la família d'aquí què hi deien? -No ho sé, Irene, suposo que hi devia haver opinions per tots els gustos. -Em fa por preguntar-ho, però al final...-Al final el noi va fer el cor fort i va seguir al seu pare, i la mare es va quedar aquí, sola.-Ah si?-Sí. No sé si tenia un pressentiment -a vegades aquestes coses passen- i almenys aquí tenia gent que li feia costat.-I...-I el fill no va tornar.  -Mai?-Mai. Va ser un dels desapareguts de la guerra. Va lluitar en una batalla que va ser molt llarga, la de Verdum, i des de llavors no se'n va saber res més.-Que trist, pobre noi! Tan jove, i amb tota la vida per davant, i...-I encara no ho saps tot.-En hi ha més?-Sí, però no ho diguis a ningú, que...-Però si fa molts anys de tot això.-Sí, tens raó, però mira, és la costum. Abans d'aquestes coses no se'n parlava...-Digues, què més va passar?-Doncs la cosina no va perdonar mai el seu home. No el va voler veure més, i tampoc va tornar a França. Estava delicada de salut, no sé què tenia... -Qualsevol cosa, després del que li havia passat.-Sí, cada vegada estava pitjor, i la família la va portar a un centre, no sé on. El que sí sé és que les seves germanes la anaven a veure de tant en tant. Es veu que quan va morir, al cap d'uns anys, encara preguntava si havien arribat notícies del seu fill.-El devia estimar molt, al seu noi... -I tant! I el pare també, m'imagino.-El pare? És veritat, ja no hi pensava. Per què ho dius, això?-Doncs perquè vàrem saber pels diaris -aquelles casualitats que passen, perquè era una nota molt petita- que s'havia suïcidat en un hotel, d'un tret. -Ostres! -Sí, de fet no hi posava el nom, només les inicials, però les ties estaven convençudes que era ell.-És clar, també se'ls devia estimar, i quan va veure el que havia fet... Per que el noi havia anat a la guerra per no decebre'l, segur...-Segur... Durant una estona, cap de les dues diu res. La Irene repassa les imatges que li han vingut a la memòria mentre escoltava la història: soldats de la primera guerra mundial es barregen amb els homes i dones vestits a la moda de primers de segle de les pel·lícules d'època i amb la façana de la casa del carrer Nou... -En canvi, la germana gran... Saps que es va casar amb un pastor?-Ah, si?Quan surt de casa la tia, ja s'ha fet fosc. L'Irene entra al cotxe i s'afegeix al trànsit. Mentre condueix, no pot deixar de pensar en la història dels cosins, una història d'amor i de guerra. Se li acut que tothom les hauria de saber, les seves històries familiars, i que potser llavors aniríem millor. Un cotxe passa pel seu costat, rebent, i per contrast li recorda la tranquil·litat de ca la tia Raquel. Definitivament, allà el temps s'ha aturat. Això la reconforta, no sap ben bé perquè; i mentre accelera una mica desitja que, per molts anys, pugui tenir un tros de coca el dijous gras a la taula de la cuina i hi trobi la seva tia a punt per enraonar una estona.  

Comentaris

  • Històries familiars[Ofensiu]
    Cendra de flor | 17-04-2009 | Valoració: 10

    De vegades no valorem prou temir algú que ens expliqui aquestes històries familiars fins que ja no tenim ningú que ens les pugui explicar.

    M'ha agradat molt el relat. Respira calma.

    Cendra de flor

  • una història ben cuirosa...[Ofensiu]
    Romy Ros | 15-04-2009 | Valoració: 9

    i molt ben treballada. M'ha agradat molt i m'has fet reflexionar una bona estona...Força i endavant!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ciosauri

ciosauri

22 Relats

101 Comentaris

32134 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Nascuda l'any 1957 a Palafrugell, he llegit i escrit des de sempre, però els meus textos no van sortir de l'àmbit familiar fins el 2001, quan em vaig decidir a participar en un concurs de relats de TV3 per internet. Després de trobar el gust a tenir lectors més imparcials he continuat, i ara m'afageixo al que m'ha semblat un gran club de gent lectora i escriptora.
Rellegeixo el que he escrit. Potser us preguntareu: i què li va passar a aquesta dona el 2001? Doncs veureu, treballo en un arxiu i aquest any varem canviar d'edifici, i alguna cosa havia de fer a les quatre de la matinada quan em despertava amb uns ulls com taronges pensant en la feina; alguna cosa sense fer fressa per no despertar a la família, és clar. I d'aquí va venir tot plegat...
mcsauri.blogspot.com.es