Circ

Ja ha arribat el circ! Altra vegada s'acosta la Festa Major... i altra vegada em recordo impacient, desitjant que comenci l'espectacle, asseguda en una mena de tauló, balancejant les cames; els peus no em toquen a terra, i les sandàlies m'han quedat plenes de sorra; sento una barreja d'olors molt especial -l'olor de circ- que no es pot trobar enlloc més; la foscor que m'envolta fa més brillant el llum de la pista... i el cor em fa un salt quan les feres, les primeres d'actuar, passen per una mena de passadís de filferro fins arribar a la gàbia on les espera el valent domador.
No sé quantes vegades em varen portar al circ, de petita. No sé si els meus records són del primer circ que vaig veure, fixats ja per sempre a la memòria amb l'ajuda del descobriment meravellat, o si els meus flaixos responen a diferents actuacions que em varen impressionar per un motiu o altre al llarg dels anys. Sigui com sigui, un dels números es destaca clarament de tota la resta: el d'un senyor que feia equilibris amb una taula i una pila de plats. La seva habilitat i el significat últim de les seva proesa m'han servit en moltes ocasions com a estímul o com a consol al llarg de la meva vida.
M'explicaré. L'artista en qüestió treballava amb una taula molt llarga i una filera de plats que anava col·locant drets i feia rodar, per ordre, fins aconseguir que tots ballessin. Quan els d'un cap de la fila començaven a alentir el ritme i la caiguda era imminent, el senyor corria des de l'altra punta i amb un dit aconseguia refer-los. Els lluentons del seu vestit llampegaven una i altra vegada, amunt i avall. Hi havia moments que semblava impossible que arribés a temps, i els espectadors cridàvem, neguitosos, avisant del perill. Al final, quan donava el número per acabat, ell mateix aturava els plats o deixava que caiguessin, exhausts, sobre la taula. Ja havia demostrat de què era capaç. I a la propera funció, tornem-hi.
Passada la infantesa, la primera ocasió en què vaig recordar la memorable actuació va ser quan me'n vaig anar a viure en un pis, ja sense la tutela directa de la família. De cop em vaig trobar en la necessitat, alhora, de tenir roba neta i planxada per poder sortir al carrer, la nevera mínimament proveïda amb els ingredients necessaris per fer algun menú sencer i un espai -reduït, això sí, però encara massa gran- on es complissin els requisits higiènics bàsics per no agafar cap malaltia tropical. No va ser gens fàcil, no... La imatge del senyor dels plats em va ajudar llavors a analitzar els meus problemes des d'una perspectiva correcta: a la cuina només queda el bol de la Mafalda net, ja és hora de rentar tot el que s'ha acumulat a la pica i redreçar la situació; tinc pasta per fer espaguetis però no tinc salsa de tomàquet, o bé tinc puré de patata però no tinc res de segon... aquest plat està a punt de caure, però falten deu minuts perquè tanqui la botiga de baix... encara el salvaré!... Tinc tota la roba interior bruta, el plat ha caigut del tot... posaré la rentadora mentre faig un xic d'endreça en banyador i a la tarda farem una nova funció... Sí, he de donar les gràcies a aquell artista per assenyalar-me un camí, per donar-me un exemple útil a l'hora d'enfrontar-me a la dura realitat de la vida en general i de fer la feina de casa en particular... Moltes gràcies!