Una història verdadera, la història de la mare

Aquesta història no és meva. Jo només la vaig transcriure, després de sentir-la a la Lola i la Pilar Bofill Frigola. La vaig publicar, firmada per elles, en el butlletí Dona d'aquí (Palafrugell, 1999). La Lola i la Pilar en varen estar molt contentes; malauradament no hi va haver ocasió de continuar la nostra col·laboració. Ara que s'acosta el 8 de març he pensat en elles i en la història, la història d'una dona comú de la seva època, i us l'envio per dues raons: perquè penso que explica moltes coses i perquè sé que a les germanes Bofill Frigola els hauria agradat que la història de la seva mare surés per l'espai virtual. Aquí la teniu:

La vida a Palafrugell a finals del segle passat era molt difícil. Les dones i els homes que no eren rics havien de treballar molt només per anar fent. Per les dones no hi havia oportunitats, no hi havia res.
La mare es deia Carme Frigola i havia nascut el 1871. Els seus pares eren pobríssims i treballaven en el suro o en allò que sortia. Ella, com la majoria de les noies, va treballar primer de mainadera i després triant taps, des dels set o vuit anys. Era analfabeta, però tenia il·lusions i empenta, i volia ser persona.
Mentre triava taps deia a les seves companyes:
-Jo voldria trobar una casa per anar a servir fora d'aquí i sortir d'aquest catau.
Una de les seves amigues un dia li va dir:
- Si vols, demà vens tan mudada com puguis, em penso que t'he trobat un amo. Anem a Sant Joan (de Palamós) i Déu ens ajudarà.
L'endemà varen anar a Sant Joan -a peu, és clar- a casa del que aleshores era el jutge de Pau. El jutge necessitava una mainadera per a l'estiu, per a la seva filla, que estava casada, tenia una criatura i n'esperava una altra. Havia de ser una noia que després volgués anar a Barcelona, on ella residia habitualment. En primer lloc el jutge va preguntar a la mare com era que els seus pares no l'acompanyaven; ella contestà que ells no en sabien res, i el jutge li va dir que tornés l'endemà amb els pares per fer els tractes. Llavors la mare tenia tretze anys escassos.
L'endemà el pare la va acompanyar. El jutge el renyà per no cuidar prou la seva filla i varen arribar a un acord: la noia aniria a Barcelona a fer de mainadera de la família del jutge, el qual es comprometia a fer-la instruir i a tractar-la com una més de la casa.
Per la mare anar a Barcelona va ser una gran aventura: ella no havia vist mai el tren gros. Allà va treballar tan bé com sabia; a canvi tenia assegurat el menjar i el vestir, i va poder anar a una de les escoles organitzades pels patronats d'obreres. En aquestes escoles el diumenge a la tarda es donava una instrucció a les treballadores d'acord amb els sistemes d'aquells anys. La mare tenia molta memòria i ganes d'aprendre, i allà li varen ensenyar a escriure i a llegir. A nosaltres, quan érem petites, ens repetia algunes de les històries que li havien explicat, com la de Genoveva de Brabante, i fragments d'història sagrada en vers com:
Yo soy el rey de lo creado. / Yo formé los elementos/ que obedecen lo mandado./ Y luego al hombre creé/ para que me obedeciera./ A mi imagen fué formado. / Gracia y riqueza le di,/ perdióla por su pecado./ Pesárame haberlo creado/ si pesar cupiera en mi!
A Barcelona, la mare va viure el final de segle: la bomba del Liceu, la Setmana Tràgica... Ella aprenia i anava estalviant, i fins i tot va fer alguna inversió a la Borsa seguint els consells del seu amo. Va passar el temps i la seva mestressa va quedar vídua, i els nens que ella cuidava es varen fer grans; estava molt contenta amb la família, però veia que ni hi tenia cap porvenir. Se li havien presentat alguns pretendents, però cap li havia fet el pes. Tampoc veia clar tornar a casa, a Palafrugell. I llavors va demanar consell al seu confessor. El capellà li va dir:
- Les dones que estan en la teva situació només tenen dues sortides: o casades o monges. Si tens vocació de monja, fes-te'n i conforma't. Si no, busca per casar-te. Vés al teu poble o a on vulguis i busca un treballador honrat, que t'aprecii en el que vals i amb qui et puguis avenir.
La mare va seguir el seu consell i va tornar a Palafrugell. Aquí hi tenia la família i amb els diners que havia guanyat es veia capaç de fer alguna cosa. Va donar veus que es casaria, que volia fer tractes. La mare tenia llavors vint-i-sis anys i bona presència (li deien la Carmeta maca!) i els pretendents no li varen faltar. Un d'ells era un veí que no havia hagut d'anar a la guerra de Cuba gràcies a la seva poca estatura; a la mare li va semblar que s'avindrien ja que era apocat però molt entenimentat, i varen quedar que festejarien. A l'endemà se li va presentar un altre pretendent, que tenia una bona planta, i ella li va dir:
- Haguessis vingut ahir, jo ja he donat paraula.
La Carmeta maca es va casar amb el seu veí, Josep Bofill, i va invertir els diners que havia estalviat en una botiga de queviures; ella no volia treballar a la fàbrica, a les ordres d'un altre, i abandonar la casa i la família. El pare i la mare varen portar la botiga i varen pujar junts quatre fills.
Quan va morir el pare, la mare va continuar treballant i educant-nos en llibertat i responsabilitat, donant-nos un ofici per poder-nos defensar a la vida.
Per acabar, us volem explicar una anècdota. Un viatjant li va dir una vegada a la mare:
- Hi ha aquesta factura endarrerida per pagar.
Ella va contestar:
- Ah, no, ja l'he pagada. Aquí tinc el comprovant.
I el sorprès viatjant va fer:
- Que sabeu de llegir? És a dir, que les dones saben de llegir? Ja estem frescos!