Pròleg

Un relat de: ciosauri

Als tafaners

Cada vegada que s'anuncia la publicació d'un diari o d'una correspondència d'algú, sento una esgarrifança a l'esquena. ¿Ja n'està al cas, l'autor? I si és mort, ¿ja ho hauria volgut, que llegíssim els seus papers? ¿No estarem tafanejant en la intimitat d'una persona sense el seu permís?
Aquesta qüestió m'afecta directament, perquè jo també escric un diari, com podeu veure. Em direu que no m'he de preocupar, que no sóc cap personatge conegut i per tant tinc molt poques possibilitats que algun dia s'editin els meus textos. No n'estic convençuda del tot. He vist en algun lloc un llibre que es titula Memòries d'un pagès del segle... bé, ara no recordo si era del XVI o del XVIII, però de fet tant li fa. ¿I si d'aquí a tres-cents o cinc-cents anys algú no té res més a fer que publicar el meu diari? Això em treu la son, no puc fer-hi més.
Si sou dels que esbandiu les neures d'una altra manera, em direu: dona, doncs no escriguis. ¡Impossible! Això és com dir a una persona molt sociable que no parli amb ningú, o a un esportista que es quedi assegut al sofà de casa seva... el que forma part d'un mateix no es pot deixar de banda així com així.
També pot ser que em suggeriu: doncs escriu i després llences les pàgines. La veritat, no ho trobo una bona idea. ¿Quant temps hauria de deixar passar? ¿Una setmana, un mes, un any...? ¿I si vull reviure més endavant com em sentia quan va néixer la nena, o quan vàrem anar de vacances a Maçanet de Cabrenys, o ...? I abans que m'ho digueu us diré que ja he pensat a donar instruccions precises a algú de confiança per tal que destrueixi el diari quan jo no hi sigui. Però és evident que això de la destrucció va com va: s'ha trobat documentació confidencial en contenidors i s'ha publicat a la premsa; s'han enganxat les tires de paper que han resultat de passar documents per una destructora, i s'han pogut llegir perfectament i assabentar-se d'un munt de secrets... A vegades tens la sensació que com més reservat és un text més possibilitats hi ha que l'acabi llegint tothom...
Veieu, una cosa que em podríeu dir i no se us ha acudit encara és que, de fet, ¿de què m'he de preocupar? Si han passat tres-cents o cinc-cents anys, familiars i amics no es podran enfadar amb mi ni reclamar-me res, no hauré de patir per represàlies a la feina ni ningú em podrà prendre un pèl que ja no tindré... Sí, d'acord, però tot i això m'empipa imaginar que els meus possibles lectors del futur em puguin malinterpretar, la qual cosa no seria gens estranya perquè no m'hauran conegut ni sabran en quines circumstàncies he escrit. A més, ves a saber quines hipòtesis se'ls acudirien als editors... A vegades, quan llegeixo el que suposen els investigadors d'èpoques passades també sento una esgarrifança a l'esquena...
És per això que he pensat explicar als meus futurs lectors qui sóc jo, i quina és la meva trajectòria vital, perquè em puguin entendre i valorar correctament. Ja tinc algunes notes preses, però necessito una mica de tranquil·litat per enllestir la feina. No serà senzill, perquè no sé quins fragments del meu diari seran d'interès d'aquí a tres-cents o cinc-cents anys; dependrà de l'objectiu de la publicació, és clar. Potser formaré part d'una mostra de gent que va viure els primers compassos d'un període de desastres, o d'un període de canvi en el bon camí; potser em prendran com a exemple d'una època de transició per a les dones, entre la dedicació exclusiva i forçada a la llar i un futur que vés a saber com serà... Espero que no es tracti només d'observar les meves contradiccions, o la meva falta de capacitat d'adaptació... ni de detectar els meus daltabaixos hormonals a base de buscar pàgines que facin pensar en les tragèdies gregues... ni de... En fi, el que és segur és que se'n publicaran fragments i prou, perquè al ritme que vaig i calculant la mitjana de vida prevista per a una dona a l'Europa Occidental... sí , ¡surten un bon munt de llibretes!
Que com ho faré per posar-me en contacte amb els meus lectors de tres-cents o cinc-cents anys endavant? Doncs veureu, he decidit dedicar les vacances d'aquest any a escriure un pròleg al meu diari. El posaré a la lleixa al davant de tot, abans de la primera llibreta. El diccionari diu que un pròleg és "Introducció, discurs introductiu a una obra que acostuma a ressenyar-ne els mèrits, el valor, o també a situar-la enmig d'un context i d'unes circumstàncies determinades"... Situar-la enmig d'un context i d'unes circumstàncies determinades... Doncs sí, serà ben bé això.

Comentaris

  • Bon diumenge i feliç aniversari![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Una abraçada digna de la celebració,
    Unaquimera

  • Complicitat[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-12-2008 | Valoració: 10

    M'encantaria llegir aquestes notes que dius que ja tens preses, per diferents raons, però sobre tot perquè estic segura de què serien una lectura ben agradable: no ho dic per dir, sinó pel que t'he llegit fins ara i pel que aquest Pròleg ens mostra...
    Com a dona, has aconseguit la meva complicitat i com a autora, el meu reconeixement pels recursos que demostres.

    De moment, per consolar-me, i seguint el teu consell, demanaré el llibre a la meva Biblioteca. Enhorabona pel premi!

    I gràcies a tu per les paraules que em vas enviant. És una alegria rebre-les. He intentat correspondre una miqueta... si mires la dedicatòria del meu darrer relat, ho entendràs millor.

    Una abraçada bona,
    Unaquimera

  • Moltes, moltes gràcies[Ofensiu]
    ciosauri | 28-06-2008

    Estic molt, molt contenta de rebre peticions per llegir els meus relats, és tot un luxe! Però com que l'Ajuntament de Begur ha editat el llibret Premis Vila de Begur de Narrativa Curta 2005, 2006 i 2007 i té els drets d'edició dels textos, crec que és millor deixar només el primer per fer boca a RC. Si voleu llegir els altres set relats que, junt amb Pròleg, formen part de Vacances, guanyador el 2006, podeu demanar el llibre a la vostra biblioteca; utilitzant el préstec interbibliotecari el demanaran a la Biblioteca de Begur o a la de Palafrugell, que també el tenen. I moltes, moltes gràcies !!!

  • sí, sí[Ofensiu]
    manel | 18-06-2008


    en volem més!
    com diu en Siset just aquí sota, la cosa promet.
    Un text amb un discurs directe cap al lector que t'enganxa. Equilibri, fluidesa, ...molt ben portat.
    i felicitats pel premi!

    petons!
    manel

  • Vinga, vinga, penja els altres.[Ofensiu]
    Siset Devesa | 14-05-2008 | Valoració: 10

    Penja els altres aviat, que volem saber com segueix tot això dels "missatges al futur".
    Fa molt bona pinta i encomana a seguir-ne llegint.
    Felicitats pel premi !

  • Raulnama | 02-05-2008 | Valoració: 6

    M'ha agradat molt aquesta conversa amb tu mateixa. Alhora que realitzes una acció retrospectiva, no soltes la mà del lector en cap moment. Un text amé i interessant, felicitats.

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ciosauri

ciosauri

22 Relats

101 Comentaris

32131 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Nascuda l'any 1957 a Palafrugell, he llegit i escrit des de sempre, però els meus textos no van sortir de l'àmbit familiar fins el 2001, quan em vaig decidir a participar en un concurs de relats de TV3 per internet. Després de trobar el gust a tenir lectors més imparcials he continuat, i ara m'afageixo al que m'ha semblat un gran club de gent lectora i escriptora.
Rellegeixo el que he escrit. Potser us preguntareu: i què li va passar a aquesta dona el 2001? Doncs veureu, treballo en un arxiu i aquest any varem canviar d'edifici, i alguna cosa havia de fer a les quatre de la matinada quan em despertava amb uns ulls com taronges pensant en la feina; alguna cosa sense fer fressa per no despertar a la família, és clar. I d'aquí va venir tot plegat...
mcsauri.blogspot.com.es