L'ou o la gallina?

"Quan l'indi va adonar-se que les claus de la cel·la eren al seu abast, va planejar la fugida, que xiuxiuejà a la seva dona i al nano abans que el carceller no es despertés de la mona que duia a sobre.
- Jo sortiré corrents just quan el vigilant de la tanca iniciï la ronda allunyant-se de l'entrada, haig d'obrir molt de pressa les portes que menen fora del fort. Vosaltres correreu en sentit contrari al meu uns segons més tard, cap on hi ha estacats els cavalls; a fi d'assolir-los el més ràpidament possible, no et carreguis el nen a sobre ni l'agafis per la mà, que ell no et perdrà de vista i anireu més lleugers corrent cadascú pel seu compte. Heu de procurar de parapetar-vos rere dels cossos dels animals. Un cop allà, agafa qualsevol dels fusells que pengen del costat de les selles i obre foc contra els guàrdies que s'hauran alertat per la meva cursa; en la confusió creada, intentaré d'arribar fins a vosaltres per fugir plegats damunt de la primera muntura a mà que tinguem, entesos? - i, sense esperar resposta, allargà la mà cap al clauer que havia deixat anar qui jeia a terra estabornit per la beguda, que el refugi del mam feia més suportable l'avorrida vida del destacament.
- És massa perillós, et dispararan de seguida i a nosaltres després! - exclamà la mare, neguitosa per un pla que veia fracassat d'entrada. El nen, d'uns quatre anys, obria uns ulls com unes taronges, qui sap si engrescat per l'acció imminent o bé contagiat d'un pànic creixent.
- El sol, que ara toca el clatell del vigilant de la tanca, l'enlluernarà si sent algun soroll al pati que té al darrera, i això em dóna cert avantatge. Sortint separats en direccions oposades és una maniobra de distracció que arrisca la meva vida en sortir jo primer però, si tot va bé, fugirem plegats així que em cobreixis amb l'arma; vinga, que no tenim gaire temps! - i, quasi bé sense que la dona i el fill s'adonessin, el pare ja passava la porta rabent.
Els mocassins de l'indi pitjaven el terra polsós sense fressa, lleuger com anava disparat cap al seu destí, la biga de fusta que travava les portes. L'aconseguí just quan el vigilant que tenia controlat acabava de donar-se la volta per a seguir amb la ronda. El sol l'encarava, sí, però no havia calculat en un segon guardià, el qual en aquell moment creuava el pati i es dirigia cap a ell amb el revòlver a la mà, alertant tot el regiment del pres que es feia escàpol. Estava perdut, l'arma del de la tanca podia errar el tret per l'enlluernament, no pas el que l'apuntava a unes passes d'ell. Quan semblava tot decidit, l'esgarip de la mare índia des de l'esquena del botxí del seu home va distreure el tirador, fent-lo girar ràpidament per fer front a la suposada amenaça que li arribava pel darrera. En aquesta fracció de segon, pel cap del pare fugitiu encara hi va haver temps de passar-hi un pensament angoixant: quan sentirà el tret de la seva dona que li permetrà de reunir-se-hi i fer-se fonedissos a l'acte?"
El capítol s'acabava aquí, deixant al lector en el màxim suspens, sense saber quin seria el destí final dels protagonistes. Maleïdes tàctiques narratives, que et fan girar full rere full i només pensen en tenir-te enganxat al text per a què no el deixis fins a la fi del relat. Anava a girar la plana per encetar el proper capítol quan la veu de la seva mare el cridà a taula. Hauria d'aplaçar la lectura, que als pares no els agrada de fer-los esperar quan es l'hora dels àpats.
- Ricard, has vist el problema d'escacs d'avui al diari? És molt difícil, dóna'm un cop de mà, va - li suplicà el pare seguint el ritual de cada diumenge: havent dinat, cafè, copa, puro i problema d'escacs a resoldre per arrodonir un sobretaula amb tots els sentits desperts al màxim.
El noi va donar una ullada a la posició de les peces sobre el tauler. El rei blanc ocupava la casella b6, un alfil i una torre del mateix bàndol a e4 i f4, respectivament, mentre que el rei negre a d7 estava acompanyat per dos peons doblats a e2 i e3. Tres tristes peces per banda, una posició gens atapeïda.
- Pare, a mi em sembla que la victòria blanca està cantada: malgrat que les peces blanques no poden aturar la promoció del peó negre d'e2, la seqüència 1. Ac6+, Rd6 2. Td4+, Re7 3. Te4+ seguit de Txe3 fa rendir les negres - li explicà el vailet convençut d'haver trobat la solució a la primera.
- Ricard, si el teu pare et demana ajuda és perquè ja fa estona que s'hi baralla i no surto de l'atzucac en el que m'ha menat l'anàlisi de variants. Després de 1. Ac6+, Rd6 2. Td4+, Re7 3. Te4+ el rei negre es mou a d6 i aleshores si 4. Txe3, e1=D 5. Txd1 l'ofega! En aquest punt, he provat de començar per l'altre escac possible, amb un resultat similar: 1. Af5+, Re7 2. Te4+, Rd8! 3. Txe3, e1=D 4. Txe1 i de nou taules per ofegat. Alguna proposta, savi de vilatrista?
- El que està clar és que la variant que s'inicia amb 1. Ac6+, Rd6 2. Td4+, Re7 3. Te4+, Rd6! no ofereix més recursos possibles perquè no hi ha manera d'impedir l'ofegament i aturar els peons alhora - raona assenyadament en Ricard, ferit en el seu orgull per un anàlisi precipitat.
- Exacte - replica el pare - Per tant, mirem l'altra opció amb més detall. Després de 1.Af5+, Re7 (o Rd8), les blanques han de fer alguna cosa per evitar que el peó coroni, per tant 2. Te4+ és forçada. Les negres han de respondre amb 2. …, Rd8 per reproduir la posició de taules que ja coneixem. I aquí és on em perdo, els peons semblen imparables en la seva cursa cap a la promoció, mentre el pobre rei negre la balla en el foc creuat de l'alfil i la torre, com dos vigilants a punt de rematar-lo. No sé pas per on tombar-m'hi.
El cervell d'en Ricard processa el comentari del pare i, de sobte, una connexió neuronal el fa aixecar-se d'una revolada i obrir la novel·la d'aventures de l'oest americà. S'acosta al seu pare amb el llibre i, sense preàmbuls, li llegeix en veu alta allà on havia deixat la lectura: "La dona índia no havia comptat que el seu fill petit corregués tan a poc a poc cap als cavalls, i quan aquesta va apuntar el fusell cap al soldat del pati que encanonava el seu home, el noiet s'interposava en el camí del projectil que havia de salvar-los. El vailet s'atansava cap a la mare traient-li camp de visió a la seva diana a mesura que s'apropava. Aquest lògic retard en la defensa del pare fou fatal: el soldat, que s'havia girat de sobte en sentir el crit de la mare darrera seu, havia tingut temps de redreçar-se i atansar-se al pare indi, prenent-lo com a hostatge. En aquell precís instant, el capità del regiment feu acte de presència al pati, tan alertat per la cridòria com ignorant del que s'esdevenia en l'espai sota el seu comandament. Inconscientment, aquest va oferir-se com a blanc fàcil per a la mare índia, desesperada en disparar un tret fos com fos. El guardià que encanonava l'indi, en adonar-se de l'exposició del seu capità a l'arma de la dona, es desentengué del presoner i corregué cap al seu superior, interposant-se en el camí de la bala que sortí del fusell de l'índia, just per a salvar la vida d'aquest a costa de la seva. Malauradament, un segon tret ressonà a l'aire, acompanyat seguidament pel soroll sec d'un pes mort que queia a terra. Era el cos del pare indi, abatut pel fusell del vigilant de la tanca que havia tingut temps de sobres d'apuntar-lo com una peça de caça major sota l'acció d'un tirador d'elit". En acabar el paràgraf, en Ricard abaixà els braços amb el llibre entre les mans. L'aventura l'havia deixat de nou amb l'ai al cor, però hi havia quelcom que el neguitejava encara més.
- Te n'adones, pare? La mare índia assoleix l'arma que els havia de salvar, però massa tard, que no pot evitar que els seus raptors assoleixin posicions protegides. Per tant, suggereixo que el peó negre coroni i a veure si trobem la jugada d'interposició que mena a la victòria blanca - va argumentar en Ricard, esverat per l'evident analogia entre el text de la novel·la i el que estava passant sobre el tauler.
El pare, que acaba de fer un glop de conyac i una xuclada al puro, se'l mira incrèdul. No acaba de veure el lligam entre el problema d'escacs i el ruixat de text que li ha recitat el seu fill quasi sense respirar. No obstant, el seu cap s'ensuma una solució i, sense dir res, refà la posició inicial. Després de 1.Af5+, Re7 2. Te4+ Rd8 juga 3. Ad7!! i s'adona que ara si 3. …,Rxd7 simplement 4.Txe3 i ja no són taules per ofegat, de manera que les negres no tenen més remei que coronar: 3. …, e1=D i ara amb 4.Ab5! les blanques creen la xarxa de mat desitjada: no es pot evitar Te8 mat (evidentment, 4. ..., Da5+ 5.Rxa5, Rc7 també condemna les negres). Ha anat desplaçant les peces sobre l'escaquer en silenci, que cada moviment parla per ell mateix donada la familiaritat que ja tenen amb el problema.
A la fi, el pare trenca el gel:
- És destacable que el peó d'e3, que creava els més grans problemes al blanc, és ara el que li permet la victòria en impedir els escacs salvadors de la dama negra. Caram Ricard, quina xamba que estiguessis llegint aquest relat avui, no et sembla? Ens ha donat la clau per a resoldre el problema! El rei negre és l'indi que busca la sortida, i el seu homòleg blanc és el capità del regiment. El peó d'e2 que corona és la dona índia que es troba impotent de defensar el seu marit perquè el seu fill, el peó d'e3, li impedeix de disparar. La torre és el vigilant de la tanca, qui executa al rei negre, mentre que l'alfil és el guardià que s'atansa al pare indi i acaba defensant al seu capità dels trets de la dona situant-se a la casella b5. Si l'indi hagués mort el guardià que se li acostà (3. ..., Rxd7), hauria quedat a mercè del vigilant de la tanca després de desfer-se del seu fill (4.Txe3). Moltes casualitats, oi? Escolta, de quin any és, aquesta novel·la?
En Ricard regira el volum: - És força antiga, per què m'ho demanes? - li diu encuriosit mentre li ensenya l'any que hi ha imprès a la contraportada.
El pare d'en Ricard li assenyala amb el dit la data que surt al diari: el problema d'aqu
est diumenge es va composar el mateix any que es va escriure la novel·la del Far West. Els autors, és clar, no coincideixen, però pare i fill es pregunten per dins si fou primer el relat o bé el problema. A la fi, reaccionen sortint d'aquest estat de sorpresa parlant a la vegada en veu alta en adonar-se de la coincidència:
- L'ou o la gallina? - i esclaten a riure per haver parlat a l'uníson.

llpages

Relat dedicat in memoriam a Richard Réti, genial compositor de problemes d'escacs i autor del que ha servit d'excusa per a aquest conte.