Cercador
L'Ona de Sant Joan
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era la nit del vint-i-tres de juny, la més curta de tot l'any. La nit de la revetlla de Sant Joan. El fogueró feia estona que cremava i ja no es distingien les cadires corcades o coixes i altres mobles atrotinats, els llibres no volguts per qui no en vol, antigues cartes d'amor d'algú desesperançat, troncs i branques...Les flames s'allargassaven, il·luminaven com la primera foguera dels ancestres. La calor de l'estiu quasi nou de trinca i del foc feia suar totes les cansalades.
Una noia amb una guitarra, pentinada amb trenes que li arribaven a la cintura, bufona i pigada, abillada amb roba hippy, semblava perduda. I com a punt de plorar. De seguida la vaig veure i de seguida també ho vaig notar. M'hi vaig atansar i li vaig oferir un tall de coca i una copa de cava escumós i fresc. Ella va somriure i per a mi tots els estels del cel van desaparèixer. Vam estar conversant. L'Ona no era tímida i aviat em va fer saber què li passava. Acabava de veure el seu xicot fent petons i abraçades a una altra dona a la platja. No es veia en cor de cantar i tocar i tocava fer-ho a les dotze, quan la gent asseguda a les taules a la plaça rodona estigués de l'àpat comunitari i es volgués saltar i ballar amb la gresca de la nit, la música i els petards que no paraven de petar i petar.
Eren hores de bruixes encisaires, de màgia romàntica i de deixar-se anar. I ho vaig fer. No va ser el cava, sinó el cor. I la vaig besar, de cop i amb un sentiment desconegut.
L'Ona va actuar meravellosament.
D'això fa ja unes dècades. Però ho recordo vívidament com si fos ara mateix, ara que estic sol i vidu davant de la foguera i mirant la meva néta, que se li assembla tant, i que avui va amb trenes.
Una noia amb una guitarra, pentinada amb trenes que li arribaven a la cintura, bufona i pigada, abillada amb roba hippy, semblava perduda. I com a punt de plorar. De seguida la vaig veure i de seguida també ho vaig notar. M'hi vaig atansar i li vaig oferir un tall de coca i una copa de cava escumós i fresc. Ella va somriure i per a mi tots els estels del cel van desaparèixer. Vam estar conversant. L'Ona no era tímida i aviat em va fer saber què li passava. Acabava de veure el seu xicot fent petons i abraçades a una altra dona a la platja. No es veia en cor de cantar i tocar i tocava fer-ho a les dotze, quan la gent asseguda a les taules a la plaça rodona estigués de l'àpat comunitari i es volgués saltar i ballar amb la gresca de la nit, la música i els petards que no paraven de petar i petar.
Eren hores de bruixes encisaires, de màgia romàntica i de deixar-se anar. I ho vaig fer. No va ser el cava, sinó el cor. I la vaig besar, de cop i amb un sentiment desconegut.
L'Ona va actuar meravellosament.
D'això fa ja unes dècades. Però ho recordo vívidament com si fos ara mateix, ara que estic sol i vidu davant de la foguera i mirant la meva néta, que se li assembla tant, i que avui va amb trenes.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439937 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com