L’OMBRA COMPANYA

“Vull sortir a fora”, diu de sobte la petita Mariona, amb la veu trencada, mentre mira fixament la finestra del seu dormitori. La lluna plena il·lumina els vidres, i el vent mou les fulles dels plàtans com dits invisibles que graten el cristall.

“Ara és nit, amor”, responc, posant-li la mà a l’espatlla. Però ella es redreça pàl·lida, i assenyala cap al racó més fosc de l’habitació. “És allà. L’ombra... no em deixa. Sempre em segueix”.

No hi veig res, però la por al seu rostre és real. Decideixo jugar. “Anem a buscar-la juntes, llavors”. L’agafo de la mà i obro la finestra. L’aire fresc ens abraça, i la Mariona s’estremeix. “Mira”, li dic fluixet, apuntant cap al seu propi reflex a la paret. “És aquí, oi?”

Ella assenteix, confosa. La seva ombra, però no està quieta. S’allunya dels nostres cossos, com una silueta autònoma, i s’atura als peus del jardí. La Mariona es pressiona contra mi, però jo ric suau. “Potser només volia jugar. Les ombres també s’avorreixen, sabies?”

Baixem les escales i sortim al jardí. L’ombra espera, immòbil sota el cirerer. A poc a poc, la Mariona s’hi acosta. “No fa mal...”, murmura, allargant la mà. La silueta s’aixeca com un gat que s’estira, i llisca fins a tocar la seva ombra natural. En un instant, totes dues es fonen.

“Veus?”, dic, agenollant-me al seu costat. “A vegades les coses que ens fan por només volen companyia”. La Mariona somriu, per fi, i l’ombra ja no la persegueix: camina al seu costat, com un guardià de nit.

Quan tornem a l’habitació, la finestra resta oberta. “Gràcies, mare”, diu abans d’adormir-se. Jo acaricio els seus cabells i apago la llum.

“No ha estat res”.




2025