Lluna plena

En Joan pertanyia al selecte club d’escriptors novells. Eren dotze i es reunien, tots els dimarts a la tarda, en el bar de l’Ateneu, per debatre sobre temes literaris i compartir gustos i lectures. Tots havien assistit a un taller avançat d’escriptura creativa que tingué lloc en aquell mateix centre i s’havien fet amics.
Un dia, en Pere, el fundador del grup i, tot s’ha de dir, el que més ínfules d’escriptor tenia, va reptar els seus companys a un concurs de relats breus. Per salvaguardar l’objectivitat del veredicte, sotmetrien els seus escrits a la consideració de la Dolors, la seva professora de taller, a qui li demanarien, també, que suggerís el tema a desenvolupar.
Tots van estar d’acord, fins i tot la Dolors, que va veure amb molt bons ulls aquesta iniciativa. La consigna escollida per el primer relat fou “Lluna plena”. Tenien fins el dimarts següent per preparar-lo.
Tot d’una, la colla de cèlebres escriptors en potència va començar, cadascú pel seu compte, a treballar en un escrit que fos l’enveja dels altres companys. Al cap de dos dies, en Pere, el més inspirat i imaginatiu de tots, ja tenia llest un relat del que se sentia molt orgullós mentre la resta seguia treballant sense descans.
En Joan, però, no trobava cap motiu d’inspiració en la lluna, ni que fos plena. Era diumenge i tots els esborranys havien anat a parar a la paperera. De sobte, recordà haver sentit que el dilluns a la nit hi hauria lluna plena. Això podria ser un estímul per a la creativitat, pensà en Joan. Havia d’aprofitar l’ocasió. Potser contemplant la llum brillant d’aquell astre, sota un cel estelat, li vindria la inspiració que necessitava, com si ell fos el poeta i la lluna la seva estimada.
Així doncs, l’endemà a mitjanit, en Joan pujà al terrat de casa seva, a on, al recer dels llums del carrer i còmodament instal•lat en una gandula, es relaxà mirant fixament la lluna, gairebé sense parpellejar, com si esperés rebre d’ella un missatge encoratjador.
Passà el temps, potser uns minuts, potser unes hores i en Joan es sentí estranyament atret, quasi hipnotitzat, per aquella esfera tan blanca i rodona que el deixà paralitzat i que semblava parlar-li. Sentia un xiuxiueig que li penetrava el cervell. S’estava tornant boig? L’única cosa que li venia al cap, un cop i un altre, era la història de l’home llop. Quina bestiesa! De sobte, un calfred envaí tot el seu cos i un mareig el deixà inconscient.
L’endemà a la tarda, onze membres del club i la Dolors, asseguts al bar de l’Ateneu, esperaven ansiosament l’arribada d’en Joan, però aquest no aparegué, ni aquell dia ni cap altre. Tothom ignorava què se’n havia fet d’ell.
Mentrestant, en un poblet mig abandonat del Pirineu, un jove escriptor passa els dies, sol i allunyat del brogit humà, escrivint compulsivament. Diuen que, des que va arribar, les nits de lluna plena, uns udols esfereïdors, com mai abans s’havien sentit per aquells contorns, fan fugir, atemorits, fins i tot als llops.