LLUÍS COMPANYS, UN HOME DE FE

M’ensenyen una bena negra. Em tapen els ulls. No volen que vegi res. Les mans grosses fan un llaç darrera del meu cap. M’estiren una mica els cabells. No tinc por. Estic segur que no em mataran. No podran. Arribarà a última hora l’ordre d’indult.
Sempre he estat un optimista. Els homes no poden ser tan cruels. Però ara sí que penso en tots aquells que no van tenir ni aquests minuts per pensar, per confiar que tot sortiria bé. Els trets van eliminar-los de cop. Les mares que els van veure néixer amb la il•lusió d’una vida per davant; ara no podrien comprendre com la rancúnia, la violència, la venjança desfaria els anys que els quedaven per viure. No acabo de comprendre com els homes ens transformem en botxins i víctimes successivament i que l’atzar et fa ser en un o en un altre cantó. Ens tornem salvatges dins de les guerres i obeïm ordres que ens porten a actes violents perdent tots els sentiments bons, com si fóssim les armes mateixes amb les que aniquilem perquè ens ho han manat. Seguim prement el gallet com el que rega una planta, com si la vida fos una nimietat.
Ara, a les mans que m’han lligat la bena, s’hi ha afegit unes altres mans. I entre totes m’agafen dels braços per banda i banda i, caminant a poc a poc, em porten a un lloc que no sé com deu ser però alguna planta hi ha perquè flairo verdor humida. Sento passos militars. No puc pensar que em mataran. No podran prémer els gallets. Algú a última hora els dirà: Ha arribat l’ordre d’indult. Sóc innocent. Tinc confiança. Carreguen les armes. Pronuncio: Per Catalunya!
M’han matat. El meu cos ben vestit és al terra com si no volgués morir, com si estigués descansant dels últims estressos. El cos d’un president que gairebé no ho va poder ser. La meva mare s’angoixaria de veure’m així i la Carme, millor que no em vegi, ni el Lluís, ni la Maria Alba. Se’n parlarà d’aquesta mort. La sentència l’han portat a terme ràpidament i el meu advocat encara deu repetir: Lluís, ets un home de fe!