LLIÇÒ APRESA

Un relat de: MariaM
Es diu Julià. És un home ben plantat i ben educat. Aquesta és la seva aparença. Sens dubte, en té d’altres de qualitats, i de bones. Fa anys que ens coneixem; no havíem intimat fins que es quedà vidu fa escassament un any. És amb la seva dona que hi havia tingut més relació i és per mitjà d’ella, que en sé més d’ells, sobretot, pel que fa a sexualitat.
La Sofia, malgrat ser bastant més jove, els matins, gairebé sempre, feia cara de no haver dormit massa. Certament, lluïa unes ulleres d’aquí allà.
A mida que agafà confiança, me’n digué el per què de tot plegat. En Julià, al llit, era un home explosiu que no en tenia mai prou. A banda d’explicar-me amb detall els seus afanys sexuals, que la deixaven extenuada, era fàcil d’endevinar que a ella, també, li anava la marxa. Era extravertida i divertida, i juntes ens ho passàvem la mar de bé. Me n’havia fet tips d’escoltar; escoltar i parlar, òbviament.
La mort es presentà de puntetes, sense cita prèvia, ni fer soroll; vull pensar que marxà feliç, tal com crec que transcorria la seva vida. L’enyoro sovint.
No tant com en Julià, certament, que no s’avesava a la soledat. M’ho digué, quasi sentint-se culpable, l’endemà de veure’l acompanyat d’una dona, molt dona, vaja.
Després d’aquella conversa, n’hem tingut d’altres, fluïdes i cordials. La darrera, fou anit. Em digué, entre d’altres coses, que avui mateix, s’agafaria uns dies de vacances per anar a trobar-se amb “aquella” dona. Ho deia amb un to de complicitat com qui sap que és comprés; que ell era molt apassionat i ja no aguantava més. La llàstima és que ella viu a Alacant i amb l’assumpte dels confinaments... No vaig tractar de dissuadir-lo, comprenia que estès carregat, i més aviat li donava ànims.
La meva sorpresa ha estat quan, a mitja tarda, l’he vist sortint del garatge amb una petita maleta a la mà. Abans que l’hi preguntés, ja m’ho deia entre enfadat, avergonyit i divertit.
En un control policial, als volts de València, l’havien aturat. Ell digué la veritat. Era vidu i anava a trobar-se amb una amiga, quasi parella. Era una urgència, la necessitava, estava molt afeixugat. Els polis, han creuat una mirada i han decidit que “allò” no era bàsic ni essencial. I no he pogut continuar... Què en sabran ells del que és essencial...!!!. I he tornat, ves tu.
Hem acabat rient, jo més que ell, es clar.

Comentaris

  • La veritat sempre per davant[Ofensiu]
    MariaM | 17-04-2021

    Poder riure també compte.
    Moltes gràcies un cop més. T'he llegit.
    Una abraçada
    MariaM

  • Ai les urgències![Ofensiu]
    MariaM | 17-04-2021

    Ai, Aleix, ara més que mai cal que no perdem el sentit del humor. Practiquem!.
    Una abraçada.
    MariaM

  • La veritat sempre per davant[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 14-04-2021 | Valoració: 10

    Molt interessant i entretingut aquest relat. La lliçó està molt completa.
    El Julià tenia la necessitat de veure aquella amiga. L'essència d'aquest relat és que els dos heu acabat rient.
    Molt bo, MariaM
    Salutacions i fins a l'altra. Cuida't.
    Quan tingues temps... ja em pots llegir algun relat. Gràcies.

  • Ai les urgències! [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-04-2021 | Valoració: 10

    Magnífica història de quotidianitat, realisme, drama i sentit de l’humor alhora. M’ha agradat molt! Una forta abraçada.

    Aleix