Llençat a l'espai buit de la cadira

"Blacksad", en serio, no he llegit el teu poema (últimament trobo que tot ho que s'escriu aquí és més aviat massa "suat"). Tanmateix m'ha fet gràcia veure el teu avatar. Jejejej, "Blacksad" ?¿¿ Realment t'agrada? no trobés que normalment li falla el color?¿ (de la manera que dibuixa, no seria més efectiu un color més "sòlid"?¿).....

Potser aquest no és el millor lloc per enviar-te una salutació. De fet, tinc altres mitjans al meu abast. Però he passat un moment pel web i he trobat aquest poema teu, que ja t'havia comentat, a la llista de "L'editora destaca..." I aleshores he tingut ganes de dir-te alguna cosa.

Pel que fa al poema, em mantinc: uns versos colpidors que m'afecten, relativament, de ben a prop.

I per altra banda: com va tot? Se't veu poc el pèl, darrerament.

Una abraçada,

LLIBRE

PS.- Tot bé?

David:

Acabo de penjar un relat que tracta el mateix tema que el que tractes en aquest poema. Ja és casualitat!!! Me l'ha recomanat l'ambre, que després de llegir el meu relat m'envia a llegir aquest poema. Son dues visions molt diferents del mateix problema. De fet, tu parles més del viure dignament i jo del morir dignament, però en tot cas, parlem del mateix problema.

Per cert, el retrates bé, en aquest poema-relat (disculpa que ho digui així, però és com ho entenc). Hi ha alguna falta d'ortografia, disculpa que t'ho digui, però t'haig de ser sincer, ja que m'agrada el relat i m'he quedat encallat precisament per això. (encallat vol dir que he perdut un moment el ritme! no vol dir res més que això, eh!)

M'agrada especialment aquesta frase:
Qui pot veure un heroi aquí dintre?
La trobo realment bona.

Bé, David, fins ben aviat...

Marc.

Un poema colpidor.
Moltes grácies per compartir-lo

Sembla un càstig quan un es planteja el perquè d'acabar així els dies. Deuen venir moltes preguntes al cap de la mena: "què he fet jo per...?", però cap té resposta. Colpeix aquest poema, entra i fa el que suposo ha de fer un bon poema: despertar sentiments i sensacions.

i que n'és de real aquest relat. Aquesta esperiència teva hi queda reflectida completament. Aquesta "ràbia que et fa mossegar la mà que t'alimenta", sembla que vulguis animalitzar "l'heroi" que seu en aquesta cadira, però en saps tant del seu dolor!
que la primera frase sols fa que reforçar el que sent, però com dius al final "no existeix ningú fora de tu capaç d'entendre el dolor"
Sí, David, sols ell sap el que li passa i tu també que ens ho saps transmetre.

Molts petons, David! Fas una gran feina, de debò.

una situació que, crec, hauré de viure per comprendre amb tota la seva magnitud. És d'aquelles desgràcies que no entens del tot si no ho vius de prop.

Molt bo!

La meva manera de llegir els relats és no mirant el resum abans del text. Al llegir els teus 4 relats he vist que el teu escrit estava fet per les teves experiències a l'Institut Gutman.
Enhorabona per ser-hi !!! Hi ha voluntariat en aquest centre ?
Ah! m'han agradat els 4.

Et donaria una estona de companyia si tu ho volessis. Respecto els teus sentiments d'avui que et fan recordar l'ahir. M'ha arribat al cor la paraula LLENÇAT perquè ets tu qui l'ocupa.
T'he llegit més d'un cop.. i et diria tantes coses... potser te les diré un altre dia.
Avui és la teva onomàstica, felicitats David !!!

Suposo que el fet de conviure amb aquestes circumstàncies dia a dia com fas tú, et pot fer compendre molt bé els sentiments d'aquesta impotència, d'aquesta desmotivació per viure.
Quan dius que la gent se'n va allunyant, que ningú realment sap que dir-li, això si que és dolorós, tant com la pròpia desgràcia del que li ha passat.
Té de ser més que dur acceptar-se així, però si es troba al final prou motius per anar endevant i començar de nou, encara que d'una manera diferent, serà un gran triomf que omplirà les carències.
Bé, limitacions i carències en tenim tots, encara que no se'ns vegin.

Gràcies per tractar un tema tan delicat, i des de tan endins.
Contiua escrivint!

comentar aquest poema. És fort. Molt fort. Angoixant.

Tinc dos amics que van, actualment, en cadira de rodes. Les causes... no vénen ara al cas. Diguem-ne que són dos amics a qui no veia gaire sovint abans, i que ara no em vull obligar a veure només per compasió (""Esperes un amic sincer que no faci falses promeses ni rialles estúpides quan no sap que dir.""). Però de vegades penso que faig malament. No vull girar l'esquena, però seria falsa qualsevol altra actitud.

Aquest poema teu se m'ha clavat a l'ànima. T'ho ben asseguro.

Salut, amic!

LLIBRE