Cercador
LLEGENDA SERRADA
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
LLEGENDA SERRADA
El moll de la pinassa em regala les aromes de l’espai de fugida i el cim de la tronada que s’ha estirat al meu damunt, les notes melòdiques que complementen el moment. Sembla que el mantell d’aigua neta que jeu aturat ara, no ha aconseguit malmetre l’estona i la insistència dels llums espetegants dels llampecs ha satisfet la musa inspiradora.
Retorno endins i enyoro la fresca que em crida. Arreplego les intencions obscenes i les deso arrecerades al calaix que tragina l’esperança, lluny dels ulls de pestanyes abaixades que transiten, entre somnis neguitosos i respiracions tremoloses, al damunt d’un coixí rebregat i càlid. La deixo en la penombra de solitud innocent i aliena per anar a trobar la màgia d’una altra solitud que em commou més enllà de les alçades. Una solitud compartida.
Ella, l’altra, em transporta a d’altres magnituds sense comparança.
Portes enllà marxo convençut al seu encontre, foragitant els remordiments volàtils i les culpes que no sento però que potser més tard em passaran comptes. Marxo cap a una passejada per revifar les empremtes del record que no s’amaga quan la lluna cau. Marxo a l’encontre d’una escapada per resseguir la silueta que em dibuixa els jocs d’infantesa mal endreçats a la sorra de la platja. Marxo cap a una transgressió per assaborir les sensacions minerals dels seus tons silenciosos que es transfiguren. Marxo cap a la provocació de robar entremaliadament un pessic de la pau dolça que regala la seva voluptuositat sense recança. Marxo de cap a la perversió privada per escapolir-me de les cabòries que embruten els molts d’altres instants i destil·lar el beuratge sensual i estimulant que m’ofereix ella.
Marxo cap a una passejada per tot el que representen les fantasies no escrites encara. Cap a una passejada per anar a trobar-la a ella. Només ella.
Ella és l’amant clandestina que no em retreu mai les arrels, que no em furga les ferides de la foscor de dies passats, que m’agombola amb la seva bellesa excitant els sentits perduts. Ella és la meva icona de la temptació perenne que em sobrepassa les intencions, l’amant fidel i submisa que ha anat desgranant episodis del meu temps, l’amant indubtablement constant que no destorba les actituds. Ella és l’amant que trosseja el paradigma de la paraula prohibida.
Ella és.
Mai em desempara del lligam que ens uneix secretament des de les arrels de la dilatada memòria.
Adreçat instintivament devers la trobada, el rumb de la pols del caminar s’ha evaporat de la terra i desprèn el tacte subtil de la suavitat d’una abraçada franca. El silenci s’empolaina de benvinguda per escometre una partitura que denota el ritme que descriu. L’entorn, un vell amic que de sempre sorprèn amb descobertes, proposa una pinzellada acolorida de contemplació embriagadora. Res és a l’atzar. No hi ha jocs d’adolescents. L’adulteri és la licitació de la fantasia.
I ella em segueix. I jo la ressegueixo sinuosament pel plaer del seu contorn.
Les passes, a la recerca de l’equilibri, no aixequen la sospita de l’excitació i no temen el retard, si hi és, per la certesa de la trobada. Defallir s’esborra dels designis cansats amb una ombrel·la d’orgull matusser per arribar a ella.
Ella hi serà per a mi. .
Ella hi és, sempre hi és, i la simplicitat nua al meu davant em comporta un eixelebrament contradictòriament assenyat. Ella es deixa i jo em deixo entre les busques d’un rellotge que no és. Les paraules es fonen amb el desig com també la vergonya i els dubtes. Recorro fermament amb el meu cos cadascuna de les seves marcades corbes marejants i m’esborrona la pell com el plor incontinent d’un infant. No existeixen els mals entesos desendreçats entre ella i jo, tot és cara amunt i només haig de concedir-li el bocí de respecte del que sempre s’ha fet mereixedora. I ella em convida gentilment a la correspondència dòcil del deixar estimar i quan pertoca també, a l’esverament salvatge i desenfrenat de la seva natura interior. Sòlida i transparent de tarannà, ella m’acull sempre afablement en un gest de nostàlgia i em fa viure la intimitat singular que no disposo.
Em xiuxiueja paraules maridades entre el brancatge de colors i els vents que cavalquen desbocats. Escolto mots dels núvols esgarriats i xafarders que enteranyinen les ombres de les torrenteres i percebo el llenguatge de les catifes flonges importades de les estacions canviants. Les trameses de paraules endins que jo li retorno, suren, com en les ones invisibles, per l’enteniment oxigenat de l’alçada que em pertany.
Ella és diferent. Des del seu llit immens i amatent aixoplugat pel rigor pertorbador dels infinits que ens contemplen, les banyes escabroses no gaudeixen mínimament del subterfugi desolat. Campen arreu sense prejudicis ni cadència. I jo només sóc un més, ho sé. Em sotmeto al seu resguard mansament, amb la coneixença que reconec en d’altres.
I penso, encès per les sensacions i espontàniament sense malicia, en la dels ulls de pestanyes abaixades que dorm confortablement potser, perduda en la ignorància del present.
Em llevo la bena dels ulls altra vegada i desfermo els pensaments per condensar les atencions en ella. L’amant que em sedueix sense contemplacions ni escrúpols, entre núvols foscos i tronats o blancs esfilagarsats. M’enamora quan les estones la impregnen de grisos fumejants o d’instants vermellosos de foc viu. Ella transmuta lliurament i a voltes es guarneix, sense domini, amb milers de capes de blaus nets que em dibuixen una empremta de caliu. És amb mi fins i tot, quan les jornades són de plor intens o suau, salat o dolç, però de vida. Per un desig meu, ella esdevé també, simplement, un espai de pau inacabable o un racó per desar les mirades perdudes o suplicants.
Tot arriba, i neix la intensitat del contacte íntim per caldejar, sense tentines, el festeig sabut. El testimoniatge de les papallones que aletegen i viatgen més per dins que a la vista, restarà mut pels dies que vindran. Ella em respon amb l’abnegació que l’emmarca i es deixa acaronar. La vellesa dels anys que la vesteixen no camina amb la tendresa de les formes que exhibeix. La fantasia dimensionada s’adiu amb l’autenticitat. I m’alço de puntetes si cal, per veure d’arribar a la descoberta d’un nou vessant amagat, d’un pas perdut de destí o d’un viarany espès que ens transporti plegats al món del plaer indesxifrable. A la fi contemplo la sublimitat del cim. L’èxtasi em corrou endintre i el gaudeixo egoistament.
I desisteixo, prudentment, de l’anhel amb ella per retornar al cau dels ulls de pestanyes abaixades que potser ja no transiten, amb el convenciment ensinistrat de trobar un buit poc disposat a l’entesa. He manllevat anteriorment hores de saliva per recrear paraules enganxades i entenedores a la recerca d’una comprensió expiatòria. La parla allargassada sense l’enamorament indispensable, només ha perseguit desenganxar-la d’una gelosia penitent que la descavalca de la raó.
L’amant perpètua no és la rival que ella defuig en un brot de llavis morruts.
És l’amant que testimonia el llarg caminar de les paraules que em mouen.
El moll de la pinassa em regala les aromes de l’espai de fugida i el cim de la tronada que s’ha estirat al meu damunt, les notes melòdiques que complementen el moment. Sembla que el mantell d’aigua neta que jeu aturat ara, no ha aconseguit malmetre l’estona i la insistència dels llums espetegants dels llampecs ha satisfet la musa inspiradora.
Retorno endins i enyoro la fresca que em crida. Arreplego les intencions obscenes i les deso arrecerades al calaix que tragina l’esperança, lluny dels ulls de pestanyes abaixades que transiten, entre somnis neguitosos i respiracions tremoloses, al damunt d’un coixí rebregat i càlid. La deixo en la penombra de solitud innocent i aliena per anar a trobar la màgia d’una altra solitud que em commou més enllà de les alçades. Una solitud compartida.
Ella, l’altra, em transporta a d’altres magnituds sense comparança.
Portes enllà marxo convençut al seu encontre, foragitant els remordiments volàtils i les culpes que no sento però que potser més tard em passaran comptes. Marxo cap a una passejada per revifar les empremtes del record que no s’amaga quan la lluna cau. Marxo a l’encontre d’una escapada per resseguir la silueta que em dibuixa els jocs d’infantesa mal endreçats a la sorra de la platja. Marxo cap a una transgressió per assaborir les sensacions minerals dels seus tons silenciosos que es transfiguren. Marxo cap a la provocació de robar entremaliadament un pessic de la pau dolça que regala la seva voluptuositat sense recança. Marxo de cap a la perversió privada per escapolir-me de les cabòries que embruten els molts d’altres instants i destil·lar el beuratge sensual i estimulant que m’ofereix ella.
Marxo cap a una passejada per tot el que representen les fantasies no escrites encara. Cap a una passejada per anar a trobar-la a ella. Només ella.
Ella és l’amant clandestina que no em retreu mai les arrels, que no em furga les ferides de la foscor de dies passats, que m’agombola amb la seva bellesa excitant els sentits perduts. Ella és la meva icona de la temptació perenne que em sobrepassa les intencions, l’amant fidel i submisa que ha anat desgranant episodis del meu temps, l’amant indubtablement constant que no destorba les actituds. Ella és l’amant que trosseja el paradigma de la paraula prohibida.
Ella és.
Mai em desempara del lligam que ens uneix secretament des de les arrels de la dilatada memòria.
Adreçat instintivament devers la trobada, el rumb de la pols del caminar s’ha evaporat de la terra i desprèn el tacte subtil de la suavitat d’una abraçada franca. El silenci s’empolaina de benvinguda per escometre una partitura que denota el ritme que descriu. L’entorn, un vell amic que de sempre sorprèn amb descobertes, proposa una pinzellada acolorida de contemplació embriagadora. Res és a l’atzar. No hi ha jocs d’adolescents. L’adulteri és la licitació de la fantasia.
I ella em segueix. I jo la ressegueixo sinuosament pel plaer del seu contorn.
Les passes, a la recerca de l’equilibri, no aixequen la sospita de l’excitació i no temen el retard, si hi és, per la certesa de la trobada. Defallir s’esborra dels designis cansats amb una ombrel·la d’orgull matusser per arribar a ella.
Ella hi serà per a mi. .
Ella hi és, sempre hi és, i la simplicitat nua al meu davant em comporta un eixelebrament contradictòriament assenyat. Ella es deixa i jo em deixo entre les busques d’un rellotge que no és. Les paraules es fonen amb el desig com també la vergonya i els dubtes. Recorro fermament amb el meu cos cadascuna de les seves marcades corbes marejants i m’esborrona la pell com el plor incontinent d’un infant. No existeixen els mals entesos desendreçats entre ella i jo, tot és cara amunt i només haig de concedir-li el bocí de respecte del que sempre s’ha fet mereixedora. I ella em convida gentilment a la correspondència dòcil del deixar estimar i quan pertoca també, a l’esverament salvatge i desenfrenat de la seva natura interior. Sòlida i transparent de tarannà, ella m’acull sempre afablement en un gest de nostàlgia i em fa viure la intimitat singular que no disposo.
Em xiuxiueja paraules maridades entre el brancatge de colors i els vents que cavalquen desbocats. Escolto mots dels núvols esgarriats i xafarders que enteranyinen les ombres de les torrenteres i percebo el llenguatge de les catifes flonges importades de les estacions canviants. Les trameses de paraules endins que jo li retorno, suren, com en les ones invisibles, per l’enteniment oxigenat de l’alçada que em pertany.
Ella és diferent. Des del seu llit immens i amatent aixoplugat pel rigor pertorbador dels infinits que ens contemplen, les banyes escabroses no gaudeixen mínimament del subterfugi desolat. Campen arreu sense prejudicis ni cadència. I jo només sóc un més, ho sé. Em sotmeto al seu resguard mansament, amb la coneixença que reconec en d’altres.
I penso, encès per les sensacions i espontàniament sense malicia, en la dels ulls de pestanyes abaixades que dorm confortablement potser, perduda en la ignorància del present.
Em llevo la bena dels ulls altra vegada i desfermo els pensaments per condensar les atencions en ella. L’amant que em sedueix sense contemplacions ni escrúpols, entre núvols foscos i tronats o blancs esfilagarsats. M’enamora quan les estones la impregnen de grisos fumejants o d’instants vermellosos de foc viu. Ella transmuta lliurament i a voltes es guarneix, sense domini, amb milers de capes de blaus nets que em dibuixen una empremta de caliu. És amb mi fins i tot, quan les jornades són de plor intens o suau, salat o dolç, però de vida. Per un desig meu, ella esdevé també, simplement, un espai de pau inacabable o un racó per desar les mirades perdudes o suplicants.
Tot arriba, i neix la intensitat del contacte íntim per caldejar, sense tentines, el festeig sabut. El testimoniatge de les papallones que aletegen i viatgen més per dins que a la vista, restarà mut pels dies que vindran. Ella em respon amb l’abnegació que l’emmarca i es deixa acaronar. La vellesa dels anys que la vesteixen no camina amb la tendresa de les formes que exhibeix. La fantasia dimensionada s’adiu amb l’autenticitat. I m’alço de puntetes si cal, per veure d’arribar a la descoberta d’un nou vessant amagat, d’un pas perdut de destí o d’un viarany espès que ens transporti plegats al món del plaer indesxifrable. A la fi contemplo la sublimitat del cim. L’èxtasi em corrou endintre i el gaudeixo egoistament.
I desisteixo, prudentment, de l’anhel amb ella per retornar al cau dels ulls de pestanyes abaixades que potser ja no transiten, amb el convenciment ensinistrat de trobar un buit poc disposat a l’entesa. He manllevat anteriorment hores de saliva per recrear paraules enganxades i entenedores a la recerca d’una comprensió expiatòria. La parla allargassada sense l’enamorament indispensable, només ha perseguit desenganxar-la d’una gelosia penitent que la descavalca de la raó.
L’amant perpètua no és la rival que ella defuig en un brot de llavis morruts.
És l’amant que testimonia el llarg caminar de les paraules que em mouen.