LLAVIS CLOSOS

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els teus llavis closos.
Maria Àngels Anglada

Entro a la a la sala. Els teus ulls em segueixen, però no surt ni un mot de reconeixement dels teus llavis closos.

La meva mirada es reflecteix en la teva, però els teus ulls l’eviten. No sé com fer-ho per parlar amb tu, ja que els meus, de llavis, també són tancats a les mil paraules que et voldria dirigir.

Ens hem traït mútuament, ho sé, però no hem trobat el moment de sincerar la nostra ment, mitjançant aquells llavis que tants petons ens han donat. Qui en un moment o altre no ha enganyat amb paraules o fets a un altra persona. Mes ara, tant el teus, com els meus són tancats a trobar les paraules per perdonar-nos.

Ho sé, la tremolor dels teus llavis em mostra que les paraules voldrien escapar del teu interior. Tal vegada començar una conversa trivial. Potser serviria d’inici per aprofundir en el nostre desig.

La mateixa passió, em frena per acostar-me i asseure’m al teu costat. Només la mirada en la distància ens marca, assenyalant la llunyania del nostre esperit.

Tan fàcil i tan difícil és pronunciar quatre mots que poden aproximar les nostres diferències.

Tothom ens mira, tal és la intensitat del nostre esguard. Els llavis se’m mouen com si volguessin obrir-se i deixar sortir les frases que desfarien el nostre malentès. No sé quin és el entrebanc que m’ho impedeix fer.

El gest dels teus, també em mostra que voldries parlar, però hi ha un cert obstacle que impedeix la sortida, com rierol alegre de muntanya, d’una frase, tant sols una simple frase que tornés a refer la nostra relació.

Ulls ardents, llavis closos incapaços de dir les paraules adients, fan que poc a poc ens allunyem, malgrat la curta distància que ens separa.

Tal vegada, potser, malgrat tot, de vegades el destí ens tornarà a fer retrobar i, aleshores els llavis closos s’obriran, com pètals en flor, i sabran encadenar les paraules convenients, que ara no surten.

Miquel Pujol Mur