Li van posar Innocència

Feia pudor, fètida completament. Nauseabunda.L'espai minso l'oprimia. Feia tant! Dir que s'hi havia avesat s'igualaria a definir-ho perversament. Amb prou feines podia moure's. Els excrements l'inundaven. Respirava com podia.

I llavors... el miracle. Va ser oberta la portella empresonadora. S'encetà el tacte d'unes carícies amb veus, amoroses. El transport a la llum. A fora. L'exterior. El món natural, regal que a tots pertoca. La truja enclaustrada tota la vida, sorpresa i emocionada, emeté uns sons barreja de plor i felicitat, ensumà l'herba, la tastà, ajeguda. No sabia caminar. Passà a gaudir de la inusitada llibertat del cel a sobre, amb l'escalf del sol o la dutxa sana d'una pluja; dels banys de fang; de la companyia d'altres rescatats. Allà, al santuari, començà a viure de debò, amb respecte i dignitat, per primera vegada i que s'allargaria fins que l'univers la demanés,