L'home que no somreia

Aquesta és la imatge que ens quedarà de José Saramago, un rictus seriós, sorrut, potser fruit de l'escepticisme que cap al final de la seva vida va presidir la seva obra i les seves paraules, recollides per uns mitjans de comunicació en els que tampoc hi creia gaire. El gran lluitador de les causes perdudes, el comunista crític devia veure que li arribava l'ocàs i que els somnis infantils dels quals no volia despertar, tal com havia dit, no només no es complien si no que el món actual, cada vegada se n'allunyava més. Ens queden els seus llibres, és clar, però el que és més important, ens queda el seu testimoni, el discurs incòmode que qualsevol persona amb una projecció internacional com la seva té el deure moral de pronunciar, aprofitant la tribuna de la qual disposa com a tal.

A la 2 de televisió espanyola varen emetre un reportatge en el qual l'escriptor portuguès, únic premi Nobel d'aquest país, feia una passejada per Lisboa. La prosa poètica impecable, suggeridora de Saramago ens endinsava en les profunditats de la captivadora ciutat de l'estuari. Un barri vell amb tramvies de color groc, amb uns pendents extrems que recordaven els de San Francisco servia de decorat per capturar les impressions i reflexions del viatger, disposat a obrir de bat a bat el ventall dels cinc sentits: "Un vol veure el que sent i vol sentir el que veu". Després descobríem el seu retir daurat de Lanzarote, aquell paisatge apocalíptic, dantesc del qual deia que si una imatge val més que mil paraules, aquí mil imatges trobarien difícilment una paraula que les pogués descriure. Magnífica definició, d'una contundència i lucidesa extraordinàries.

Fill i nét de pagesos, el jove Saramago no va arribar mai a a acabar els estudis secundaris i va haver de fer de manyà mecànic. Va descobrir el plaer de la lectura a la biblioteca i no va ser fins als seixanta anys que li arribà el reconeixement internacional. Dels darrers anys de la seva vida són els llibres de més èxit i també els més polèmics. Ateu, anticlerical, una obra seva, "L'evangeli segons Jesucrist" no va fer gaire gràcia al Vaticà i al govern de Portugal que la va prohibir. Decidí exiliar-se del món i s'instal·là a Lanzarote. Acompanyat de la seva dona i dels seus dos gossos, al bell mig de la colpidora calma illenca, últimament estava preparant un llibre sobre el comerç i el tràfic d'armes. Segur que, en assabentar-se'n de la seva mort, a molts governs i cancelleries d'Europa i d'Amèrica es devia sentir un llarg bufet d'alleujament.