L’home que empenyia un carret de supermercat

L’home que empenyia un carret de supermercat passava cada dia a la mateixa hora per davant de casa meva. Mentre feia veure que estudiava, jo me’l mirava des de la finestra de la meva habitació.
Caminava encorbat, agafat al manillar del carretó i arrossegant els peus. Duia una barba grisa i descuidada. Els seus cabells estaven embullats i enfigassats. La roba li anava baldera. Els pantalons li feien bossa i la jaqueta li queia cap a l’espatlla esquerra. Les mans que s’agafaven al carret eren arrugades i pigallades, amb les ungles llargues i negres. No tenia edat.
Jo havia après a endevinar la seva presència. La seva flaire i el soroll de les seves passes eren inconfusibles.
Un dia, els seus peus es van aturar de sobte. Vaig sentir un fort patapam. El carret s’havia tombat i el rodamon havia caigut tan llarg com era. La gent que passava pel seu costat se’l mirava amb fàstic mentre el vorejava. L’escena em va tocar el cor.
El vaig ajudar a aixecar-se i li vaig preguntar si s’havia fet mal. Tenia una veu greu i rovellada. Li vaig fer companyia una estona mentre recollíem els bocins de la seva vida. Cartons trencats, diaris antics, plàstics esparracats, mantes esfilagarsades. Em va sorprendre trobar una funda de violí en mig de tantes andròmines. La vaig sacsejar. Semblava que hi havia alguna cosa dins, però no vaig gosar preguntar-li què era.
Quan ho vàrem tenir tot recollit, el vell em va donar les gràcies i va reprendre el seu camí.
L’endemà, com cada dia a la mateixa hora, em vaig tancar a la meva habitació per estudiar. La sonata per a violí d’en Mozart se’m resistia. Feia dues hores que practicava i tenia els dits enrampats i les cervicals encarcarades.
Inesperadament, les notes de la quarta variació de la sonata varen envair la meva habitació. Vaig deixar de tocar. Sota la meva finestra hi havia el rodamon tocant el seu violí d’una manera precisa i preciosa.
I així fou com l’home que empenyia un carret de supermercat va esdevenir el meu mestre.