L'home que cuinava truites

Un relat de: llacuna

Avui fent la ronda pel camí que va vora les roques de la platja del Miracle fins a la de la Arrabassada, la meva companya i jo ens hem trobat un senyor d'uns cinquanta anys, mig amagat entre les roques traginant alguna cosa. Jo sempre avanço el pas i la Laura ve a uns 30 m darrera meu, anem a pas diferent. La distància també està bé, per tal que cadascuna tingui els seus monòlegs interns. Així que en un canvi de nivell del recorregut, jo he estat la primera a veure l'home ajupit fent alguna cosa al terra. Primer m'ha vingut la por i m'he esperat que la Laura arribés. Ella m'ha preguntat si l'home hi feia una foguera. Jo li he contestat que no ho sabia, que millor que ens hi apropéssim a comprovar-ho. L'home s'estava cuinant dues truites i avivant el foc, bé les brases, per poder cuinar-hi bé, sobre les roques hi tenia un tros de pa, que segurament no era del dia esperant el peix. M'ha semblat molt pobre. L'he saludat i m'ha mirat amb cara de patiment i de pobresa, amb una pell ben colrada pel sol i un cos més aviat prim. A sobre de les brases el peix s'anava fent. Li he hagut de dir a disgust, que el foc era molt perillós, que érem a l'estiu, que hi havies matolls a la vora i un petit bosquet, tot i ser en un roquissar que baixava al mar. L'home m'ha dit que havia de dinar. Només li he demanat que si us plau apagués el foc
amb aigua, quan acabés, perquè hi havia molt de perill d'incendi. M'ha assegurat que ho faria, amb una expressió del tot sincera. Hem passat de llarg i quan érem a uns 50 m. Ens hem repensat el que li havíem dit. Hem pensat que si hi havia cap incendi la responsabilitat seria nostra, però com deia la Laura, tampoc no el podíem deixar sense dinar. Així que allà ens hem plantat a desgrat. Pocs minuts després ha arribat un altre home. Han mantingut una conversa i s'han entès per tal que l'altre home també hi cuinés els seus peixos i se'n fes un entrepà amb el mateix pa de fa dies. La Laura i jo hem decidit de tornar a xerrar amb els dos homes. Aquest segon home ens ha despertat més desconfiança. Era més jove i tenia expressió d'emprenyat. Li he tornat a explicar la importància d'apagar bé el foc amb aigua, però l'home encara s'havia de fer les truites. I ens ha dit una mica molest si volíem que es quedés sense dinar. Li hem dit que per descomptat que no, i que en tot cas l'acompanyarien fins assegurar-nos d'apagar bé el foc, perquè hi estàvem obligades. Al final hem pensat que el millor que podíem fer era posar-nos a parlar i aprendre de com sobrevivien algunes persones. Li hem preguntat si el peix l'havien pescat, ens ha dit que l'havia comprat al Mercadona. Ens ha explicat que venia de València i que havia anat a l'alberg de la ciutat però que era tancat fins el 7 de setembre i que per tant no tenia on menjar ni on dormir. Li hem dit que faríem arribar la seva queixa. L'home ho ha agraït. També ens ha preguntat si érem policies, li hem dit que per descomptat que no, només informadores mediambientals. Ens hem esperat que acabés de cuinar. La Laura li ha regalat la seva ampolla d'aigua. L'home ha se l'ha begut amb preses. Ens hem ofert per portar-li la brossa fins a la paperera de la platja més propera. Ens ha assegurat que ho faria ell. I ens ha convidat a menjar peix, però no hem acceptat. Un cop ha acabat, hem remullat les brases tres vegades. L'altre home que se sentia vigilat a marxat a menjar l'entrepà a un altre lloc. En acabat, ens hem acomiadat del senyor i hem marxat. La Laura m'ha dit que poc podíem fer i havien fet per aquest senyor que sobretot necessitava un lloc per a dormir. Però crec que totes dues ens hem sentit bé, després d'una bonica experiència servida pel destí. És increïble com arriba a ser de gratificant fer alguna cosa per una altra persona, jo diria que tant sols el fet d'escoltar-lo que és al cap i a la fi l'únic que hem pogut fer, ens ha fet sentir els cors feliços.Una felicitat lleugera que reconforta tanta buidor i sensació d'impotència.

Comentaris

  • Nosaltres i els altres[Ofensiu]
    Unaquimera | 09-09-2008 | Valoració: 10

    Gràcies al teu comentari, m'he arribat fins el teu espai, on m'ha cridat l'atenció, per original, el títol d'aquest relat, així que l'he obert i ha resultat que... aquest camí em sona! Bé, sempre és agradable trobar una veïna per RC!

    A més de tenir un títol que desperta la curiositat, el teu relat també resulta agradable de llegir; respira naturalitat i, tot i l'absència de punts i a part, no es fa pesat, potser pel fet d'haver emprat frases curtes i ben ordenades.

    La reflexió final resulta molt grata: "És increïble com arriba a ser de gratificant fer alguna cosa per una altra persona, ...tant sols el fet d'escoltar-lo... " Realment, a tots ens aniria millor si no fóssim tant poc generosos amb el nostre temps, amb la nostra estima, amb el nostre interès... Enhorabona per la teva actitud!
    Ara que ho penso, potser t'agradaria llegir un relat molt breu que vaig publicar fa un temps: Retrat d'home feliç amb forat. Si hi vas, ja em diràs què et sembla...

    T'envio una abraçada reconfortant,
    Unaquimera

  • Molt humá[Ofensiu]
    AINOA | 30-08-2008 | Valoració: 10

    Hola llacuna.
    M'agradat molt el teu relat, es molt autentic i com tu dius quant un fa el bé, desprès es sent satisfet amb lo que ha fet per tot el dia i aquesta sensació es meravellosa.
    Vull agrairte el coment que es fet i dirte que el secret esta en estima a la gent i busca lo millor de cada persona que ens envolta.
    Una abraçada.

  • Misèria absoluta...[Ofensiu]
    Bonhomia | 28-08-2008 | Valoració: 10

    El sentit de la pobresa en aquest món crec que és una cosa que hem de comprendre. Estem molt ben acomodats. Estem molt lluny d'aquest tipus de persones, i està a les mans de les institucions fer-hi alguna cosa. Però, com sabem i tu demostres, poc fan. Els criminalitzen, jo crec, més aviat, no? Com ha de ser de difícil viure al carrer! La felicitat es deu esborrar de l'esperança, que també es deu esborrar. Quin poc sentiment que tenen les persones de qui depenen els pobres! Com es poden permetre aquest acte tan infame de degradació de l'individu que viu en l'absoluta misèria? És un crim.

    Salutacions.


    Sergi

Valoració mitja: 10