L'home de la màscara

Un relat de: ismael

Fa vint anys, un estiu que em vaig quedar a la ciutat per manca de recursos econòmics, vaig decidir afaitar-me la barba per veure com era l'individu que s'amagava al seu darrere. La sorpresa no va poder ser més desagradable: es tractava d'un tipus desconegut d'expressió mesquina, desproveït de mentó i amb un llavi superior tan prim que s'enganxava a la geniva dibuixant la forma de les dents. Els ulls, dins d'aquell conjunt, tenien una expressió roïna en la que no em reconeixia, perquè el meu gest, amb la barba, era de franquesa, inclòs d'obstinació. La portava retallada de manera que suggeria l'existència d'una mandíbula inferior forta, agressiva, tirada cap endavant buscant nous horitzons. Així era com volia ser jo i la veritat és que no tenia fama d'home cautelós, sinó més aviat d'imprudent i d'agosarat. No comprenia, llavors, com darrere d'un home com aquest n'hagués crescut un altre tan diferent.
Per fortuna, la gent que em coneixia estava fora i jo mateix tenia tres setmanes de vacances per tornar a ser l'anterior abans de setembre. Aquell mateix dia, de fet, la vaig deixar créixer de nou i vaig procurar no presentar-me en actes ni fer-me veure gaire pel barri o, com un pres recent escapat, de qualsevol lloc on pogués ser reconegut mentre adquiria el seu volum habitual. En qualsevol cas, el cop havia estat massa fort i mai no vaig ser capaç d'oblidar a l'individu d'expressió covarda que m'havia contemplat a l'altre costat del mirall amb aquella mirada que semblava demanar auxili.
Jo no sóc així, em deia una vegada rere una altra, però la imatge d'aquell tipus, tan aliena a la meva vida, no deixava de vigilar-me durant el somni i la vetlla amb expressió mesquina.
Potser per combatre la seva penosa influència, em vaig tornar més llançat que abans; més generós també. Vaig rebutjar vàries possibilitats d'ascendir en la meva feina per por a tornar-me massa acomodatiu i no em vaig casar, tot i que em vaig enamorar fins el fons en un parell d'ocasions, o això pensava jo en l'incert i dur moment de cada fractura sentimental. Tenia por, en fi, que el matrimoni i els fills contribueixin a alimentar la manca d'ànim i valor en els moments en que tornés a pensar en aquell altre individu que viatjava amb mi a tot arreu darrere d'aquella màscara natural. La fama de solter pertinaç m'ajudava a mantenir una imatge una mica insolent que inclinava al meu favor la compte de resultats de la vida. Per una altra part, si bé és veritat que en aparença me n'anava sol al llit pràcticament cada nit, la veritat és que dormia regularment amb l'imbècil que havia descobert el maleït dia que vaig decidir d'afaitar-me. D'alguna manera era com viure amb algú invisible, però que limitava els meus moviments més que una parella convencional. No cal negar-ho, jo em moria per tenir un dona vulgar i un nombre de fills perque entre els dos poguéssim ajudar-los a créixer i, sobretot, una sala d'estar amb un sofà i un moble on poder posar una televisió en color.
Però em defensava a mort d'aquests capritxos que atribuïa a aquesta mena d' "altre jo" accentuant tot el que creia que m'allunyava d'ell. De fet, una vegada vaig caure en la temptació de demanar una hipoteca, però vaig anul·lar els contractes pocs dies després per no aburgesar-me dins d'un pis propi i em vaig gastar en gresques terrorífiques els diners que havia estalviat per a l'entrada. Per això que ara visc en una pensió, compartint habitació amb un magrebí que ven rellotges de marca falsificats. No fa gaire em va oferir un Rollexs per agrair-me els préstecs que li faig regularment i, tot i que li vaig preguntar que amb qui es creia que estava parlant, al final el vaig acceptar per no fer-li mal. Crec que resulta una mica patètic en el meu canell, sobretot des de que ahir en un rampell, vaig provar de treure'm la barba de nou.
Era la primera vegada en vint anys que no podia sortir de vacances, així que al recordar aquell altre estiu de la meva joventut vaig agafar la fulla d'afaitar i el sabó per veure cap a on havia crescut l'individu de dins. Ho diré sense embuts: havia anat a pitjor, doncs ara, a l'expressió avara de llavors, havia d'afegir un punt de decadència físicaque convertia el rostre sencer en una ruïna. El llavi superior, més prim que un paper de fumar, produïa una sensació de desemparament insuportable. I la barbeta havia desaparegut totalment com erosionada per una força moral envellidora. Tot i així, al tombar-me i contemplar l'habitació amb dos llits i veure el Rolex fals sobre el lavabo, vaig comprendre de sobte que sóc així, com el de darrere de la barba.
És dur haver arribat amb tanta precisió al lloc del que fugia, però ara, almenys, sé com sóc en lloc de la tensa i cruel lluita entre els dos personatges que s'han enfrontat durant tants anys només per demostrar-me qui era jo realment perquè no m'acceptava a mi mateix fins que he descobert que un té un caràcter propi que pot variar però mai no podrà fugir vers els altres o amagar-se darrere una màscara, ja que aquesta no pertany al personatge en si, que en un moment o altre sortirà a la llum com realment és... i per a mi això ha estat un descans.

Comentaris

  • assaig?[Ofensiu]
    foster | 01-09-2005

    Sí, com assaig està bé, però havent llegit altres coses teves m'hagués agradat que la reflexió formés part d'una trama menys òbvia, fer-hi entrar els altres personatges esmentats, participant de l'acció-reflexió.
    Amb tot la prosa és fluida i interessant.
    foster

  • Wau!! Molt, molt bo!![Ofensiu]
    Inflamable | 20-05-2005 | Valoració: 10

    "el meu altre jo.." el que tots tenim! Si canviem d'aspecte ens veiem diferents, però no deixem de ser aquella persona que va neixer a ix lloc, a tal any després de crist.
    El mirall no és bo, el mirall es sinistre i obscur..doncs només ens deixa veure el físic i la cara que ens dinstingeix d'aquell ésser que va neixer a ix lloc a tal any després de crist.
    El físic només es la closca on portem l'anima, les inquietuds, els sentiments...Mireu-vos endins!
    Una abraçada.

  • absoluta i totalment d'acord[Ofensiu]
    Shu Hua | 20-04-2005

    De fet, quan caus en aquella malaltia que avui dia està tant a tot arreu, vull dir la depressió, un dels exercicis que et recomanen (i que més et costa) és mirar-te al mirall. Al final, si te'n pots sortir amb bé i curar-te, li agafes el gustillo i ara em passo el dia mirant-me. De fet, l'ego em va pujar tant que vaig decidir que no necessitava, per ser guapa, ni pintar-me la cara ni les canes ni estar sílfide. A qui no li agradi, és que no m'interessa. però arribar aquí em va costar molt.
    No tant, per això, com al teu personatge. I ja entro en el comentari, que ja toca, diràs. Em sembla molt ben escrit, amb estil depurat, sense faltes, bon lèxic. I el tema és punyent i diria que molt important per a tu, sobre tot després de llegir el comentari que hi vas afegir.
    No et valoro perquè vaig decidir no fer-ho fins que les notes tornin al seu ritme normal, però jo et posaria un notable alt.
    No sé si t'havia comentat mai, però m'agrada molt com escrius i el que dius.

    Glòria

  • Explicació[Ofensiu]
    ismael | 08-03-2005

    Tots hem intentat evitar ensenyar com som realment alguna vegada. O hem volgut ser diferents, assemblar-nos a un prototipus ideal, etc. I més, en la societat actual, per por de què dirà la resta. És inútil amagar-se darrera d'una màscara. Cal acceptar-se cadascú com és i acceptar igualment als altres. Això és el que he intentat explicar en aquest relat.
    Fins la propera,
    Ismael