Manual de feina

Un relat de: ismael

A la facultat van dir-me que no em cregués mai els diaris, però després ningú no va acabar d'explicar-me exactament què m'havia de creure. Per això, quan vaig veure l'anunci vaig pensar: "mira, això és interessant". M'ho vaig apuntar i a l'endemà de matí me n'hi vaig anar a quarts de nou. De nou a dues, deia l'anunci, i jo fent temps per arribar a les nou en punt, que ho havia llegit en un capítol del Manual de la primera feina, com és d'important no fer mai tard ni arribar massa d'hora en una entrevista laboral. El cas és que quan vaig ser a l'adreça, a les nou en punt, la cua arribava fins al carrer. I això que l'oficina era en un tercer pis. L'escala era plena d'homes de totes les edats i la majoria duia el mateix diari que jo sota l'aixella. Paciència. Vaig demanar tanda i vaig començar a passar l'estona fent càbales sobre què devia voler dir: "Busquem un home de fe jove, no necessàriament amb experiència, a qui no espantin els ascensos ni la feina de responsabilitat". "No són vendes", especificava el text de l'anunci una mica més avall, en lletres majúscules. Això era el que m'havia convençut, perquè jo estava disposat a fer qualsevol cosa, però vendre no, no, no m'hi veia, no m'havia passat una pila d'anys estudiant periodisme per acabar havent de convèncer senyores maries de la utilitat d'un depilatori. O si? ¿Què faria si malgrat tot la feina era de venedor? Em tiraria enrere? ¿Què potser es pensen que no ho sabíem, com les gasten aquests dels anuncis, que de les putes en diuen relacions públiques, dels goril·les guardes de seguretat i dels venedors porta per porta joves agressius? Però el cas és que jo necessitava diners i, francament, no em veia gaire amb cor de fer de puta ni de goril·la. Entre ambdues opcions, segurament hauria acabat acceptant fer de venedor. Però no va caldre.

Les dues hores que van passar abans no vaig arribar al replà del tercer pis gairebé van fer-me desistir. És clar que tampoc no tenia gaire cosa més a fer, o sigui que vaig anar pujant, ara un graó, ara dos, i al final ja veia la porta oberta de l'agència i tot. A dins, hi havia una llum somorta, justeta, una taula amb una senyoreta que et prenia les dades i tres cadires que podien fer servir els que ja eren a punt de traspassar una segona porta d'aquest plàstic que sembla fusta on hi havia escrit el número de referència que jo havia encerclat a l'anunci, res més. La gent entrava i sortia prou de pressa, i tots feien una cara tirant a múrria, amb el front arrugat, com si no els hagués anat gaire bé. Això va encoratjar-me, perquè en vaig deduir que encara no havien trobat el seu home. ¿Seria jo? Per què no? Déu n'hi do la fe que tenia en mi mateix, era jove i no m'espantava treballar de valent ni pujar fins on calgués.

Va obrir-se la porta i va sortir-ne el jubilat que havia tingut tota l'estona al davant. Que no sabia llegir? Buscaven algú jove! En fi. A dins del despatx hi havia un home amb barba com de psicòleg assegut darrere d'una taula i, dret al seu costat, un altre individu molt pàl·lid i tot vestit de negre amb una creueta estranya al trau (d'aquelles que et fan recordar tipus estranys de pel·lícules de Sèrie B) i el posat molt, molt seriós, una mica com d'un altre temps. El de la barba em va fer seure; mentre, l'altre m'estudiava descaradament. Cercaven algú molt especial per a una tasca delicada en un recinte sagrat i esperaven que, a canvi d'una retribució assenyada i uns plusos que dependrien de la meva professionalitat, la persona escollida, jo si ens posàvem d'acord, combregués del tot amb l'obra i ajudés a créixer amb el seu propi entusiasme, etcètera, etcètera. Em temo que a poc a poc el front se'm va anar arrugant com el dels individus que teia al davant meu a la fila a mesura que havien anat sortint. "Perquè vostè deu ser catòlic batejat, oi senyor Ambre?", va preguntar el de la barba mirant de fer com si somrigués afectuosament. M'havien enganxat. Què havia de contestar, ara? Què deia el capítol del manual sobre les respostes clau? La veritat o el que creus que volen que els hi diguis? Però llavors el del vestit negre, que en sentir el meu nom havia agafat de seguida la fitxa de sobre la taula que els hi havia passat la secretària, va fer molt fluix al barbes "És ell" i va allargar-li la fitxa assenyalant-hi alguna cosa amb el dit. El barbut va assentir, obedient, va aixecar-se i va sortir a fora, i mentre jo el sentia explicar als que encara s'esperaven que ja tenien l'home que buscaven en vaig quedar sol amb el del vestit negre, la cara pàl·lida i aquella creu volumètrica al trau que se'm va acostar, ara amistosíssim, i agafant-me pel braç va voler saber com era que em deia Antoni i la procedència de la meva família. Llavors, donada la naturalitat de la història, com si no se'm cregués, em mirà als ulls i em preguntà si sabia què era un crismó. Aquí sí que vaig pensar "Ja no se m'escapa", que això ho sabia dels encreuats que féiem a classe de teoria de la comunicació, i li vaig col·locar entre cap i coll la definició amb pèls i senyals, quin un jo, per a les definicions: "És clar, senyor: el monograma del nom de Crist format per l'enllaçament de les dues primeres lletres, X i P, del mot grec Khristós." L'home, tan seriós, es va emocionar, li saltaven les llàgrimes, va voler abraçar-me i tot, i a mi em feia cosa que no em clavés un dels braços de la creueta del trau.

Enlloc del manual no hi diu res de tot això, però de vegades les coses van com van, pensava jo mentre algú altre que acabava d'entrar a l'habitació encenia un llum de sobre una maqueta i uns plànols, en un racó del despatx, i repetia el meu nom: "Ambre, Antoni Ambre, mare de Déu Senyor..." Rere seu van entrar més homes pàl·lids amb creuetes d'aquelles estranyes al trau de llurs americanes fosques que em miraven i feien anar el cap endavant i enrere. Llavors un d'ells em va ensenyar la maqueta i un altre va tornar a parlar estona i estona de l'Associació, de captes anuals i expiació dels pecats, de l'obra inacabada, de fervor popular, de símbols ciutadans i de la voluntat d'un poble... El cas és que vaig sortir d'allà contractat sense acabar de saber gaire si allò, si això, era la mena de feina que buscava. Però no em puc queixar. A hores d'ara ja fa uns quants mesos que treballo aquí al Temple. Cada dia de nou a tres quarts de dues, dilluns tancat, cinc turistes per viatge i bones propines si són estrangers, sobretot els japonesos. No creguin, no està tan malament fer d'ascensorista. Llàstima d'anys de facultat, això sí. Però estic segur que qualsevol dia pujarà algú important que es fixarà en mi com ho van fer aquell senyor de les barbes i els altres de l'associació de pietat Josefina o no sé què. Qualsevol dia. I he d'estar preparat. Per això, entre viatge i viatge, jo continuo estudiant el Manual. Per si de cas.

Comentaris

  • he llegit[Ofensiu]
    peres | 10-04-2006 | Valoració: 9

    el Revival, que m'ha cridat l'atenció perquè m'ha recordat molt un altre relat, i llavors (ja convençuts que escrivies força bé) he vingut a parar aquí, i aquest relat m'ha agradat molt i a més està molt ben portat, té un ritme que conviada a continuar.
    En fi, que et felicito.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: