Saps què...?

Saps què, brètol? (vinga, no t'emprenyis!, que sempre t'he anomenat així, no sé què t'agafa ara). Escolta'm, estic escrivint un llibre; bé, una novel·la històrica, exacte, tal com ho sents. Es diu, es diu... fixa-t'hi bé: "L'horrible / interminable / sinistra (perquè hem de fer servir un sol adjectiu, eh?, havent-n'hi tants?) influència del Doctor Pêtit de Vila d'Argent en el Vaticà durant el segle XVIII", au, agafa't... Que com és, que m'ha agafat per escriure-la? Doncs perquè m'ha sortit dels dallonses, ve-t'ho aquí! Escolta'm bé. Ho vaig decidir perquè era la millor excusa que se'm va acudir per expulsar tots els fantasmes que he anat tragant durant tots aquests anys de puta merda. Ep, posa'ns un altre tallat, maco. Hi sortiran tots, tu! Te'n de l'escuradents amb faldilles, i com caminava remenant el que no tenia pensant-se que era la reina del mambo? I de l'imbècil de professor de filosofia, que es va morir d'un empatx de badalls provocat per tots els ploms que es va haver d'empassar durant la seva punyetera vida? I d'aquell desgraciat d'intervenció, que la feina que tenia per dissimular les mirades verinoses que se li escapaven cada vegada que una senyora, o projecte de senyora, li passava pel davant? També hi sortirà en Rovira, l'encarnació perfecta del funcionari dròpol i rutinari que ens fa agafar mala fama a tots plegats. I en Puig, que des que entra fins l'hora d'esmorzar concentra exclusivament la seva escassa matèria grisa en resoldre els seus mots encreuats, guardats en el segon calaix com si fossin quaderns de cal·ligrafia, i no belluga ni un trist paper de la seva taula ni que soni l'alarma d'incendi. I l'Esther, te'n recordes? Que anava descordant-se els botons de la brusa fins que algú n'hi deia alguna de calenta, i llavors s'afanyava a cordar-se'ls, tota atabalada, fent veure que no se n'havia adonat... No riguis, que prou que li anaves al darrere tu, brètol, sinó que els solters no els interessem gaire, a les gates maules com aquella. I el carallot d'en Garcia, i el penques d'en Ribes, i la sòmines de la Mònica Grau i l'estúpid d'en Carles-panxacontenta, el males-puces d'en Martí, i l'escalfabraguetes de la Núria, i... espera, tu, que ara m'he marejat, fuig, que em penso que... ho sento, brètol, no t'he embrutat gaire, oi que no? Ep, maco, corre i porta unes serradures que he fet una mica l'ànec, em sap greu... Bé, no passa res. La barreja amb la copa d'abans de sortir de casa, ja se sap, oi? I no t'emprenyis amb mi, maco, no ha estat res i tu em coneixes i saps que no ho he fet expressament. Si de cas, posa'm una aigua amb gas per tirar avall i remullar la gola. Doncs bé, per on anàvem? Ah sí, la novel·la dels collons... Que per què he escollit la influència d'un Doctor en el Vaticà? No t'he dit que és una novel·la històrica? A més, m'hi va fer pensar un dia mirant la tele que parlaven del finançament sanitari i tot això. I què passa, si no en ser de medicina? Els altres? Vaig conèixer un tipus que escrivia i ja m'ho va dir, em va avisar: Vigila i vés amb compte, em va dir, que si mai t'ho publiquen, els veïns i coneguts es poden sentir retratats; inclòs ridiculitzats. Et poden fer una cara nova. Per això vaig decidir que la novel·la històrica era la meva coartada, ho entens, oi? Vaig anar a la biblioteca municipal per informar-me de noms i successos d'aquella època en el Vaticà i a tota Europa, per incloure'ls-hi. Però en el fons, en el fons, se me'n fot, si s'hi reconeixen o no, és el seu problema. No pateixis. No hi tens cap paper, t'ho juro, que no hi surts. Ets un brètol, però no prou per sortir a la meva novel·la. Que si en sabré prou d'escriure? Vols una cara nova? No hi ha res més fàcil. Escolta'm bé, vaig comprar-me un manual per a escriptors a la Fnac, i allà i és tot, de veritat. Mira: la primera lliçó és: ha d'haver-hi un plantejament, un nus i un desenllaç final. Després: triar el punt de vista del narrador. Cap problema: Jo, gènere masculí, primera persona del singular, present d'indicatiu! Idea principal: a prendre pel sac, tothom! El to literari? El meu, és clar! Protagonista: te'l presento. Personatges secundaris: tots els llepaculs i la púrria que ens rodegen cada dia. Està tirat, tu! Què dius? D'on trec el temps? Amb tres o quatre punyeteres hores a la setmana aviat estarà acabat, i sense deixar de complir amb les meves obligacions, eh!. Per la misèria que ens transfereixen a finals de mes i anomenen "nòmina" ningú no em podrà acusar de malgastar paper de l'Administració. D'aquesta manera, si hem de ser ecologistes, col·laboro com el que més... I per què ho vols saber, quants capítols he escrit? Brètol, només llegeixes clàssics, o què? Avui en dia, no n'hi ha de capítols, es fa tot d'una tirada. Que quantes pàgines? Mira, el que compte és que ho tinc escrit aquí, dins de la closca, en el cinquè pis, només s'ha de buidar, com quan estires el tap de la pica després d'afaitar-te. I que n'arribes a ser, de pesat, quan vols! Quina importància té, això? Si t'interessessis, si més no, per la idea... És clar que no et vull contestar, perquè no ho entendràs mai, tu, això. Ja n'hi ha prou, no et sembla? Doncs, mira, paparra, si això t'ha de fer feliç, la veritat és que el que se'n diu sobre el paper, encara no he passat del títol, però ja t'he dit que ho tinc tot... No hi veig la gràcia, de debò, no sé per què t'ha de fer riure tant, això...