Situació límit

- Estàs segur de fer-ho?
La mare de la Mònica ja havia advertit a la seva filla en més d'una vegada de les idees esbojarrades del seu company abans de casar-se. Però a ella, aquelles idees sobtades i aquells cops de geni ja li agradaven. El feien encara més atractiu. Però d'això ja en feia molts anys, quan encara estudiaven a la universitat. Ara es trobava davant d'una situació límit que podia canviar les seves vides.
De fet, en Miquel volia el millor per a ella. Ho va preparar tot perque tornés a tenir aquell somriure de felicitat de la noia de qui es va enamorar. Mai no havia pensat que hauria d'arribar fins aquest límit. Feia més d'un any que estava sense feina estable. Només petits contractes en empreses de treball temporal; d'un mes de durada com a molt. Uns mesos enrere havia invertit bona part dels estalvis que tenia en una operació amb un antic amic que volia muntar un negoci. Es quedà sense diners d'un dia per l'altre i encara espera notícies d'aquell que es feia dir amic.
La seva situació econòmica empitjorava sense veure una llum en la fi d'aquell cruel túnel. Darrerament, només veia com s'acumulaven les lletres del cotxe, el pagament de la hipoteca o el cúmul de rebuts.
La Mònica tenia un sou digne però insuficient per les despeses d'una parella i el seu fill de quatre anys. Precisament la malaltia òssia trobada recentment al seu fill desencadenà la recerca de sortides per part d'en Miquel. El petit no estava en perill però requeria d'una medicació força cara perquè la malaltia no anés a més i perjudiqués el seu desenvolupament físic.
Després de molt pensar, d'equilibrar diferents possibilitats i d'estudiar tots els avantatges i riscos, es decidí a explicar-li a la Mònica la sortida als problemes en què es trobaven:
- Robarem els grans magatzems del parc central.
- Com? Tu... t'has tornat boig, Miquel!
- Tranquil·la. Ho tinc tot planejat. No serà tan difícil com sembla i ens servirà per sortir del pas.
- I després? Seràs un professional del pillatge?
- Ja t'he dit que es tracta d'una situació límit -replicà per intentant calmar els nervis de la seva dona-. Només una vegada. Vull poder continuar vivint sense patir que qualsevol dia ens tallin la llum o el gas per no disposar de diners.
- Jo crec que és més digne viure així i sense cap remordiment de consciència.
- T'entenc. Però aquests ja els tenen fets i nosaltres hem de continuar lluitant dia a dia. A més, t'agradaria saber que el teu fill serà un nan perque no hem pogut solucionar el seu problema ossi?
Aquestes darreres paraules van tocar la fibra del cor de la Mònica. Contestà que continuava estant en desacord però que necessitava descansar. Ja en parlarien un altre dia i buscarien altres solucions. A l'endemà, en Miquel ja estava explicant el seu pla pel robatori amb la mirada atenta de la seva estimada. En Miquel inclús usà les seves tècniques de seducció per acabar de convèncer a la Mònica.

- Estàs segur de fer-ho?
La parella es trobava dins del seu vehicle aparcat davant de la porta lateral dels grans magatzems, on es trobaven les oficines. Era mig estiu i la ciutat estava gairebé deserta.
- Segueix el pla amb tranquil·litat. Tu entra per la porta principal i dirigeix-te primer al departament de cosmètica. Pregunta un parell de preus i després mires diferents articles de roba. Cinc minuts. No parlis amb les dependentes; et podrien reconèixer més tard. Després, surts discretament fins al cotxe a esperar-me.
- Em fas patir tu sol. I amb això...
En Miquel es gastà els diners de la darrera feina temporal en una pistola que comprà en els suburbis de la ciutat. Senzilla, però feia efecte. La portava amagada dins la jaqueta.
- No pateixis, nena. A l'edifici d'oficines no hi ha pràcticament ningú en aquestes hores. I no la penso utilitzar.
Després d'un petó, ambdós baixaren alhora del cotxe. Cadascú es dirigí en la seva direcció. La Mònica buscà la cantonada per encaminar-se a la porta principal, tal i com havien quedat. En Miquel entrà a les oficines, agafà l'ascensor i es dirigí fins a l'última planta. Entrà al departament de direcció sense trucar a la porta. Una noia bruna de pell en la trentena estava sola darrere d'una taula i amb la mirada capficada en un ordinador.
- Hola, maca. On és el director?
- Perdoni, es troba de vacances. De fet, per a qualsevol gestió del departament jo puc prendre-li nota. Sóc l'encarregada del departament.
- Molt bé. Doncs, anem per feina. Obre la caixa forta i dóna'm tots els diners que hi hagi -digué en Miquel mentre l'apuntava amb la senzilla pistola al cap.
- Jo...no...la combinació... -esbufegava la noia.
- Maca, deixa't estar d'històries que no et passarà res.
Dos minuts més tard, en Miquel sortia del despatx amb una saca plena de bitllets. Havia seguit a la noia fins a la caixa forta i aquesta complí amb tot allò que li manà. Ara restava pàl·lida en una cadira de l'entrada.
En Miquel tornà al cotxe fent el mateix recorregut a l'invers. La Mònica acabava d'arribar quan ell sortí per la porta. Van seure en el seu Seat Toledo i es van unir en una forta abraçada.
- Anem! -digué mentre agafava el volant i s'encaminava com un cotxe més amb el botí en el seient del darrere i un somriure picaresc a la cara.
Va pujar unes quantes travesseres buscant sortir del centre de la ciutat. Quan estaven en el Carrer Major van sentir la sirena. Sonava fort, i en uns moments, la persecució fou inevitable. La noia del despatx hauria avisat a la policia. I potser havia estat un error aparcar massa a prop, sobretot si hi havia cameres. En Miquel girà violentament cap a la dreta; uns cent metres més endavant, la policia començà a disparar. Travessà un semàfor en vermell però cada vegada tenien a la policia més a prop. Llavors, decidí treure la pistola i li donà a la Mònica:
- Té. Apunta a les rodes. -La Mònica no sabia com agafar l'arma i es quedà amb una cara esfereïdora. Tragué el cap per la finestra i començà a disparar mentre xisclava de ràbia per allò que estava fent.
Segurament va ser la sort dels principiants però una de les bales tocà de ple en una de les rodes i el cotxe de policia s'estavellà.
- Meeeerdaaaa! -cridà quan veié que, amb l'impacte, el cotxe de policia explotava i s'hi calava foc. Però els mateixos policies, il·lesos de l'accident, van demanar ajuda.
- Vinga, estimada. Ja som a prop de la variant -digué en Miquel per calmar una tremolosa Mònica.
Efectivament, el seu cotxe es dirigia cap al carril circular que els faria sortir de la ciutat i dirigir-se amb tota discreció cap a casa seva.
Un parell de minuts més tard ja es trobaven en el carril per entrar en la variant i deixar la ciutat però una patrulla de policia els esperava uns cent metres més endavant.
- Per allí, per allí! -indicà la Mònica al veure que els esperaven. De fet, aquesta vegada la policia seria més prudent; ara eren ells els que disparaven a les rodes del cotxe d'en Miquel però sense gaire encert.
- Vés cap a la sortida nord! El camí és més curt! -exclamà una Mònica ja totalment involucrada en la persecució. Poc després ja havien passat la indicació de la sortida. Faltaven menys de cinc cents metres.
- Accelera! -cridà la Mònica mentre treia el cap per la finestra i disparava a les rodes de la policia. Aquests van contestar de la mateixa forma. En Miquel es va veure obligat a acostar-se a la dreta del carril, que estava a uns vint metres d'alçada del terra fins arribar a la sortida.
Llavors, una bala perduda va tocar de ple en una de les rodes del cotxe perseguit, fent que xoqués amb la tanca de protecció i s'estavellés cap al terra.
- Noooooooo!
- Miquel, què et passa?
- Res, un malson. Estic bé.
- M'hauries de fer cas, estimat. Et queixes dels programes dels famosos que miro per televisió però observa't tu després de quedar-te a mirar pel·lícules de policies i lladres fins tard.
- Apa! Ara mira de dormir que demà tens la reunió amb el director general per l'absorció d'aquells grans magatzems i jo haig d'anar amb el nen a veure si ja li poden treure el guix del dit trencat.
- Bona nit, Mònica.
- Bona nit, Miquel.