Història particular d'un xat

Un relat de: ismael

"…No quise conocerla de aquel modo. Si quieres comprar algo tenlo todo. Y pocas veces sonreía. Pero con eso a mí me valía. No pude acompañarla en aquel vuelo...". Dissabte per la tarda tombat en el sofà. Avui volia anar a veure a una amiga a qui acaben d'operar però per a no molestar-la he preferit quedar-me a casa. Estic escoltant una vella cinta on sonen Los Secretos; i en concret, "Buena Chica". Aquesta cançó m'ha fet recordar la història particular del xat amb la bonanoia. Com passa el temps!
En mig d'un procés de recuperació després d'una intervenció quirúrgica, vaig decidir que una de les maneres de recuperar-me més ràpidament seria el contacte amb els altres. I degut a les limitacions que encara tenia en aquell moment vaig triar el ciberespai per aconseguir-ho. No em volia quedar entre quatre parets però tampoc podia fer vida normal. Vaig decidir connectar-me a un xat per parlar amb d'altres persones i no ser aliè a allò que succeïa en la vida quotidiana. No va ser feina fàcil. Primer, buscar en diferents portals i xats, on vaig descobrir tota una fauna de personatges que no utilitzaven internet per la mateixa raó que jo volia, precisament. Després, coincidir en trobar gent quan jo també tenia disponibilitat, tot i que jo disposava de forces hores pel fet d'estar de baixa. Finalment, ho vaig aconseguir. Vaig trobar un portal que em semblà força interessant i disposava d'un xat on la gent semblava ser com jo buscava. Gent normal que parlaven de fets normals de les seves vides. A més, vaig tenir la sort de trobar una meravellosa persona que de seguida m'introduí en les converses amb la resta, ja que tots es connectaven freqüentment i es coneixien entre ells, com si fossin una colla d'amics. De fet, aprofitaven el xat com si d'un punt de trobada es tractés. Aquesta persona era carcassonne. Sí, ho heu llegit bé. No us penseu que tenia aquest nom perquè els seus pares eren una parella de "progres" o de "neohippies". Suposo que la majoria coneixeu en més o menys mesura internet i els xats. En tot cas, indicar-vos que sovint s'utilitza un àlies (o "nick") per parlar amb els altres. Carcassonne és l'àlies de la persona que m'ajudà a integrar-me en aquell xat acabat de descobrir i després s'ha convertit en una gran amistat.
Mica en mica vaig anar coneixent personatges d'aquell xat. Sovint parlava més amb uns o amb uns altres segons els temes de conversa i les afinitats. Aquelles converses, sovint al vespre, em serviren per sentir-me un més d'aquella colla, que de fet és allò que buscava: la interrelació amb els altres. I per arrodonir-ho, aquella colla realitzava assíduament sopars per trobar-se entre ells. I, evidentment, de seguida em vaig apuntar a un d'aquests sopars per conèixer com eren aquelles persones amb qui jo em comunicava a l'altra banda de la pantalla. Aquest va ser el punt final d'una mena de teoria que vaig formular en l'inici: de com internet no és més que una eina, i cadascú l'utilitza com vol. En el meu cas, vaig aconseguir fer noves amistats gràcies a una relació aparentment freda com pot semblar la comunicació mitjançant un xat. Aquells àlies amb qui em comunicava es van convertir en persones de carn i ossos amb qui compartir un sopar o sortir per la nit. Em sentia orgullós d'allò que estava aconseguint.
L'ús de la xarxa va continuar però procurant no convertir-se en un hàbit que em robés hores inútils. Amb dos o tres dies a la setmana en tenia de sobres per continuar la relació amb la gent coneguda. Em sentia un més d'aquella colla i això em gratificava.
Llavors, va aparèixer ella. Un àlies nou entre la colla. No era la primera vegada i tampoc no era res estrany. De la mateixa manera que jo vaig aparèixer un dia sobtadament, d'altres persones havien fet el mateix o ho havien deixat estar. Però aquell dia, conversant amb la gent de la colla, va sorgir aquell àlies nou presentant-se a la resta: era la "bonanoia". A vegades hi ha gent que utilitza l'àlies per amagar la seva veritable personalitat però després de la corresponent salutació i veure de què parlava vaig pensar que realment es tractava d'una bona noia.
Va donar la casualitat que coincidia amb ella sovint i ens agradava parlar dels mateixos temes i ho fèiem de forma planera. La bonanoia es convertí de seguida en un dels anònims de la colla preferits amb qui conversar perquè m'hi sentia còmode. I, després de setmanes de xerrera mútua, arribà el moment de conèixer-la en persona. Es va planejar un sopar, tal i com es feia periòdicament per a mantenir el contacte. Jo ja havia assistit a algun d'aquests sopars per saber com eren les persones del xat. Ara em tocava saber com era la bonanoia. Realment, no me la podia imaginar físicament. Si estava còmode en aquell xat era perquè la gent no es preguntava directament per aspectes personals com l'alçada, el color dels ulls, el cabell o l'estat civil. Si alguns es volien conèixer més profundament ja es donaven el correu electrònic o el telèfon i quedaven. I si no, per això estaven les trobades dels sopars.
Arribada la data, em vaig preparar per anar al sopar com qualsevol altre dia. Aquestes trobades periòdiques les acostumàvem a realitzar en el mateix restaurant, a Barcelona, a prop de la sala Bikini, lloc on acabàvem la trobada. Així, cadascú podia marxar a l'hora més adient en funció del seu lloc de residència i del seu estat d'ànim -sovint relacionat amb el consum d'alcohol -. Em vaig desplaçar a la capital i em vaig dirigir al restaurant de sempre. Mica en mica, la colla ens vam anar trobant en el mateix punt. Petons i plegades de mans amb els coneguts. Presentacions amb aquells que no havien vingut a cap altra trobada o que, senzillament, acompanyaven a gent de la colla. Explicacions de novetats des de la darrere vegada que ens havíem vist. Bromes sobre si ens anomenàvem pel nostre àlies o pel nostre veritable nom. I, així, fent temps fins aconseguir prou gent per entrar al restaurant. Era normal que vingués gent amb retard pel fet de venir de fora, tot i que ja prevèiem un marge en l'horari de trobada.
Una vegada fet un grup prou important, vam entrar al restaurant i vam començar a triar què menjaríem. De fet, ja ens ho coneixíem pel fet de freqüentar aquell local. Més o menys repartits en la llarga taula, continuàvem garlant, tirant fotos i fent bromes mentre esperàvem a la resta. Va entrar un grup amb carcassonne, que portava gent d'altres poblacions en el seu vehicle. Un petó i em vaig situar a prop seu per poder parlar-hi durant l'àpat. En aquell moment, ja pràcticament estàvem tots presents i a punt per començar un nou sopar. Llavors la vaig veure entrar. En realitat, van entrar dues noies. Pel fet d'estar a prop, vaig ser dels primers en saludar-les. I una de les dues era ella: la bonanoia. "Siempre tuve la impresión de que el amor es un bicho que te come el interior i que va de fuera a dentro machacando tus cimientos...". La casualitat ha fet que moments abans de narrar la trobada amb la bonanoia la cinta toqués "Dos por dos", cançó interpretada acústicament per Revolver. Aquesta casualitat m'ha fet adonar de que no hauria sabut dir d'una altra manera que si realment existeix l'amor a primera vista, això és el que es va produir per part meva en aquells instants. Una sensació que se'm quedà dins meu aquella nit i durant molt de temps. Sensació que només havia viscut una altra vegada i ja en feia molts anys. A més, no va ser tan directa sinó a base de descobrir mica en mica a una meravellosa persona. Va ser en l'època d'institut, quan vaig conèixer a la que jo creia que seria la meva parella ideal. Aquella amb qui no em feia res compartir els secrets d'adolescent com si d'una germana es tractés. "My mistress' eyes are nothing like the sun. My hunger for her explains everything I've done to howl at the moon the whole night through. And they really don't care if I do. I'd go out of my mind, but for you. Sister Moon". Tal i com canta Sting en aquests moments pels altaveus a "Sister Moon", la meva passió per aquells ulls i allò que mostraven explica moltes coses que vaig fer, perdent el cap per ella. I, també, fent que aquesta passió mal portada em fes perdre una gran amiga i trencar aquella onírica parella.
Pel que fa a la bonanoia, el sopar no va fer més que ratificar que era tal i com es mostrava en el xat. Vaig oblidar-me de la meva amiga carcassonne perquè teníem molts temes en comú i no vam parar de garlar fins a l'hora de marxar cadascú a casa seva.
Des d'aquella nit, esperava obrir l'ordinador per veure si podia trobar-la i mantenir una conversa amb aquella agradable noia. Sabent que era de Barcelona, hauria pogut proposar-li de quedar algun dia per prendre quelcom però això no era el que el cor em deia. Per a mi, la bonanoia era una nova amistat que ja coneixia personalment.
Ens vam veure en uns quants sopars més i jo sempre m'hi sentia molt a gust però ara que ja la coneixia també estava pels altres, per la colla. En grups d'aquest tipus sempre hi ha força animació. I en aquest en particular, sempre anàvem a qualsevol local a ballar i passar-nos-ho bé.
Amb el pas del temps, jo també realitzava més activitats tot i no estar plenament recuperat. Les meves connexions amb els companys del ciberespai no variaven. En plena època estiuenca es va preparar un sopar a la costa per celebrar l'aniversari d'una de les habituals de la colla que patia una malaltia degenerativa. No sé si va ser el fet de comentar el problema de viure amb una malaltia d'aquest tipus o l'estació de l'any però el cas és que vaig estar una temporada coincidint força amb la bonanoia. L'excusa de la malaltia sempre era un bon argument per començar una conversa. Tant ella com la meva germana treballaven amb nens amb problemes. Aquestes converses i el fet de tenir el sopar a tocar van fer que, sense voler-ho primer i desitjant-ho després, cada vegada pensés més en la bonanoia. I això significa pensar-hi a qualsevol hora. Sense saber-ho, estava tornant a reconstruir aquell ideal amb qui seguir el pas de
la vida. "Tens els ulls desesperats com tots els nàufrags. Escrutant l'aparició d'una vela blanca. El passat és melangia. El futur, una rifa. Passa la vida, passa de pressa. Que tothom tregui el bitllet. Muntanyes Russes. Pujar i baixar perquè sí. Podrit destí. Muntanyes Russes. Pujar i baixar fent camí fins a la fi". Mentre escric, la lletra de Josep Fortuny em repica en el cap amb la cançó de l'Elèctrica Dharma, "Muntanyes Russes". Segurament és cert que en aquells moments actués com un nàufrag boig per una vela per poder continuar el camí. Però, què és la vida en tot cas? Un continu seguir d'alts i baixos on el més important és continuar sense aturar-se.
Vaig arribar a cometre tonteries com quedar-me plantat davant de l'ordinador mentre observava una foto de les que disposava de la bonanoia dels diferents sopars. I si no la vaig posar de fons de pantalla és perquè aquesta particular història també era d'ús exclusiu. Per introvertit o per vergonya, era un tema que només vivia interiorment. La única persona amb qui ho vaig comentar va ser amb carcassonne. Necessitava la seva ajuda. Que m'indiqués si parlava habitualment amb ella per saber-ne més coses. Un consell. Jo no estic acostumat a anar lligant pel món i no em considero una persona atractiva que pot trobar a qualsevol parella quan vulgui. Tampoc buscava això. Per a mi, la bonanoia s'havia convertit en quelcom d'important i volia saber com actuar. Però vaig pensar que no calia marejar-la. Carcassonne ja es portava prou bé amb mi.
La data del sopar de la costa va arribar i, aquesta vegada, no em vaig preparar com qualsevol altra sortida. Per a mi, seria especial. En qualsevol altra situació no hagués anat al sopar per la distància però donà la coincidència que em podia traslladar fins a l'apartament que tenen els meus pares en la costa i, sobretot, perquè em pujava per les parets per veure-la altre cop i gaudir de la seva presència.
Vaig passar el cap de setmana a l'apartament amb els meus pares. El sopar era un dissabte i només vaig haver de traslladar-me fins al local del poble veí. Una vegada allà, el ritual de sempre però amb decorat diferent. Mai no havíem quedat allà. A mesura que arribava la gent, els comentaris habituals, aquesta vegada augmentats pel fet de coincidir el sopar amb un aniversari d'una persona molt sensible i que a tothom dolia que patís aquella malaltia.
El sopar va ser esplèndid. Amb regals, emoció per l'amfitriona i, per arrodonir-ho, bon menjar en un local molt còmode. Tot i ser força gent, en acabar el sopar alguns van haver de marxar per diferents raons. Els que havíem quedat allà, coincidint que érem els que normalment sortíem desprès de sopar i volíem aprofitar les hores, vam decidir sortir per locals del poble i de les localitats veïnes. Jo no em separava de la meva amiga carcassonne, que havia vingut amb el seu simpàtic marit, i de la bonanoia, que estava esplèndida. Vestia amb la mateixa senzillesa que tenia en el seu interior però això a ella la magnificava.
Vam anar plegats a un petit local a prendre una copa. En realitat, el vam omplir de tan petit que era. Vam estar xerrant i fent-nos fotos per a la posterioritat. L'ambient era fenomenal. Però aquell reduït local de seguida se'ns va fer una presó i vam decidir canviar. Un dels de la colla coneixia la zona perquè vivia allà i ens aconsellà de canviar també de localitat per trobar un local més adient. Així ho vam fer. No vam tenir molta sort perquè arreu estava ple o eren locals on no es podia estar en grup com volíem.
Finalment, vam trobar un lloc on poder estar plegats i poder ballar, prendre una copa o parlar i sense molta gent. Però ja estàvem cansats del peregrinatge fet i no hi vam poder estar molt de temps. Dins la gent de la colla, també s'havien format petits grupets segons l'amistat o els temes de conversa i, al mateix temps, podíem anar canviant de grupet i continuar tots junts.
Arribà el moment de decidir marxar. Era tard i alguns tenien un llarg retorn. La trobada havia estat un èxit. Vam començar a sortir del local i a dir-nos adéu en els mateixos grupets que s'havien format. Llavors, sobtadament, vaig anar a buscar a la bonanoia. Encara avui no sé si era jo o actuava inconscientment. La qüestió és que em vaig esperar un moment a prop seu mentre persones de la colla marxaven. Un cop el camí lliure, m'hi vaig apropar.
-Hola. Escolta... Les converses que mantenim en el xat són molt bones i... m'has demostrat que realment ets una bona noia.
-Gràcies -em contestà amb cara sobtada. Esperava quelcom més d'ella.
-Mira. Jo no sé actuar en situacions com aquesta però només vull que sàpigues que si mai vols quedar per xerrar o prendre una copa, pots comptar amb mi.
-Gràcies -la cara li canvià de cop- jo també ho passo molt bé amb tu en el xat i en les trobades però en aquests moments estic passant un moment molt confós. Fa un parell de mesos que ho he deixat amb el meu xicot de sempre. Necessito temps per pensar. Han estat molts anys i tot és molt recent.
Dir que em vaig quedar de pedra és poc. Només se m'acudí treure la cartera i donar-li una targeta personal. - Si tu repenses i precisament vols parlar d'aquest tema o de qualsevol altre ja saps on localitzar-me. I saps que sempre em pots explicar allò que vulguis en el xat.
-Gràcies. I perdona si he estat brusca. Ja t'he dit que ara no en vull parlar. Vull deixar passar una temporada a veure si tenim alguna possibilitat...
-No, de cap manera. Perdona'm tu a mi. No sabia això teu però tampoc vull que creguis que buscava lligar per aquesta nit. Per a mi, ets important. He buscat un més enllà de l'amistat perquè et trobo fenomenal. Per això volia anar mica en mica però...
-Tranquil. Ja en parlarem. Ara haig de marxar. M'esperen en el cotxe per tornar a Barcelona.
Bona noia inclús per desfer-se de mi. Les meves expectatives havien estat massa altes i la caiguda fou pitjor. Tal com diu la cançó, havia passat de la muntanya a la vall en un no-res. Però aquest cop no sabia si podia continuar el camí. Havia de veure com paia el revés sofert. Carcassonne i el seu marit em van portar fins a l'apartament i encara em vaig haver de sentir alguna gracieta per part de la meva bona amiga pel que acabava de fer. Evidentment, sabia que aquest tipus de relacions no eren el meu fort però no volia que es pensés que buscava un rotllo d'unes hores.
Fa uns moments, la cinta continuava el seu repertori amb "It's a shame about Ray" de The Lemonheads. -En Ray es queda curt al meu costat- penso mentre escric aquestes línies. No recordo les cançons que segueixen però si continuen portant-me aquests records, tinc ganes de que la maleïda cinta s'acabi. A qui se li acudeix escoltar una cinta en l'època dels CD i l'mp3?
Passat el cap de setmana i la vergonya interior, només tenia ganes de tornar a connectar amb la bonanoia per a demanar-li disculpes altra vegada i intentar continuar la relació d'amistat que teníem en la xarxa. També comprenia la seva situació i que em demanés temps. "El temps és el xiclet que porto a la boca. S'estira i s'arronsa segons quan i amb qui el mastego. Si hi penso el sento desaparèixer. Se'm desfà a la boca. Es fa immastegable. Perd la seva consistència. La seva essència. La seva raó de ser. Que és ser mastegat. Si no hi penso...". Indubtablement, la cinta em persegueix. Ara, amb el poema de Gerard Quintana.
Les converses esperades van arribar però res va ser el mateix. A part de l'intercanvi de disculpes que es tornà a repetir, es va anar perdent aquella fluïdesa amb la que manteníem les converses, no coincidíem tan sovint en l'horari i, fins i tot, ella es canvià l'àlies per intentar passar desapercebuda i no haver de parlar de cap tema. Era evident que estava pagant la meva manca de paciència. "Fins quan tot demana una miqueta més de calma. També quan el cos demana una mica més d'ànima. La vida no para. I quan el temps accelera i mana pressa. Jo m'hi nego, perdo el temps a la barcassa. La vida és tan rara...". Curiosament, Gerard Quintana interpreta dues cançons seguides en la cinta. Ara, ha estat el torn de "Paciència".
La pèrdua de contacte per internet em va il·lusionar a tornar a veure-la en qualsevol sopar per poder aclarir allò que havia succeït cara a cara, desfer el possible malentès i, sobretot, saber com es trobava la meva amiga. I creia que aquesta era la millor manera precisament per tractar-se d'una bona noia. Però en els següents sopars que es van realitzar no vam coincidir i cada vegada s'allunyava més la possibilitat de continuar aquella amistat. "You're going to lose that girl, yes, yes, you're going to lose that girl, yes, yes, you're going to looooooose that girl. If you don't take her out tonight...". El quartet de Liverpool també s'apunta a la festa tot i que jo sempre he preferit els Stones. Però aquí no es pot triar. El dia que vaig gravar la cinta vaig incloure-hi aquesta cançó i ara no en recordo la raó.
Jo estava tranquil perquè no havia actuat amb mala consciència. Només havia buscat intimar una mica més. Mai no em vaig voler aprofitar de la seva situació emocional. En realitat, crec que era l'únic de la colla que no ho sabia. Ni tan sols entre nosaltres n'havíem parlat. Precisament perquè no parlàvem de les nostres vides privades -Ambdós som força introvertits-. En cas contrari, m'hauria estalviat un mal tràngol pels dos.
Va anar passant el temps i la història amb la bonanoia anava quedant en el bagul dels records. No pagava la pena insistir quan la resposta seria clara i contundent. "... ¿Sentiste a los asuntos pendientes volver... hasta volverte muy loco? Si resulta que sí, sí podrás entender lo que me pasa a mí esta noche. Ella no va a volver y la pena me empieza a crecer a dentro. La moneda cayó por el lado de la soledad y el dolor. Todo lo que termina, termina mal, poco a poco... y si no termina se contamina más y eso se cubre de polvo...". En aquest cas, és Andrés Calamaro i els seus "Crímenes perfectos" qui m'acompanya mentre escric. I em fa pensar qu
e té raó. Allò que està acabat -en aquest cas no va ni començar- val més deixar-ho enllestit. Aquest cop no tocava... Per això la història particular amb la bonanoia és història. Vaig esborrar les fotos que tenia en l'ordinador i qualsevol rastre d'ella... fins avui. Si el destí, com la cinta, ens ha de tornar a fer coincidir, no li tindré cap rancúnia.
Miro el rellotge i ja fa estona que he començat aquest relat gràcies a la inspiració d'una cinta però ja s'està fent tard i la cinta està arribant a la seva fi, com el dia. Els Pets són els darrers d'aquest fil musical que m'ha seguit durat la narració... "Sé que estàs cansada. els ulls se't fan petits. deixem abraçar-te tendrament i calla que és molt tard i ha arribat l'hora de dormir. Posa el cap a la meva falda i deix la meva mà expulsar els fantasmes que t'enmoinen i t'espanten. Tanca els ulls que ja et vigilo des d'aquí. Dorm tranqui·la i diguem bona nit...".

Comentaris

  • sempre ens queda la part positiva d'una ruptura[Ofensiu]
    inkoma | 07-03-2006

    Lemonheads, The Beatles, Pets, Gerard Quintana, Los Secretos... un gran repertori musical... i una situació que es pot donar en qualsevol moment i qualsevol persona... M'ha agradat molt, segueix escrivint tio!

  • No està malament[Ofensiu]
    filladelvent | 05-03-2006

    Sembla ben bé autobiogràfica -tot i que a mi això m'és ben indiferent- sobretot per la manera de portar-la, aquesta història: lentament, amb algunes repeticions que a vegades em sobraries, i amb uns detalls sobretot pel que fa a les referències de cançons que t'han quedat molt poètics i alhora molt sentits, propers.

    Bé, tot correcte, també la manera d'expressar-te en general, només una mica massa lent pel meu gust.

    A reveure.

    -Filladelvent-

  • Una història...[Ofensiu]
    kukisu | 05-03-2006

    ben particular, on els estats d'ànim del protagonista ens porten per un camí que transcorre per les situacions habituals en els xats. Potser es podria esperar un altre final, però, quina llàstima que no acabessin sent amics, simplement, o no podria ser?
    Molt ben explicat i desenvolupat, tanmateix.
    Gràcies, Ismael.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: