L'essència d'un amor

Tot era especial, no hi havia massa llum, fora de la masia la pluja difuminava en l'espai infinit les histories dels pagesos que abans vivien per aquestes terres, l'herba tota mullada, semblava un llençol o millor dit una catifa, sovint quan encara l'observo l'anhel creix en mi, fent que segui sobre ella.
L'home que tinc just al darrere es cec, es una persona reservada, segons em van dir va ser un gran poeta quan encara tenia esperances per viure.
Una nit, no recordo si de primavera o d'estiu les gotes s'esmicolaven per la finestra, i jo mentre m'escalfava les mans a la llar de foc, l'home assegut al meu costat va girar la seva cara cap a la meva, i com si em pogués veure vaig poder observar a traves d'aquells ulls seus un record, una situació, una nostàlgia produïda per la por, per la vergonya.
Fa temps ... seixanta anys enrere estava assegut a la mateixa cadira, davant seu una noia d'uns vint anys aproximadament com ell es pentinava el cabell amb tendresa, ell embogit per l'essència de l'enamorament la mirava sense trobar respostes, sense poder concentrar-se en res mes, tan sols en aquell instant existia ella.

-Amb molta cura, amb delicadesa i bellesa inclosa, va treure's lentament la cinta que duia posada al cap.- Va dir-me l'home, convençut de que a traves dels seus ulls escoltava l'historia silenciada.

I mut com minuts abans s'aixecà amb el seu bastó de fusta, m'acaricià el cap, va poder intuir que jo duia posada una cinta, llavors l'home sospirà deixant anar la duresa i el dolor. Petites espurnes recitaven les poesies que mai li va poder recitar a cau d'orella, cada pas que donava l'home dibuixava en el meu un cop més l'escena de tants anys enrere, la noia seguia pentinant-se fins que de cop deixà la cinta a les seves mans al mateix temps que somreia.

- Espero tornar-te a veure ben aviat Joan, dintre d'un any vindré amb els meus pares.- va dir amb tristesa la noia.
- Esperaré la teva arribada amb moltes ganes Glòria.- i així la va deixar anar per sempre més.

Just quan marxà va deixar anar dues llàgrimes impotents, de cop sentir la cinta a les seves mans, se l'apropà i olorà el perfum ... l'essència de la vida, de l'esperança, de la seva estimada.

Quatre mesos més tard la Glòria va perdre la vida en una explosió a l'escola on donava classes als nens orfes.

Ara per ara, continuo venint amb els meus fills com anys enrere venia amb els meus pares, i trobant l'absència de dues vides desafortunades però plenes d'amor, els veig en cada gota que truca a la masia, sovint quan miro la catifa verda em sembla veure'ls als dos besant-se.