L'esquenadreta

Un relat de: Mena Guiga
En plena canícula...no, no es taparia les canes amb tint. Li feia pal -expressió que li enganxà un nét- a la Pola. Els cabells blancs, aquella nit, mentra la sexagenària dormia amb música d'un cor de mosquits femella, van comunicar-li, amb un clar missatge capil·lar contundent, que els tocava la lluentor d'un vermellós refulgent, que els esqueia tant. La Pola, ulls closos, cervell actiu, escoltava com ho repetien incansablement. L'esgotava. 'Prou, vull reposar!', parlava en somnis. 'Manta, més que manta!' i acabaven 'Ets una esquenadreta!'.

Es va despertar, es va incorporar, va aixecar-se. Sense rumiar-s'ho va fer via cap a la cambra de bany. En sortí calba.

-Que n'aprenguin! La mandra mana sobre la cana!

Quedava una ínfima punta de cana que, esgarrifada, hauria cardat el camp (una altra expressió del nét) a Pu(n)tacana.

La Pola, exultant de goig pel seu enginy, amb el cap pelat que, sota una bombeta, semblava incandescent, tornà al catre. I s'hi estirà per romancejar tant com li plagués, amb l'esquena dreta o encorbada, carai!

Comentaris

  • Identitat Inedita | 23-07-2021

    Així jo voldria saber prendre aquesta decisió. En aquest moment sóc a la pelu tenint-ne. El pitjor però no és el tint, és l'haver d'estar sempre pendent de donar forma amb el secador.
    No el podria tenir arrissat natural com tantes d'altres. La paraula p... surt sola cada vegada que veig com un cabell curt O llarg exhibeix la seva falta d'artifici.
    Així m'ho fan dir per enveja. Ho he après solets
    Abraçades

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

836 Relats

904 Comentaris

370745 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com