L'escala

No puc imaginar la sort o la voluntat que tens al parlar d'amor d'una manera tan senzilla a la vegada que acurada, a mi l'amor poc m'inspira, només en instants en que estic sol amb els meus sentiments, a la vegada que perdo esperances de ser comprès. I no puc abandonar la lluita, el sentiment és el que em fa moure, sigui com sigui, i no m'abandona mai, de fet el meu sentiment sóc jo mateix, evitat sovint, per les persones per les quals el sento. No tinc un camí i el construeixo. En una situació com la meva, no em queda cap remei.
Coses meves apart, espero que el que has escrit formi part de la teva realitat, és molt dolç i no deixa lloc a l'amargor.


Sergi

cada persona som un món, ple d´històries, de sensacions, de sentiments, bons..dolents...
cadascú té les seves vivències, però lo bo és poder-les compartir, necessitem compartir-les, i de vegades necessitem molt poc per sentir-nos acompanyats en la lluita de la vida

un petó

demà per mi. Tots necessitem, algun dia, una espatlla a on poder descarregar les nostres angoixes.
Escrius molt, molt be. Tens idees i saps desenvolupar-les.
Gràcies pel teu comentari,Natasha, que m'ha permès trobar-te.
Una abraçada.
Nonna_Carme

Pensava que ja t'havia comentat aquest relat, que havia llegit fa temps i que m'havia encantat, i per casualitat he vist que no hi havia cap comentari meu, així que ara mateix vull deixar constància del què ja t'he dit, en realitat:
que li trobo un encant especial a aquesta breu història doble que transcorre a les fosques, però que té llum pròpia, una llum interior que li proporciona la narració, ben portada, i algunes frases especialment encisadores.
En mig d'un dia gris com el d'avui, les retrobo especialment encertades!

Em permets oferir-te els meus millors Desitjos des de l'obscuritat per a tu?

Per intentar compensar el retard en el missatge, t'envio una abraçada llaaarga que espero t'arribi aviat ( ja la sents? ),
Unaquimera

per l'altre

és bo sentir-se així :)

un petó!

i explicar, fins i tot sense paraules és el que a voltes en salva de nosaltres mateixos. No crec que hi hagi rés comparable al fet de saber que tan si els dies son brillants com si són grisos, hi haurà una mà que se'ns acostarà i ens farà costat. Una persona a la que vaig estimar molt, el meu pare, sempre em deia que un problema explicat a algú amb qui pots comfiar, es transforma en mig problema. I penso que tenia raó.
Una abraçada

Hi instants en els que tot ens sembla de color negre pero una presencia , unes paraules , mà a l'espatlla ens fan veure-ho tot amb una mica més de color i això sempre s'agraeix.
M'agrada el teu relat. És senzill però alhora expressa clarament uns sentiments que arriben al lector.
M'alegra rebre la teva visita , Natasha. Espero tornar-te a veure aviat.