Examen final

Un relat de: natasha
Us mireu abans de sortir del cotxe. Estàs nerviosa i ell, sense voler-ho fer notori també. Un cop fora t’agafa per la cintura i amb un gest pausat i ple de tendresa et mira i et diu “tranquil•la, els cauràs de nassos i te’ls posaràs a la butxaca només creuar la porta” que fa efecte sanador. Et sents una mica més segura i a punt de passar l’examen, aquest cop, final. Et veus menys preparada que quan et va presentar els seus pares, que esperaven una noia d’acord amb l’edat del seu fill i no una “nena” inquieta (amb les setmanes els has demostrat que només ho marca el DNI, el tarannà per la vida és una altra cosa); més violenta que quan vas haver de dir a casa teva que aquell company de feina que ta mare havia vist en una foto i que va exclamar amb un “quan parlaves d’ell em pensava que era de la teva edat” era el culpable que no dormissis a casa i que el teu rostre hagués virat cap a una serenor envejable. Segurament et creus més analitzada que el dia que va venir a dinar amb els teus quatre puntals, ells però, no es fixaven en tu sinó en ell, qui després dels postres va passar la prova...
Agafes aire, t’estàs a punt de fer enrere, però confies en ell i saps que és important fer aquest pas. Després d’això ja no caldrà amagar-vos més. Te l’estimes i aquest món és el seu. Ara “competeixes” amb l’hoquei, les seves estones lliures les ha de repartir i que coneguis qui i què hi ha rere la porta del pavelló és més que necessari. Reconeix que en el fons t’il•lusiona perquè saps que és una ratificació de les coses ben fetes, un “va de debò!”.
Entreu i automàticament les mirades van directes a tu i algunes també a qui et fa d’amfitrió. Et presenta l’equip i la gent del club en la sobretaula del dinar d’aniversari de l’entitat. El més lògic seria que tu fossis una de les companyes dels jugadors, en canvi el teu paper és ben diferent i aquest cop pesa, massa i tot. Entre murmuris sents que el feliciten i el seu somriure augmenta per segons, tu en canvi, t’empetiteixes al seu costat. El criden, saluda, us venen a trobar cares que ni et són parcialment conegudes malgrat els dos darrers partits t’has assegut a les grades a fi que avui no et fos tot tan estrany... però ja no recordes noms. Aquí es com casa seva i això es fa palès en els crits vàris que el descentren segon a segon fent creixent allò que ja sabies, que la dimensió d’aquest esport és més que una passió, és el seu motor.
Hi ha xivarri, la música de tarda sona i entre presentacions i converses que no saps d’on han sortit et gires i el veus, a l’altre cantó de la pista, immers en un rondo de cervesa i gestualitat... t’agrada observar-lo des de la distància i decideixes asseure’t a la graderia i gaudir del moment mentre el teu cap s’interroga entre si cal tot allò, si val la pena seguir amb una relació que saps que costarà no pels tretze anys que us diferencien sinó pels punts de vista que alhora que us empenyen a seguir de vegades us fan trontollar, la disparitat de “moments vitals”... però confies cegament en ell, l’has defensat davant tots aquells que no hi apostaven, que el van qüestionar perquè no et volien veure patir, però pot dir el mateix? És recíproca la necessitat? I mentre passen els dubtes pel teu cervellet algú que s’asseu al teu cantó i, amb cortesia, et pregunta si molesta. “No” que contestes mentre te’l mires còmplice. És el capità de l’equip i malgrat les distàncies tècnic-jugador que intenten marcar-se saps que ell és diferent, n’és un dels confessors (qui sap si des de que es va adonar que compartiu any de naixement)... “no dubtis del que esteu vivint, n’està molt de tu i ho donarà tot perquè surti bé. Aquest cop tots coincidim que és diferent. Abans de començar la temporada, quan vam fer l’estada a Tortosa –tinc entès que us estàveu coneixent- va rebre un missatge teu enmig d’uns estiraments de final d’entrenament, es va asseure i amb una somriure d’orella a orella va respondre, algú mig burleta va dir que ja era un dels seus ligues i li va etzibar que si nosaltres els jugadors havíem de fer bondat a l’hotel ell també havia de complir, va aixecar la mirada i ens va dir, amb cara murri “aquest cop és més que un polvo, sinó ja m’ho explicareu d’aquí uns mesos” i mira on ets, deixa estar el que puguin pensar els altres i dels comentaris fora de lloc que segur que has sentit per aquí, ja saps com som els homes i més quan estem en la nostra salsa. Els que portem anys compartint-hi hores el veiem tan canviat... i això té un nom, el mateix que fa sonar Mago de Oz al seu telèfon quan el truques. Endavant!” “ et pica l’ullet i s’esfuma entre la multitud mentre veus com s’apropa el “culpable” d’aquesta tarda amb cara de “ho sento”, però ara no t’importa, en els fons t’ha anat bé. T’aixeques, no deixes que et digui res, no calen disculpes i ni tan sols deixes que s’assegui, d’una revolada li plantes un petó absent a totes les mirades, trepitjant fort, cap obstacle més, només la satisfacció de tenir-lo amb tu.

Comentaris

  • En l'amor...[Ofensiu]
    AVERROIS | 05-04-2011 | Valoració: 10

    ...no hi han edats, ni sexes, ni colors de pell, quan un està enamorat fins hi tot els grisos són com l'Arc de Sant Martí.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

77226 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut