Les tres germanes divorciades

Es deien Isabel, Maribel i Annabel. Havien nascut escalonades si fa no fa cada dos anys i mig.

La mare, la Pazabel, alta i sense formes, coronada amb un llum circular giratori al cap, com si fos un far, era coneguda com la Torre de Zabel. Ningú es preguntava a què es devia aquella il·luminació contínua, aquella incandescència de cervell singular.

El pare havia mort cansat d'estendre calces i sostenidors, feina que li pertocava, no feia res més. Patia mandra polimòrfica i en casos així, a més, no es rebia cap ajuda del govern. La Zabel, per tirar endavant la família, havia de netejar culs amb merda de persones conegudes amb les que era cul i merda a canvi de calerons augmentats si hi afegia altres 'activitats'. Per tant, un cop fet el traspàs el marit, un menys per a mantenir. L'enterrament el van fer pagar com a detall pòstum a una cosina d'ell que vivia a la quimbamba i que patia del mateix mal, però cobrant: en aquelles terres el validaven.

Així doncs, un problema resolt, aviat, a més, va casar les filles amb un ex-capellà, un ex-alcalde i un ex-revisor de tren i la Zabel va poder viure uns anys tranquil·la. Va dedicar-se a visitar pobles de la seva comarca, a gaudir amb delectació de carrerons, edificis i espais pintorescos de barris antics. Segons com s'emocionés una mena de flama d'un color mai vist li aureolava la testa i molta gent, creient que aquella figura es tractava d'una enviada del cel, l'adorava i li feia presents, fossin en format teca o diner.

La Isabel i el ja-no-religiós van viure uns anys de luxúria i luxe arran dels calerons que ell havia pispat de batejos, comunions i casaments. El dia que l'home va deixar de tallar-se les ungles dels peus i van començar a semblar urpiots d'aligot, la Isabel va decidir que n'hi havia prou. I perquè no els quedava ni un euro al banc. Aniria a viure amb la mare i en Proni -Zemproni es feia llarg- a pastar fang, que si li donava força bé, i encara podria modelar-se una nova femella.

La Maribel i l'ex-batlle rebotien llur existència de Playa Bávaro a Playa Rábano a Playa Tártaro a Playa Párpado a Playa Cárdame. El dia que no van poder viatjar més enllà de Lloret de Mar, la frustració de la dona va ultrapassar nivells de conciència involutius: quin sentit tenia viure en aquell estat miserable? Va agafar els mòbils que tenia, en va fer un feix feixuc i va tustar amb convicció i repetidament la closca de l'infeliç Tasar -ja no reia dient-li "rei Baltasar"- el qual no era negre, sinó que la Maribel s'hi veia, per desfer-se'n, ara que l'havia escurat. Amb tot, va aconseguir desenganxar-se'l (hi ha dissolvents miraculosos al mercat dels gurús que tot ho poden) i emigrar amb la mareta marona.

L'Annabel i l'Amèrico van aguantar un xic més. Ell havia passat a ser dissenyador de miralls retrovisors. Inspirant-se en la seva capacitat comboi-revisora intuïa que engendraria grans obres i s'ho creia tant i ella el secundava tant que així fou. Sempre peces úniques i peculiars, amb cristall de categoria, amb revestiment inaudit, per a rics i col·leccionistes benestants. Fins que una model russa de silueta escultural, l'Agrafina, va desviar l'art d'en Mèrico. L'Annabel els va trobar provant revisions i retrovisions en una cambra humida pintada de color llangardaix en la pubertat. Del disgust li van caure les orelles com si fossin fulles tardorenques. Va marxar d'aquella manera, a trobar la seva progenitora. La russa, emprenyada per haver estat observada, va recollir l'orella esquerra i la va mossegar. Textura xicletosa. Va continuar. En unes hores moria, l'engolit s'havia inflat al final de la gola i es va ofegar. L'altra orella l'havia arreplegada el carallot d'en Mèrico, el qual, ignorant el tràgic final de la dona de l'Est, se la mirava encuriosit per atorgar-li alguna utilitat en el seu darrer projecte.

La Zabel va rebre les filles amb un somriure un pèl fals. I li venien a pidolar allotjament i més ara que es trobava en un tram vital de benestar i placidesa? Va esbufegar d'amagat en el rebost, entre sacs de patata desirée i pots de conserva esteriltzats o pasteuritzats. Va sospirar per relaxar la tensió.

Únicament li feia pena la petita, desorellada, plorant tant que l'obligava a fregar el pis gairebé cada hora. Els braços se li'n planyien. Per acabar-ho d'adobar, la humitat li debilitava el resplandor capil·lar a la irrisòria capacitat d'un llumí de fusta barata.

Mentrestant, el cràpula d'en Mèrico va conèixer la germana de l'Agrafina durant l'enterrament. La visió de l'Evokiya, de cos superb i roent, li va esquinçar el dol en un tres i no res. Víctima d'una intumescència indissimulable a l'entrecuix va córrer per alliberar-se rere un xiprer. En acabat va sentir una veu amb marcat accent estranger:

-Que se la peli en el sepeli és que la desitjava molt!

No era cap xinesa mancada d'erres, sinó aquella fèmina que superava l'anterior. Una top-top model. Es van mirar als ulls descaradament i en qüestió de minuts es trobaven follant com bèsties dins un sot preparat en un dels parterres per a un mort sense economia entre tants que omplien l'espai, cada vegada més, i que contribuïen a nodrir les moles vegetals decoratives que més d'un havia fotografiat com a exemple de jardí botànic preàmbul del Paradís.

-Oooov, oooov, oooooov!
El gemeguejar de l'Evokiya tenia un aire de gallina ponedora. Mèrico no va poder evitar un atac de riure que el va ajudar a experimentar un clímax de gran vehemència. Amb els sotracs, l'orella de la seva ex-companya, que duia en una butxaca, va caure per allà i va quedar esquitxada de terra i fluïds. A partir d'aquí l'Annabel, a qui li havia 'arribat' tot als forats auditius, va perdre connexió amb l'òrgan. La russa, talment com havia fet la seva germana, no va poder resistir-se a cruspir-se-la, amb aquell aspecte de galeta estranya xocolatejada.

La quantitat de llàgrimes de la tercera filla es va multiplicar. La Zabel no donava l'abast, el paviment de gres començava a mostrar patiment arran de la salinitat del líquid inacabable que l'anava tornant mat. Per la seva banda, la Isabel i la Maribel es tenyien l'una a l'altra de ros sorrenc i de negre vistós amb reflexos ultramar. Cada nit anaven al terrat, s'agenollaven i miraven el cel. I amb fervor li demanaven una un ric beduí propietari de molts basars i l'altra un jugador de bàsquet famós i acabalat, sinònims de bones noves vides que indubtablement es mereixien.

La pèrdua de la top i la top-top model va deixar Mèrico aixafadíssim. Va entrar en la que seria anomenada 'etapa grisa', en la que solament forjava retrovisors amb aire melancòlico-decadent i que per la tristesa que manifestaven feien engegar-se automàticament el parabrisa quan en captaven moments àlgids. Allò va suposar màgia afegida. De resultes l'autor va incrementar guanys. Amb tot, no era feliç. Evocava l'Evokiya, sobretot. Inútilment intentava reproduir els sons orgàsmics d'ella com a reacció dels miralls quan s'escalfessin massa.

************CONTINUARÀ*************
(i si es demana i es diu el motiu, estaria bé)
(tot i que uns quants 'jo's meus em demanen, acaba'l, Lídia).