LES TRES DE LA MATINADA

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Per fi he agafat el son reparador que tant necessito. Fa hores que faig voltes en el llit sense poder dormir. Demà, com cada dia, m’he de llevar d’hora per anar al treball. Sé positivament que quan no aconsegueixo agafar el son, a l’endemà no treballo ni suficient, ni bé. L’encarregat m’ha cridat l’atenció en més d’una ocasió. Però, què hi puc fer? Soc una persona de temperament negatiu, un pessimista d’arrel, sempre m’ho he estat. Fins i tot els pares m’ho deien, per què vas sempre amb aquesta cara trista pel món? Canvia, somriu i el món, que té coses maques, somriurà amb tu. Mes, jo mai els hi vaig fer cas i ara, sent un solitari, malgrat me’n recordi en alguna ocasió, se’m fa molt difícil canviar.

Bé, aquesta nit he agafat el son fa molt poc temps, remenant en els meus pensaments tristois, quan de sobte em desperto esparverat a l’escoltar el timbre del telèfon, de la tauleta de nit.
 Què coi passa!? – crido espantat, malgrat saber que ningú em pot contestar. El primers pensament que m’acudeixen al cap són: Que hi ha foc? Vas tancar la cuina?

Torna a ressonar nerviós el telèfon:
 Riiiing, riiing.

El prenc de mala gana i pregunto el clàssic:
 Digui, digui?

Res, no hi ha cap resposta. Només escolto el respirar d’algú a l’altre costat de la línia. Sona com un ronc. Cada vegada el ronc és encara més fort
 Qui és? Què vol?

La mateixa ronca i forta respiració, com si fos una amenaça, i res més. Penjo una mica inquiet. Sona el timbre altre cop i torno a despenjar. La mateixa respiració, però ningú respon a les meves paraules.

Al matí, al poc d’entrar a la feina, la primera esbroncada.
 Noi, què fas?

Aquesta nit el meu propòsit és dormir com un angelet i recuperar-me del malson d’ahir. Però a les tres del matí el telèfon torna a sonar:
 Riing, riing

Despenjo. Una veu metàl·lica i sense cap entonació em contesta:
 Si vol una aspirina, premi l’un. Si desitja una lavativa, marqui el dos. I si la seva necessitat és un orinal, el tres.

Quasi trenco l’aparell del cop que li dono al penjar. Això és repeteix tres vegades. L’endemà al matí vaig a la feina amb els ulls com a taronges. L’encarregat, només veure’m.
 Què no et trobes bé? Ves al metge i agafa la baixa, no pots treballar així.
Després de la visita del metge, - m’ha fet la baixa- dinar i fer una becaina. A la nit tornem al llit i, a dormir. Per sort avui he agafat un son plaent. Les tres de la matinada:
 Ring, ring.
 Sí.
 Te’n recordes de mi?- ara és la mateixa veu metàl·lica, però femenina.- Ens vam estimar molt. Jo et baixava el dit per enmig de l’esquena i tu et removies. Vam passar-ho tan bé! M’estimes encara?
 Jo! No la recordo.
 Sí! L’any passat a la platja, jugàvem enmig de les onades, com nens grans.

Penjo desesperat, i em prenc dues píndoles per dormir. Deixo despenjat el telèfon. Com que estic de baixa, descanso, faig el just per viure. De nou a les tres de la matinada altre cop: ring, ring. Despenjo i amb veu somnolent dic:
 Qui és?
 Nano !- la mateixa veu masculina de llauna.- Tu i jo éren molt amics, jugàvem a papes i mames al llit de la teva àvia. El tenies tan bonic.
 Però què diu. Jo no he estat mai amb cap home, mai. Ni he conegut tampoc cap àvia ni cap llit. Vostè està sonat.

Desendollo el telèfon i més malament que no pas bé, dormo. Però entremig del son em veig perseguit per un home gran, gros i potent.
A les tres de la matinada dels dies següents sona altre cop el ... ja ho sabeu per què repetir.
• Hola!! Mira, tinc una fulla d’afaitar a les mans. No notes com llisca damunt la pell i te’n va traient tiretes.
• Hola maco, has vist quin paisatge més bonic. Mira, mira com caus pel precipici.
• Hola peixet!! Ben bé, no ets un peixet. Això, això, empassa aigua sense parar, mentre t’enfonses dins la mar.
• Hola preciós! Et manca aire, esbufegues. Et remous t’ofegues. Clar, t’he posat una bossa de plàstic al cap.
• Hola amant del meu plaer. Com ho sento al pensar amb tu.

Sincerament estic mig boig. El metge, m’ha allargat la baixa només veure’m la cara. Sense voler, com cada vespre me’n vaig a dormir. Em pregunto, serà una obligació anar-se’n al llit cada nit sabem que et turmentaran?

Dormo, dormo, dormo. Ostres! Les vuit del matí i he descansat tota la nit. En sento alleugerit. Descanso encara més, surto a comprar somrient, saludo a tothom. En acabar el dia és arribada l’hora d’anar a dormir. Dormo tranquil·lament, mes em desperto i miro el rellotge. Les tres, observo el telèfon, no sona. Per què no sona, si ja són les tres? Li crido: són les tres. El despenjo, només el soroll de la línia.

Estic neguitós tot el dia. Me’n vaig a dormir i no puc. Encenc el llum i miro fixament l’aparell. Les tres, i no sona. Sí, ja son les tres, maleït estri, per què no sones.

Les tres i cinc! No puc perdre el temps. Sense ordre, començo a remarcar números, sense saber a qui pertanyen. L’he de trobar. Per què no em truca? Vull escoltar aquella veu metàl·lica que em remou per dins. A les tres de la matinada assegut al llit telefono a totes les meves coneixences. Provo si reconec la veu que necessito per a no dormir.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer