Cercador
les torres de foc
Un relat de: quetzcoatl- Compartir:
I doncs, ¿com volíeu que no m'enamorés de la Vida, si ella em va ensenyar l'exuberància de la bogeria i els secrets alquimistes de l'imaginació?
Em va agafar de la mà i se'm va endur a través de camps de roselles i camamilla, cantant-me cançons que embriaguen i somrient-me amb una malícia seductora... Jo m'asseia enmig de l'esponjositat de les flors i jugava a fet i amagar amb el temps; Ella m'acariciava la cara amb una brisa suau i dolça, m'esbullava els cabells i m'hi deixava besos de canyella.
Ah, sàdica gata de miol amansador, com vols que no desitgi el teu paisatge?
Cau el vestit i cauen les màscares quan em porta a contemplar els límits físics del món, allà on les aigües ens llepen les ferides i els núvols llisquen sobre el ventre rosat d'un capvespre.
La nuesa de cada cosa, la bellesa pura sense artificis. La cruesa, també.
A vegades em fa plorar de tendresa; a vegades de dolor. I quasi sempre em fa fer equilibris sobre una línia prima al final de la qual diu que hi ha la felicitat.
Ella m'ho dóna tot: m'estira a dues bandes amb la plasticitat del temps. Però és gelosa de donar instruccions i es diverteix espiant com ens ho fem per no caure a l'abisme.
I jo l'estimo. Estimo viure, viure per viure, així d'anàrquicament. Sabent que idolatritzo aquest senderol cap a la mort, cap al punt de partida. Potser per això a vegades em dóna la sensació que el temps dóna voltes sobre sí mateix en un espiral de nostàlgies, i que les teranyines del demà oculten el mirall que mostra la desintegració de la nostra existència absurda.
Per això a vegades sento por i desconfiança per allò desconegut; però d'altres vegades m'entrego a la fal.làcia.
Deixa'm tornar a tocar el teu paisatge.
Dibuixa una paràbola impossible en el temps i deixa'm jugar al jardí de l'innocència.
Un bucle infinit, on les torres de foc siguin núvols gegants banyats d'or, carmí i porpra; grans castells il.luminats assetjats per estols d'ocells migratoris, que duguin missatges de pau entre els becs lluents i les ales irisades.
Que les bombes siguin esclats de flors grogues caient sobre les pells dels homes i el dolor una idea llunyana en la memòria, com un mite d'un ordre de coses ja oblidades.
Però si la curiositat m'empeny a allargar la mà per tocar els somnis, les torres de foc penetren la pell i cremen aquest nostre idil.li. I llavors la teva mà mutilada m'estira escales amunt pels graons grisos d'una Torre de Babel decrèpita i quan més m'enlairo més abasta la vista l'extensió de la tragèdia.
A vegades sóc l'acròbata pretensiós que vol fer pessigolles a les estrelles sense caure en la profunditat tenebrosa d'una nit de tempesta.
Comentaris
-
Realment, ho anhelava [Ofensiu]filladelvent | 21-08-2005 | Valoració: 10
Anhelava aquesta mena de prosa, anhelava llegir quelcom que m'omplís, quelcom que m'agradaria haver escrit jo (t'ho dic sense ressentiments, des de l'admiració).
Un llenguatge ric, unes comparacions que s'enlairen i s'inflen, sublims, un cant a la vida, amb tot allò que comporta de bo i de dolent.
L'imprimiré i me'l rellegiré, frase per frase, dins a assaborir-lo en el total significat.
Et continuaré llegint,
-Filladelvent-
(Per cert, gràcies pels ànims pels comentaris i el suport) -
uoo[Ofensiu]xaropdetu | 21-08-2005 | Valoració: 10
ostres mima, t'ho has currat! m'agrada com juges amb les paraules. petons!!
xaropet -
La bella sàdica[Ofensiu]blaumar | 17-08-2005
que tot ens un ho dona per poder robar-nos quelcom després.
Saps? malgrat totes le s reflexions ser viu inclou ser un babau i deixar-te enredar fins al darrer moment.
Mentres tant, dolor, plaer i poesia ; merci per compartir la teva. -
Gràcies, un bon regal!!!![Ofensiu]instants | 17-08-2005
"I jo l'estimo. Estimo viure, viure per viure, així d'anàrquicament." No esperava trobar un regal com aquest avui, saps un secret? jo visc com tu vius, enamorat de viure, de viure tots els matissos, tots els instants, car que siguin dolorosos, car que no siguin fàcils, però els visc amb l'intensitat de viure, d'estirar el braç i tocar totes les coses m'agradin o no m'agradin, de passejar i omplir els pulmons de saviesa i feliç per a poder respirar. Uf! em deixo portar pel teu escric i el visc i el sento per dins com em recorre tot el meu ser, m'enarbola, m'aixeca i em somriu. Car també sento la tristesa de la incomprensió, d'una torre de babel on no ens escoltem, on tirem pel dret directes cap a l'autodestrucció, produeix tristesa, ho sé. I com, sense saber-ho, et vas allunyant del món absurd que et rodeja i no vols entendre.
Avegades però, crema't i no tinguis por de caure, que lo fàcil no sempre és lo que omple ja que és unrecurs per a enganyar-se molt subtilment.Vols tocar els estels? Toca'ls, però toca'ls sentint-los amb totes les seves conseqüències: VIU! Que la tempesta sempre passa....
Un petonàs i una abraçada ben forta.
P -
la unió de molts elements...[Ofensiu]ROSASP | 16-08-2005
Hi ha tantes maneres de sentir i d'estimar la vida...
Aquesta immersió dins d'un món infinit que ho embolcalla tot, és un preuat tresor i també un díficil repte.
I malgrat que molts cops caminem per aquesta línia subtil des d'on podem veure l'abisme, el batec del nostre cor ens canta suau i melòdic una cançó de bressol constant.
Només cal escoltar i perdre'ns entre els sons d'una estranya melodia que varia a cada instant.
Jo també vull fer pessigolles a les estrelles, sentir-les espurnejar entre els meus dits petits però somiadors i no em canso d'intentar-ho...
Em crida molt l'atenció la teva capacitat per sentir tan intensa i profundament, de mirar molt endins de les coses sense emetre judicis innecessaris, amb tolerància.
Aquesta contínua i vital recerca està plena de força i màgia. Amb les teves paraules ens fas volar una mica més alt...
Un petó molt gran!
-
...[Ofensiu]Mon Pons | 16-08-2005
Hi han maneres i "maneres" d'entendre la claror i la foscor. I d'estimar la vida.
Aquestes paraules que acabo de llegir són com una mena de regal meravellós. És com dir: a tu t'han sorprès abraçant la terra, t'han descobert reptant feble entre vents del nord i sòls d'argila, fets a semblança, fets d'irònics miratges, de cabells ardents, de cristalls i nebuloses, en una exultant i tremolosa nit.
Ho saps, com jo, l'infinit t'enamora... i quan es desplaça el somni, batent les ales, sobre un fullatge caduc que s'estén àmpliament: el cos.
És l'espurna d'una inquietud...
Què més puc dir-te? Poca cosa més: no hi ha res més , sinó veure una tranquil·la platja, mentre, entre el fang, destil·lem la vida, l'amor, el dolor, els errors... i la memòria.
Gràcies per aquestes belles paraules. -
L'exuberant alquímia de la Vida.[Ofensiu]Jofre | 16-08-2005 | Valoració: 10
Quetzcoatl,
Bona associació entre el nihilisme i les torres de foc.
Un relat amb un component oníric delerós de conquerir un paisatge que l'enamora veritablement.
Dóna una consistència provocadora al temps per seduir-nos amb les seves paraules, sempre ben a prop de l'abisme fent equilibris encomiables i gairebé impossibles.
Al final, Quetzcoatl, és un ocell migratori, que durà missatges de pau entre el bec lluent i ales irisades...
No és gens pretensiós voler fer pessigolles a les estrelles... és ben humà.
Una abraçada!
Segueix escrivint!
:-)
Valoració mitja: 10
l´Autor
90 Relats
822 Comentaris
161648 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76
Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.
Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.
Espero que us agradi algun dels meus relats!
teaspoontrader@gmail.com