LES DONES DELS RIUS VERTICALS

En un temps on les muntanyes besaven els núvols i els rius parlaven sota veu, existia una tribu de dones que desafiaven el silenci dels cels amb el seu acte sagrat. Les anomenaven ‘Les Dones dels Rius Verticals’, perquè, com els pins que abraçaven els turons, elles pixaven dretes, amb les cames al vent i els ulls clavats en l’horitzó.

Eren filles de la terra fèrtil, aquelles que treien l’aigua dels pous amb les mans nues i plantaven llavors amb cants. Els seus cossos, escultures de fang i llum, no es doblegaven ni per dormir ni per donar vida. Quan la lluna plena impregnava la nit, elles es reunien a les clarianes, on les herbes salvatges amagaven secrets, i allà, en cerimònia, ofrenaven a la terra el seu or líquid.

No ho feien per necessitat, sinó per recordar. Cada doll era un cant als déus del blat, un pont entre el cos i el sol. Els homes de la tribu les observaven de lluny, entre enveja i reverència, mentre elles reien amb veus que ressuscitaven els rius secs, ‘Som arrels’, deien, ‘i les arrels no s’agenollen’.

Els infants les imitaven, amb càntirs de fang i cames obertes, fins que les mares els ensenyaven el ritme del cos: un acte d’equilibri, com caminar sobre pedres molles. ‘Així es parla amb el món’, deien, mentre les gotes dibuixaven espirals a la pols.

El temps, però, va portar vents que maleïen el que no s’inclinava. Els nous déus demanaven genolls a terra i dones que teixissin ombres. Les Dones dels Rius Verticals van ser tretes de les cançons, les seves petjades esborrades per plujes àcides. Només en queda una dita dels contes dels pastors: dones que, com les cascades, mai van caure horitzontals.

Avui, quan la lluna és un mirall trencat, algunes encara senten el crit de les clarianes. S’aturen en mig dels camins, miren amunt, i somriuen. Perquè la terra recorda. Perquè sota el ciment, les arrels respiren.




2025