L'Aurora

Un relat de: Sergi Elias Bandres

Una desfilada de bojos per la nació camina entre crits pels principals carrers de la ciutat. Els mots no tenen sentit. La gent a casa critica o, d'altres, senten una mena d'emoció. És el dia de la conmemoració de l'independència del país.

A casa seva, l'Aurora, renta la roba a mà. Només la seva, és clar, perque fa més d'un any que no veu a la seva família. A ella no l'importa gaire el dia que és, ho sap pel telenotícies. Sap que res d'això canviarà la seva vida. Ho sap per la seva llarga experiència. És una àvia. Sona el telèfon. ...senyora, la truquem per una enquesta... penja el telèfon i se'l queda mirant. No entén per què ha de tenir telèfon. Surt al balcó. És un carrer estret, encara que una mica llarg, però això tant fa.
Posa la televisió. No ho considera un entreteniment. Li agradaria veure la seva filla Carla i els seus dos néts. Però no els hi vol dir res "...si ells ho volen així i Déu també...". Fa un parell de mesos que va deixar de vessar llàgrimes. Massa manca de sentit. Es queda mirant un moment la tele, on hi fan un concurs d'endevinar paraules, i el món de dins l'aparell li sembla tan llunyà... -semblen éssers d'un altre món-, pensa.
Li agradaria ser feliç, encara que recorda pocs moments durant la seva vida que les coses hagin valgut la pena de veritat. Ella sempre ha sigut cristiana, però últimament es pregunta si realment hi ha quelcom després de la vida: "no he vist mai cap llum que m'ho comuniqui". Però tampoc sent por, més aviat sent una petita necessitat d'allunyar-se d'aquest miserable món. No li agrada, i últimament encara menys. Sona una ambulància. Quan passa això, ella sol pensar: "un dia d'aquests em tocarà a mi, i no tornaré a casa". No té el perfil per estar en una residència, no té cap malaltia important. Bé, té la malaltia de la vellesa.

Ja és vespre. Es farà una sopeta escoltant la ràdio. No li agraden els programes moderns. Sempre en troba un o dos que parlen de coses que, encara que a ella no li interessin, no li semblen tafaners ni esbojarrats, encara que es pregunta si el que li agrada a ella durarà gaire. No tarda a anar cap al llit, no sol fer res després de sopar. "Demà serà el mateix dia".

L'Aurora s'aixeca a les set, sense despertador, però ja sent la ràdio de la senyora Clàudia, viuda des de fa dos mesos, que viu a la casa del costat. Se sent música, però l'Aurora no en fa cas, la música antiga li porta molts records i la posa trista, una nostàlgia exagerada. S'escalfa una miqueta da cafè per fer-se un tallat. Va pensant, va pensant... hauria de fer alguna cosa per no avorrir-se tant. Se li acut d'anar a la biblioteca a agafar un llibret setmanal on hi ha les coses que es poden fer durant la setmana a la ciutat. És una mica absurd fregar quan està tot tan net.

Caminant pel carrer, i dirigint-se amb ganes cap a algun lloc com feia temps que no ho feia, l'Aurora experimenta unes extranyes vibracions a l'observar els colors dels rètols de les tendes i els cotxes que van passant, i li agrada. S'alegra d'haver tingut aquesta idea. Gent de totes les edats i els status la rodegen, és com si ho experimentés de nou, realment és una alegria especial. I li agrada perquè ho ha decidit ella soleta, cosa que poques vegades ha fet en sa vida. Arriba a la biblioteca i agafa el bloc que volia, es dirigeix cap a la plaça del davant, amb un sortidor al mig, seu en un banc i comença a curiosejar. Després d'una estoneta, es decideix per una galeria d'art on l'entrada és grauïta.

La galeria té tres plantes, i s'hi exhibeixen uns quadres sobre racons i raconets de la ciutat, on s'hi veu aquí una claveguera, allí un indigent... i les demés persones s'aturen mig perplexes davant de cada quadre. Ella no s'esperava una exposició de caire tan decadent, però hi ha quelcom d'això que li agrada, i es fixa en cada detall. "Si que n'hi ha, de misèria, però en el fons és del tot real". Efectivament. El moviment de la gent i l'excel.lència amb què han sigut pintats els quadres dónen vida a l'Aurora, una cosa que li mancava. De sobte pensa que ella mateixa es podria posar a teixir retrats. Ha trobat l'art. Ha trobat una aventura. Es pregunta com es pot passar d'aquesta manera de la vida morta a la vida alegre, i comença a pensar que el seu món es pot transformar...

Comentaris

  • És així mateix![Ofensiu]
    - | 28-10-2008 | Valoració: 10

    La protagonista del relat reflexiona i conclou que li manca alguna cosa. Decideix buscar-la activament i s'adona de que resulta senzill evitar la monotonia diària només amb algun nou al·licient. Una bona iniciativa. Ha trobat la motivació que li calia per abordar els dies amb il·lusió.

    Un relat força descriptiu, no només en quan a la situació i les circumstàncies, sinó pel que fa a les emocions, sentiments i sensacions d'aquesta àvia, ple de detalls que potser en un relat menys treballat, podrien ser prescindibles, però que de manera subtil donen ambientació a la història i l'enriqueixen...
    I personalment, m'agraden les descripcions gairebé exhaustives.

    Et felicito!



    Rosella

  • Ben cert i real...[Ofensiu]
    witch-vic | 30-12-2007 | Valoració: 10

    ...a vegades es troba l'espurna per tirar endavant amb la cosa menys pensada.
    M'ha agradat la manera com descrius el dia a dia de l'Aurora.
    Et seguiré llegint!

  • La mirada de l'artista[Ofensiu]
    franz appa | 30-12-2007

    Després d'una sòbria i descreguda descripció de la realitat quotidiana de la protagonista -descreguda quant ho és el punt de vista de la pròpia protagonista-, trobem aquest final delicat en què se'ns obre una llum i una possibilitat de redempció. No sé si és un missatge realment salvífic, o només el senzill interès escapista, el que descobrim amb els renovats ulls de la inesperada artista. En tot cas, ens obre una finestra. I respirem, com l'Aurora -de ressò nietzscheà, potser?-.
    Salutacions,
    franz

  • És un relat...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 30-12-2007 | Valoració: 10

    ...ple de pessimisme però que té un final inesperat, la dona l'Aurora ha trobat l'art, i l'emoció i el fi de la seua vida. Hi ha moltes persones que ho hem fet i creu-me és del tot important per a les nostres vides. Potser l'Aurora deixe de pensar en el seu futur i es dedique a viure la vida en profunditat que és això viure l'art, viure en profunditat, i mira la pel·lícula "El club dels poetes morts", no és viure una vida plena de dones o d'homes i d'alcohol i drogues, sinó comprendre-la i viure del tot l'art i el saber, viure els moments i les sensacions que ens pot donar la vida, tu em comprens Sergi, i has fet el relat que a mi m'haguera agradat fer el d'una dona vella que a l'hora de la seua vellesa troba la resposta a la seua vida, l'art.
    Salutacions de Vicent i Bon Nadal i Bones Festes.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sergi Elias Bandres

Sergi Elias Bandres

641 Relats

1819 Comentaris

480165 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Vaig néixer el 9 d'Agost del 1.978 i em van posar a la incubadora, a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell, la meva ciutat. El primer record que tinc des de llavors sóc jo complint quatre anys davant el pastís i el meu iaio, que morí d'accident laboral quan jo en tenia deu. Als meus vuit anys la meva mare va agafar un trastorn i va aguantar fins que jo en tenia setze, quan es va llevar la vida. A partir de llavors vaig tenir molts problemes amb l'L.S.D. i als dinou anys vaig heretar el trastorn de ma mare, encara el tinc. He estat ingressat tantes vegades... i fa por, fins terror.

Però tinc felicitat i això no se m'escapa.


Sergi