L'Aurora

Un relat de: Bonhomia

Una desfilada de bojos per la nació camina entre crits pels principals carrers de la ciutat. Els mots no tenen sentit. La gent a casa critica o, d'altres, senten una mena d'emoció. És el dia de la conmemoració de l'independència del país.

A casa seva, l'Aurora, renta la roba a mà. Només la seva, és clar, perque fa més d'un any que no veu a la seva família. A ella no l'importa gaire el dia que és, ho sap pel telenotícies. Sap que res d'això canviarà la seva vida. Ho sap per la seva llarga experiència. És una àvia. Sona el telèfon. ...senyora, la truquem per una enquesta... penja el telèfon i se'l queda mirant. No entén per què ha de tenir telèfon. Surt al balcó. És un carrer estret, encara que una mica llarg, però això tant fa.
Posa la televisió. No ho considera un entreteniment. Li agradaria veure la seva filla Carla i els seus dos néts. Però no els hi vol dir res "...si ells ho volen així i Déu també...". Fa un parell de mesos que va deixar de vessar llàgrimes. Massa manca de sentit. Es queda mirant un moment la tele, on hi fan un concurs d'endevinar paraules, i el món de dins l'aparell li sembla tan llunyà... -semblen éssers d'un altre món-, pensa.
Li agradaria ser feliç, encara que recorda pocs moments durant la seva vida que les coses hagin valgut la pena de veritat. Ella sempre ha sigut cristiana, però últimament es pregunta si realment hi ha quelcom després de la vida: "no he vist mai cap llum que m'ho comuniqui". Però tampoc sent por, més aviat sent una petita necessitat d'allunyar-se d'aquest miserable món. No li agrada, i últimament encara menys. Sona una ambulància. Quan passa això, ella sol pensar: "un dia d'aquests em tocarà a mi, i no tornaré a casa". No té el perfil per estar en una residència, no té cap malaltia important. Bé, té la malaltia de la vellesa.

Ja és vespre. Es farà una sopeta escoltant la ràdio. No li agraden els programes moderns. Sempre en troba un o dos que parlen de coses que, encara que a ella no li interessin, no li semblen tafaners ni esbojarrats, encara que es pregunta si el que li agrada a ella durarà gaire. No tarda a anar cap al llit, no sol fer res després de sopar. "Demà serà el mateix dia".

L'Aurora s'aixeca a les set, sense despertador, però ja sent la ràdio de la senyora Clàudia, viuda des de fa dos mesos, que viu a la casa del costat. Se sent música, però l'Aurora no en fa cas, la música antiga li porta molts records i la posa trista, una nostàlgia exagerada. S'escalfa una miqueta da cafè per fer-se un tallat. Va pensant, va pensant... hauria de fer alguna cosa per no avorrir-se tant. Se li acut d'anar a la biblioteca a agafar un llibret setmanal on hi ha les coses que es poden fer durant la setmana a la ciutat. És una mica absurd fregar quan està tot tan net.

Caminant pel carrer, i dirigint-se amb ganes cap a algun lloc com feia temps que no ho feia, l'Aurora experimenta unes extranyes vibracions a l'observar els colors dels rètols de les tendes i els cotxes que van passant, i li agrada. S'alegra d'haver tingut aquesta idea. Gent de totes les edats i els status la rodegen, és com si ho experimentés de nou, realment és una alegria especial. I li agrada perquè ho ha decidit ella soleta, cosa que poques vegades ha fet en sa vida. Arriba a la biblioteca i agafa el bloc que volia, es dirigeix cap a la plaça del davant, amb un sortidor al mig, seu en un banc i comença a curiosejar. Després d'una estoneta, es decideix per una galeria d'art on l'entrada és grauïta.

La galeria té tres plantes, i s'hi exhibeixen uns quadres sobre racons i raconets de la ciutat, on s'hi veu aquí una claveguera, allí un indigent... i les demés persones s'aturen mig perplexes davant de cada quadre. Ella no s'esperava una exposició de caire tan decadent, però hi ha quelcom d'això que li agrada, i es fixa en cada detall. "Si que n'hi ha, de misèria, però en el fons és del tot real". Efectivament. El moviment de la gent i l'excel.lència amb què han sigut pintats els quadres dónen vida a l'Aurora, una cosa que li mancava. De sobte pensa que ella mateixa es podria posar a teixir retrats. Ha trobat l'art. Ha trobat una aventura. Es pregunta com es pot passar d'aquesta manera de la vida morta a la vida alegre, i comença a pensar que el seu món es pot transformar...

Comentaris

  • És així mateix![Ofensiu]
    - | 28-10-2008 | Valoració: 10

    La protagonista del relat reflexiona i conclou que li manca alguna cosa. Decideix buscar-la activament i s'adona de que resulta senzill evitar la monotonia diària només amb algun nou al·licient. Una bona iniciativa. Ha trobat la motivació que li calia per abordar els dies amb il·lusió.

    Un relat força descriptiu, no només en quan a la situació i les circumstàncies, sinó pel que fa a les emocions, sentiments i sensacions d'aquesta àvia, ple de detalls que potser en un relat menys treballat, podrien ser prescindibles, però que de manera subtil donen ambientació a la història i l'enriqueixen...
    I personalment, m'agraden les descripcions gairebé exhaustives.

    Et felicito!



    Rosella

  • Ben cert i real...[Ofensiu]
    witch-vic | 30-12-2007 | Valoració: 10

    ...a vegades es troba l'espurna per tirar endavant amb la cosa menys pensada.
    M'ha agradat la manera com descrius el dia a dia de l'Aurora.
    Et seguiré llegint!

  • La mirada de l'artista[Ofensiu]
    franz appa | 30-12-2007

    Després d'una sòbria i descreguda descripció de la realitat quotidiana de la protagonista -descreguda quant ho és el punt de vista de la pròpia protagonista-, trobem aquest final delicat en què se'ns obre una llum i una possibilitat de redempció. No sé si és un missatge realment salvífic, o només el senzill interès escapista, el que descobrim amb els renovats ulls de la inesperada artista. En tot cas, ens obre una finestra. I respirem, com l'Aurora -de ressò nietzscheà, potser?-.
    Salutacions,
    franz

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513866 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.