L’ARBRE DE LA SOLITUD.

Cercant la solitud va decidir fer-se una casa, com era molt aprensiu a l’edificar-la només va posar només un únic lloc per entrar-hi. A més no va fer l’obertura gaire gran per evitar que alguna persona amb males intencions pogués ficar-se a dins sense adonar-se’n. Només va posar una única porta-finestra de guillotina, i a més comandada per un dispositiu elèctric, per fer més còmode i segur el seu aïllament.

Dins de la casa, va instal•lar les coses més necessàries: una cuina amb nevera, congelador i frega plats, una habitació amb una taula gran que al mateix temps servís tan per a menjar com per a escriure, posar l’ordinador o el televisor. Un gran tresillo, un prestatge amb llibres i una equip de música amb els seus corresponents CDs. El dormitori amb grans armaris i naturalment el quarto de bany.

Una vegada acabat el seu recinte hi va posar uns pocs quadres i fent la darrera ullada pensà que és un afortunat perquè viu en un espai de terreny, lliure fins i tot de cotxes. Per fi ha pogut construir la seva casa per viure còmodament i sense problemes per relacionar-se amb ningú. Un cop arribat a la casa podia gaudir de l’aïllament necessari per la seva tranquil•litat, sense pensar que algú sense el seu permís pogués entrar a molestar-lo.

Una teulada, quatre parets i un porta-finestra per poder entrar i sortir i donar una mica de claror a l’interior. El somni de la seva vida. Va sentir a la seva esquena, en certes ocasions que explicà al treball, entusiasmat, la seva gran obra, que algun company fent un moviment oscil•latori amb el dit a la templa comentava: Això quasi és el calabós d’una presó. Però feliç per haver-se construït en el lloc desitjat el seu palau no va ni fer-ne cas.

Va començar a viure-hi i tot marxava com havia somniat, s’aixecava al matí escoltava els ocells trinar a certa distància, veia el sol matiner aixecar-se com un dics radiant i amagar-se al vespre rere una muntanya propera. S’hi queia una tempesta al vespre a l’obrir la finestra olorava la terra molla. Dins la seva casa havia tot el necessari i gaudia del seu propi jo sense remordiments.

Tot d’una van començar a aparèixer nova gent que portats per la bellesa de l’entorn s’acostaven i miraven la natura i de lluny xafardejaven la seva casa. Més tard van vindré algun grup a fer càmping, la qual cosa ja molestava la seva vida eremítica. Uns mesos més tard va avisar a la policia perquè n’eren molts els que trencaven la pau.

De sobte una camions van presentar-se un matí i van començar a deixar molt a pro estris de construcció, més tard una brigada va construir una nova casa. Portats pels nous veïns van venir uns altres. Finalment la pau fou trencada i a més algun de més amistós acudí a invitar-lo a una festa, res cap cosa, sense importància, una barbacoa, xerrar una mica i fer una xic de xerinola. No ho va acceptar mai, volia gaudir del seu espai. Potser i tot va fer cara de molestar-se.

Aleshores un gran pensament li vingué al cap, compararia un arbre i el plantaria davant la porta així ningú tafanejaria la seva casa. Va anar al planter i va encarregar l’arbre de més ràpid creixement per garantir el més aviat possible el seu aïllament. No volia construir una cerca ni una tapia perquè això l’enclaustraria dins un espai reduït vers el paisatge.

Immediatament de rebre’l fa posar mans a l’obra i en poc temps havia plantat l’arbre davant de la porta finestra tan ajustat com era possible però permetent la entrada i sortida de la casa.

A l’endemà, en el temps, una forta sotragada en va esparverar i volem sortir li va ser impossible. L’arbre de tant ràpid creixement havia crescut i crescut i ara s’incrustava en les parets de la casa justament davant de la porta.

Desesperat va demanar auxili però per un instant va semblar impossible l’arbre impedia qualsevol comunicació telefònica tallant la cobertura i apressant en les seves arrels els cables i tubs de subministrament de llum, aigua i gas.

Fent soroll, picant a les parets, cridant en moltes ocasions intentà cridar l’atenció dels veïns. Fins que un dia quan era desesperat d’obtenir ajuda uns sagals, d’aquells que tant el molestaven, en passar pel costat de la casa sentiren els seus xiscles, ja ofegats pel pes de l’angunia i la desesperança, avisaren a la policia que després de fer indagacions i escoltar la seva veu van fer tallar l’arbre i així eixir del seu estimat cau.

En les noves amistats com els sentiments has de saber fins on poden arribar i evitar greus imprudències.

Miquel. Pujol Mur.